Entradas
Wellness o “Badness”, una altra manera de binarisme social?
Sembla quelcom desitjable viure envoltats de benestar, és a dir, estar bé en tots els aspectes de les nostres vides però, això implica, moltes vegades encongir el nostre espai vital i no mirar cap a determinades direccions. També es pot pensar que en el món de les emocions no només hi ha la sensació de benestar i si només se cerca aquesta sensació es pot caure en una anestèsia emocional agradable.
Socialment, hi ha una tipificació en forma de normes socials que es poden identificar com “conductes generadores de salut”. Normes socials molt interioritzades, ja que tothom pot reconèixer- les sense necessitat de contrastar- les amb estadístiques ni estudis prospectius d'anàlisis factorials. Només cal algú que parli amb un “fraseig” bonic per tal de convencer-nos i moltes vegades no es troba el benestar sinó que es troba una situació de menys ansietat per un esborronament de la culpabilitat.
Sembla quelcom desitjable trobar-se bé a tots els nivells: físic, psíquic i emocional. Tampoc sembla difícil adoptar diverses pautes de salut malgrat que la seva pràctica pot neurotitzar una mica en el sentit que obliga a ritualitzar conductes automatitzades com beure, menjar i relacionar-se amb els altres, “sempre tan positius”. Jo mateixa m'he sorprès adoptant conductes sense “gaire bon gust però bones per a la meva salut”. No incloc com a exemple la meditació que faig cada matí per tal de posar ordre mental i poder donar coherència a les meves actituds. Ho faria igual si fos una pràctica nociva. El que sí que es pot considerar una norma explícita és el fet d'anar al gimnàs dos dies per setmana, corro a la cinta fins que sento que em surten els ulls del crani. De manera implícita, per relaxar-me, cerco llocs tranquils on poder llegir o pintar, a vegades, també poso música suau. També adopto actituds que són contràries al “wellness”com treballar 24 hores seguides a un servei d'urgències i inflar-me de menjar croissants per tal de reduir l'ansietat. Aquesta és una norma implícita que no és saludable. També hi ha normes explícites que he trencat per voluntat pròpia com la de no seguir dietes per mantenir-me dins del rang ideal de pes.
Alguns autors (La Vanguardia, 05-07-2016) afirmen que la pràctica del “wellness” és un imperatiu social que allunya a les persones dels problemes generats per un capitalisme brutal i agonitzant, ja que els fa ocupar-se d'ells mateixos totes les hores del dia i, a més, aquesta cerca continua de benestar deixa una empremta en l'aspecte físic i en la manera d'interactuar amb els altres. D'aquesta manera, es genera un sentiment de culpa dels fracassos personals a aquelles persones que no mostren les petjades que deixa el pas de la salut per les nostres vides.
Amb aquestes noves obligacions socials, no provoca cap sensació d'estranyesa el discurs de determinats governants que acusen de ser mals ciutadans als aturats o als qui pateixen determinades malalties. Altres fets que donen suport a la perversió del “wellness” poden ser la negativa a operar del cor a la sanitat pública a pacients fumadors, ja que són pacients que augmenten el risc cardiovascular de manera voluntària o la retirada dels usuaris de les Residències del sistema públic de salut assignant-lis metges generalistes d'una mútua propietat de familiars de governants.
Sembla que cada cop es pot arraconar més i més lluny de la vida pública i dels pressupostos a tots aquells que no ofereixin una imatge amable amb la societat. I és que el cos i les seves diferències està subordinat al llenguatge interpretatiu dels altres (Foucault, 1980). És a dir que per més temps i esforços que s'inverteixin en la construcció del jo, el seu significat i valoració depenen del criteri aliè. Això també implica que el valor simbòlic del cos així com l'ordre simbòlic i jeràrquic dels diferents significats es pot subvertir amb la seva modificació. Cal tenir present que l'ordre social és jeràrquic i genera forces que s'oposen als canvis. Les “agències” només modifiquen el sentit de les seves forces si els canvis que provoquen ajuden a una adaptació més gran dels seus integrants i per tant, a una major estabilitat. Estabilitat entesa com a immobilisme que és l'estat ideal per perpetuar uns poders concrets.
