Trastorns alimentaris i estereotips socials

Els estereotips publicitaris com a referents o models a seguir poden donar lloc a una baixa autoestima i a trastorns del comportament alimentari sobretot si no s'assoleixen els objectius determinats per els estereotips. L'impacte de la publicitat pot ser més gran en els moments vitals de canvi, ja que són més necessaris els referents socials. A partir dels anys 70 es comença a utilitzar la figura masculina en els missatges publicitaris. Això ha permès la potenciació d'estereotips masculins socials. Els mitjans de comunicació proposen nous models que es fan valuosos en la societat a causa de la càrrega emotiva que incorpora el missatge publicitari. En el si de la cultura postmoderna i els seus valors (hedonisme, materialisme i individualisme), els esportistes es consideren herois i la figura del atleta jove és la que s'imposa en la societat.

Els adolescents (12- 16 anys) representen el grup més vulnerable per patir algun tipus de trastorn alimentari. L'adolescència es caracteritza per canvis dràstics físics i emocionals determinants de la maduresa sexual i física a més de l'adquisició de l'autonomia per tal d'establir un estil de vida propi. Tots aquests canvis generen una certa inestabilitat emocional i modificacions del autoconcepte que fan de l’adolescència una etapa de major susceptibilitat als dictats aliens com el de la família, amics i els mitjans de comunicació (Cabrera i Fanjul, 2012).

Els trastorns alimentaris són més freqüents a l'adolescència i no es troben diferències significatives entre classes socioeconòmiques ni entre països d’origen. Els trastorns alimentaris afecten als dos sexes amb una freqüència similar encara que amb unes manifestacions clíniques més o menys diferenciades. Així, la anorèxia que es defineix com el desig de perdre pes, d'estar prima fins aconseguir un ventre pla, és més pròpia del sexe femení, ja que encaixa amb l'ideal femení del moment amb determinades característiques físiques (bellesa, elegància, petita, seductora, veu suau, etc.) que es corresponen amb uns trets de personalitat (altruistes, emotives, amables, empàtiques, educades, etc.) determinants del rol assignat per sexe (cura dels demés i dels espais privats). Malgrat que també hi ha homes que pateixen anorèxia, aquesta se sol diagnosticar en fases més avançades, són més severes i els pacients acostumen a abandonar el tractament. Aquest fet pot trobar una explicació en el fet que els estereotips de gènere també afecten als terapeutes que, en molts casos, perceben la anorèxia com una malaltia femenina.

La bulímia es caracteritza per ingestes de menjar en grans quantitats i en poc temps associats a intents per eliminar el que s'ha menjat mitjançant purgues o provocant el vòmit.  És el trastorn de l'alimentació més freqüent en adults i els pacients presenten una manca de control del menjar, sentiments de culpa i una excessiva preocupació pel pes i la imatge corporal. És més freqüent en dones (Garcia i Toledo, 2005).

Hi ha altres trastorn de l'alimentació com l'ortoèxia (obsessió pel menjar saludable) o la drunkoèxia (deixar de menjar les calories percebudes que s'han ingerit amb la beguda alcohòlica). Molts d'aquests trastorns també es troben inclosos, o bé comparteixen símptomes, dins de les addiccions de comportament, ja que no queda clar el grau de distorsió de l'esquema corporal com a la anorèxia, la bulímia i la vigorèxia.

 

La vigorèxia o dismorfia muscular és més freqüent en adolescents del sexe masculí. Es tracta d'un trastorn alimentari que afecta sobretot a homes adolescents. De la mateixa manera que la anorèxia i la bulímia, hi ha una distorsió de la imatge corporal però qualitativament diferent de la de les dones. Així, els homes estan menys preocupats pel pes i les talles de la roba i estan més centrats en obtenir més massa muscular. Això és a causa que el model masculí ideal de la nostra societat és mesomorf, atlètic i sense greix. Entre les habilitats cognitives destaquen les habilitats físiques per davant de les altres com la capacitat per resoldre problemes o la capacitat analítica. La publicitat i els mitjans de comunicació massius difonen aquest model masculí ideal com sinònim de salut i èxit en tots els àmbits de la vida. A aquest model de masculinitat se li atribueixen els rols socials de control emocional i lideratge. Cal tenir en compte que els models que ofereix la publicitat no són per afavorir una cerca de la felicitat o de l'obtenció d'un estil de vida satisfactori sinó que la motivació de la publicitat és el clientelisme, és a dir, l'augment de les vendes de determinats productes. No sembla que, tal i com es proposa actualment,  l'obligació de presentar models amb una talla determinada o amb unes dimensions corporals més ajustades a la mitjana poblacional sigui la solució, ja que segueix invisibilitzant les persones obeses o amb “handicaps” físics i manté el rol social de qui presenten.

