Arquitectura de la iniciació.

  Arquitectura de la iniciació.

Es proposa l'anàlisi d'un text sobre la construcció cinematogràfica d'un mite i la seva relació amb l'imaginari social des d'un punt de vista mitocrític. El text apunta el projecte de La gerra de les galàxies (George Lucas, 1977) com la proposta d'una nova mirada a l'èpica cavalleresca. Pel·lícula que presenta a personatges prototípics sense gaire complexitat psicològica que es desenvolupen al llarg d'una trama argumental de contrastos entre el que és bó i el que no ho és, sense admetre matisos. Així, Luke Skywalker, el jove protagonista, és cridat a l'aventura amb la visió d'una princesa demanant socors (p. 77). Aquest és el punt d'inici del ritual d'iniciació que segueix amb una partida, una iniciació i un retorn com heroi. 

La crida a l'aventura és una crida de l'amor. No sembla, però, la crida a un amor entre iguals que estableixi un espai dialèctic particular per poder ajudar-se mútuament en l'aprenentatge de la vida i en la presa de decisions consensuades. Aquesta crida sembla més aviat una crida a “fundar la llar” (p. 78) per tal que Skywalker pugui mantenir la seva identitat i el rol que ha de desenvolupar. I és que Skaywalker s'inicia en el camí de ser l'heroi de la masculinitat, una masculinitat qüestionada avui en dia i que lluita per no perdre els seus rols tradicionals. Lucas proposa definir la identitat de gènere mirant cap a l'interior i mostrant les dones com objectes facilitadors dels seus propòsits. Així, la masculinitat és quelcom que es porta dintre i es descobreix a mesura que es va desplegant al llarg del camí iniciàtic. No és el producte d'un aprenentatge Inter generacional que va transmetent- se, de manera agregada, per la tria dels referents. I és que la masculinitat és quelcom que es té o no, sense matisos, de la mateixa manera que la trama argumental d'aquesta guerra iniciàtica. Al seu torn, el discurs femení sembla més conciliador amb el seu entorn. Molts dels discursos feministes de la segona meitat del segle XX afirmen que la manca de referents socials femenins dificulten la tria dels trets identitaris de gènere i proposen la creació d'un cànon de veus femenines que serveixin de referent (Riba, 2014: 37-72). 

Sembla difícil d'entendre que moltes de les dones que han vist la pel·lícula hagin pogut identificar-se amb els seus personatges femenins. Personatges sense veu pròpia que només representen un objecte de desig per tal de generar una rivalitat entre Luke i Han Solo. Rivalitat que serveix per desplegar dues tipologies heroiques netament diferenciades (p. 79) les quals coincideixen amb dos mites característics de la societat actual. Un d'aquests mites és Sísifo (Camus, 1985: 35-40) metàfora de l'esforç inútil, de qui s'enfronta contínuament a aquesta incomprensió. Sísifo està representat pel personatge de Han Solo, home condemnat a complir rutines cada cop més ràpides però rutines a la fi, ja que expressa el seu estat etern sense cap canvi. Per a Han, pilotar naus i la seducció de dones són característiques del seu estat natural  que vesteix una ètica de la quantitat i no de la qualitat. Aquest és l'absurd de la vida de Hans, la condemna a la iteració i a invertir totes les seves forces a estar sempre al mateix punt vital. Així, Han Solo es proposa una aventura centrada en el consum de plaers, com més millor, a l'estil dels models ja proposats per Hollywood en els personatges de Fairbanks, Flynn o Granger que representen els models primitius d'una figuració ingènua, divertida i flirtejadora (p. 79). L'altre mite que es pot trobar en La guerra de les galàxies és el mite de Narcís. El narcisisme postmodern es caracteritza per l’exclusió de l’altre i la negació a conèixer més enllà de les seves aparences, més enllà del seu sistema de domini. No té consciència social, està ofegat en el seu emmirallament (Barbosa, 2011). Es tracta d'un altre mite masculí que refusa la interacció social i construeix l'alteritat i els seus referents en la comprensió de la seva identitat, de les seves circumstàncies i en el descobriment de la divinitat que habita en l'interior de cada aventurer, i que no pot exhaurir-se en l'efimeritat d'una crida carnal (p. 78). I és que Skywalker no rebutja les dones, senzillament no les veu, ja que no cerca referents en les diferencies o semblances amb els demés per tal de definir-se respecte als altres, no es descobreix en la mirada aliena, Narcís es coneix mirant al seu interior. Per això sembla tan natural que les dones quedin fora del discurs, sense cap violència aparent. Però, les ocultacions d'elements de l'imaginari tenen una càrrega de significat de la mateixa magnitud que el que es magnifica (Franzone, 2005). D'aquesta manera es pot parlar d'herois i de no- heroïnes, d'una negació que no indica que no existeixin sinó que no tenen cabuda en l'ordre social. 

En la pel·lícula, l’escissió edípica entre un pare terrible i un fill que ignora els seus orígens (p. 83) de tradició protestant, dóna profunditat a la trama argumental tot oferint la resolució del passat en les aventures iniciàtiques. Així, no només hi ha una guerra que guanyar, també hi ha un passat a resoldre. I és que un heroi no pot tenir comptes pendents. 

Una de les funcions del cinema és la reformulació de personatges mítics i la seva perpetuació en l’imaginari col·lectiu. Aquesta funció del cinema, de la mateixa manera que altres mitjans de bescanvi simbòlic, presenten unes temàtiques recurrents i adaptables a diferents discursos amb la finalitat de donar validesa a fets de la vida diària que puguin trobar un paral·lelisme amb el prototip imaginari construït a base d’herois. D’aquesta manera, el misticisme, la iniciació, la figuració paternofilial que és a la base del cinema èpic dels anys vuitanta, (p. 87) es pot trobar encara en el cinema d’avui. Aquestes són característiques molt útils en el moment actual, moment cada vegada més globalitzat i heterogeni (Fernández, 2010). Sembla que el cinema encaixa molt bé en la doble funció assignada als objectes comunicatius en els espais dialèctics: l’oferta de mites disposats com una cadena de figuracions que serveixin d’elements legitimadors dels discursos. La segona funció assignada al cinema és la de control social malgrat que, a vegades s’escapa. L’accés a poder fer alguna pel·lícula està restringit pel seu preu econòmic. És quelcom car i molt subjecte a subvencions que difícilment les podran obtenir qui no reforci, d’alguna manera els mites oficials.  

Bibliografia consultada

Barbosa, A. (2011) El arquetipo mítico de Narciso en la cultura posmoderna. Inventio 75- 83. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3953773.pdf

Camus, A. (1985) El mito de Sísifo. Alianza Editorial.

Fernandez Pichel, S. (2010) Mitos e imaginarios colectivos. FRAME 6:265- 284.

Franzone, M. (2005) Para pensar lo imaginario.Una breve lectura de Gilbert Durand.Alpha 21: 121- 137. http://dx.doi.org/10.4067/S0718-22012005000100008 

Riba Sanmarti, C. (2014) Maria-Mercè Marçal. L'escriptura permeable. Eumo Editorial. Pp 37- 72.