Malgrat que ja hi ha alguna escletxa en l'imaginari col·lectiu que permet qüestionar el binarisme sense gradacions a l'hora d'etiquetar els trets identitaris, aquest binarisme, en forma de parells oposats de qualificatius, encara existeix en la contextualització de les escenes socials. Així, qui no és home és dona, qui no és gran és jove i qui no és saludables està malalt. Aquest pot ser un motiu del triomf de la filosofia “wellness”. Tothom les entén sense gaires raonaments encara que sempre quedi el dubte de si la realitat és tan categòrica o bé si aquest “integrisme” serveix per amagar alguns aspectes no gaire agradables de la vida, aspectes als quals hi estem tots abocats.
Malgrat que el món actual permet la tria lliure d'estils de vida i de les identitats personals, cap cos pot sortir de dintre de la xarxa reguladora del poder. Focault (1980) descriu el cos com una unitat determinant de l'estructura social. El cos de Foucault està format per actes de superfície, evidents i simples, un cos construït pel llenguatge i dissolt per les idees en un lloc mental que conté una identitat (un jo) dissociada. Un jo que intenta ser una unitat però és un volum en constant desintegració. Així, en les relacions interpersonals, les pràctiques de modificació del cos s'interpreten com noves formes de subversió, com actes dirigits contra l'ordre social establert. Aquesta subversió és la força que intenta normalitzar les noves formes corporals per tal d'integrar al subjecte en el sistema regulador de poder o bé canviar aquest sistema (Rojas, 2011).
Posteriorment a Foucault, Butler (2004) proposa un significat per aquesta alternança entre la dilució del jo i la seva reconstrucció tot afirmant que el jo és quelcom que flueix en el temps i es poden determinar maneres de ser i de fer sense la necessitat d'una identitat preestablerta. Butler apunta que la dilució del jo és el reflex d'una manca de capacitat del subjecte per actuar de manera voluntària, autònoma. L'autenticitat del jo anunciada d'aquesta manera implica la generació de polítiques públiques d'igualtat social. Així, la pràctica o no del “wellness” sembla més un imperatiu generador i mantenidor de les desigualtats socials. Tot consisteix a encarnar l'estereotip de l'èxit. Aquest estereotip, determinat per les agències de poder, marca una frontera entre el que és i el que no és desitjable. És una definició de criteris d'estar dintre o fora de l'estructura social.
Hi ha grups socials que s'oposen a la “disciplina de normalización” dels cossos (http://diagonalperiodico.net/cuerpo/22353-cuerpo-como-espacio-disidencia.html). Aquesta oposició consisteix a fer sentir altres veus en els espais dialèctics de construcció del cos. Veus etiquetades amb l'autoanomenament mitjançant paraules despectives però dintre d'un discurs ennoblidor com “gorda” que a partir d'aquesta nova enunciació adopta una altra càrrega semàntica, ara “gorda” significa dissident del “wellness”. Aquesta pràctica de subvertir el significat pejoratiu de les paraules també ha estat utilitzant per altres grups com els LGTB.
Per acabar amb aquesta reflexió, cal preguntar-se sobre els motius del discurs del cos com a forma de control social. Focault (1982) afirma que estem vivint en una nova forma de poder, el “biopoder” que ha transcendit la ritualització de la mort per convertir-se en una “societat disciplinària”. Ara, es calcula tècnicament la vida en forma de taxes de salut i d'interès nacional. Ara, no s'amplia el poder jurídic sinó que s'exerceixen unes forces socials en forma de projectes d'higiene pública i d'oferta d'estils de vida que regulen les conductes i psiquiatritzen el que consideren pervers.
Bibliografia consultada
Butler, J. (2004) “Undoing gender”. Pp 213-225. Routledge, New York.
Foucault, M. (1980) “Historia de la sexualidad I”. Ed. Graal.
Foucault, M.(1982) “Las relaciones de poder penetran los cuerpos”. A: “Microfísica del poder”. Pp 155- 160. La Piqueta, Madrid.
Rojas, E. (2011) “Among bodies, subjectivities, and performances”. A: “El cuerpo en mente”. M. Calafell i A. Pérez (eds.) pp 117-127. Editorial UOC, Barcelona.