Es pot afirmar que els trastorns alimentaris afecten ambdós sexes per igual i comparteixen diferents trets com els factors de risc (obesitat, perfeccionisme i les influències socials). Els homes i les dones presenten una manifestació diferencial segons les diferents formes idealitzades dels cossos sexuats. D'aquesta manera, les noies opten per aconseguir un cos prim, amb un ventre pla i tenen més tendència a l’anorèxia mentre que els nois cerquen una major massa muscular. El que sembla comú a tots els models que es presenten és que no es podran assolir fàcilment i que generarà una frustració o un sentiment de fracàs alhora que també generarà un reforç de les conductes que apropen a allò que es considera ideal. En el cas de la vigorèxia, les conductes que defineixen l’obsessió per obtenir un cos atlètic són l'activitat física i l'obtenció d'un bon rendiment físic, la inducció del vòmit i l'ús de dietes i substàncies anabolitzants com els esteroides i la creatina malgrat que aquestes substàncies tenen efectes indesitjables (morts sobtades, litiasi renal, insuficiència renal aguda, ruptures fibril·lars, hèrnies discals, etc.) sobretot a l'edat de 14- 18 anys, moment en el qual, els teixits no estan del tot madurs i, a més es recomana no fer exercicis resistits fins que no acaba l'adolescència, fins després de “l’estirada” adolescent. El que sembla mentida és que els pares solen estar d'acord amb aquesta conducta i, malgrat que coneguin les conseqüències, les recolzen i afirmen que els seus fills estan sans.

Un altre tret que comparteixen aquests trastorns és l' establiment d'objectius fins a convertir la imatge ideal en una obsessió. L'exercici quantificat (sèries repetitives, calories, temps, etc.) o les dietes quantificades (pes, freqüència, resultats) permeten que cadascú estableixi objectius creixents fàcils d'assolir. Malgrat que els objectius han existit sempre, ara han canviat i ja no estan relacionats amb la supervivència o amb metes de nivell de vida. Els objectius actuals són opcions de vida, són el arribar cada dia més alt i més lluny sense més, són obsessions que generen una sensació d'anticlímax quan s'aconsegueixen i fan concentrar-se més en les xifres que en la sintonia amb el propi cos. D'aquesta manera, aquestes conductes es converteixen en una activitat mecànica addictiva que fa que s'externalitzin les decisions en la imatge ideal que cal aconseguir (Alter, 2018).

La jovenesa (17- 35 anys) és l'etapa de la vida de màxima capacitat física i en la que es determina l'estil de vida a seguir i la projecció professional. A partir dels 35 i fins els 60 anys s'inicia la senescència que són canvis físics propis de l'envelliment. Cal adaptar- se a aquests canvis com els causats per una pèrdua progressiva d'aigua dels teixits que fan perdre elasticitat a la pell, tendons i lligaments, a més de provocar una pèrdua de l'alçada dels discs intervertebrals. També hi ha una pèrdua del vigor físic i de la capacitat sexual a més de la proximitat dels canvis hormonals propis del climateri. Aquesta adaptació als canvis físics també es du a terme de manera diferenciada entre els homes i les dones. En els homes, la pèrdua de les capacitats físiques emfatitzen les activitats mentals i la imatge de l'home adult que ofereix la publicitat és un home atlètic, elegant i educat amb un rol de poder. Per exemple, la imatge de George Clooney a l'anunci de Nespresso (que segueix apropant-se a noies joves, ja que la publicitat només ofereix estereotips femenins de joventut). La manera d'apropar-se de l'home adult és des del canvi del paper sexual, ara més socialitzador.

La publicitat no ofereix una imatge ideal de dona adulta. El seu rol social assignat és el de esposa i mare i els mitjans de comunicació les fan desaparèixer cap al final de l'edat fèrtil. La majoria de les presentadores de televisió les aparten de les càmeres a partir del 45- 50 anys o les acomiaden directament. Per tal d'endarrerir els canvis físics propis de l'edat, es recorre a transformacions del cos mitjançant cirurgies, botox, trastorns de l'alimentació, etc. Aquests recursos també els utilitzen els homes però, la manca de referents de la imatge de la dona gran ideal fa que les dones quedin al caprici del seu entorn.

A partir del 60 anys, es valora més el concepte de salut i de la seva aparença. És una edat que es discrimina socialment (en el món laboral es comença a discriminar a l'edat de 40 anys) amb actituds edatistes.

Es recomana llegir les propostes d'un article de Santana i cols. (2012) que exposa els trets físics i psicològics percebuts per la població com a ideals que serveixen de base per al disseny d'anuncis publicitaris. Expliquen la manera d'obtenir els ítems que més valora la població adolescent i jove (14 als 25 anys) en un home. Aquests ítems s'han trobat reflectits fonamentalment en anuncis de suplements nutricionals, roba i perfums. I és que la publicitat tampoc ignora l'edat més freqüent de la vigorèxia ni el que demanda aquest segment poblacional.

 

Bibliografia consultada

Alter, A. (2018) Irresistible. Ed. Paidos. Pp 85- 106.

Cabrera, Y. I Fanjul, C. (2012) Influencia de los modelos publicitarios en la adolescencia: anorexia y vigorexia. RASE 5: 122-137.

Garcia, M. y Toledo, F. (2005) Nuevas adicciones: anorexia, bulimia y vigorexia. http://eoepsabi.educa.aragon.es

Santana Luna, C.; García- Santibañez, F. Y Castro, E. (2012) Vigorexia como estereotipo de los modelos masculinos de los mensajes publicitarios.Insigne Visual 4:1-13.