Les TICs han modificat el comportament i la manera de pensar de la societat de la informació. Això també ha afectat a la psicologia i als seus professionals en el sentit que trontollen molts paradigmes alhora que s’intenta construir-ne d’altres que proporcionin respostes més satisfactòries. Potser caldria començar per definir patologia mental i per revisar els criteris d’inclussió dins d’aquesta categoria. Sembla probable que la patologia mental no sigui un estat cognitiu diferent, com si fos una malaltia infecciosa ni que la genètica sigui la causa darrera determinant d’estils de vida concrets. De totes maneres tampoc cal descartar aquest paradigma i contemplar-lo com una fita del camp semàntic de trastorn mental. També es pot pensar que determinades combinacions de trets de personalitat i capacitats personals poden donar lloc a estils de vida més o menys adaptatius a l’entorn i això podria explicar les diferències socials en la distribució de determinades patologíes. I aquesta afirmació reprsentaria la segona fita semàntica.
El terme addicció a internet (netaddiction) posa de manifest una certa maca d’unitat de criteris que permetin considerar una situació concreta com a patològica o no. No valen arguments poc objectivables com la sensació de malestar ni tampoc propostes moleculars que calen revertir, ja que no tractem molècules sinó persones. Entre aquests dos tipus d’arguments, hi ha tot un seguit de propostes per tal d’acceptar o refusar quadres simptomàtics definits per conjunts de noxes concrets. Cal afegir que una simptomatologia determinada es pot presentar de manera concurrent amb altres quadres clínics com, per exemple, el TLP i el consum de substàncies d’abús o bé amb comportaments no emmarcats en cap patologia com la mòria en les lesions del lòbul frontal. Tot això dificulta la conceptualització de possibles entitats clíniques i, al seu torn, difumina la frontera (que potser no existeix) entre la patologia i la salut mental.
Al 1996, K. Young publica la descripció del trastorn de l’addicció a internet i estableix els criteris diagnòstics i les pautes de tractament. L’autora defensa que es tracta d’un trastorn clínic, ja que genera problemes en la vida de relació, laboral i social de la persona que ho pateix (Young, 2009). Un any abans, el psiquiatra K. Goldberg, en una crítica a les nombroses patologíes adictives comportamentals i tot fent una paròdia del DMS-5 es va inventar la netaddiction com a part de la paròdia. Sembla que això va permetre aprofundir en la naturalesa de les addiccions comportamentals.
Malgrat que el DMS-5 sempre s’ha resistit a reconèixer les addiccions conductuals com un trastorn mental, les propostes de Young han tingut partidaris i retractors fins al dia d’avui. Per exemple, l’APA ha contemplat la inclussió d’aquesta entitat en la revisió del DSM-5 sota el diagnòstic de ús patològic de l’ordinador. Block (2008) defensa l’existència d’un ús patològic de les TICs en general i afirma que el diagnòstic podria estar dins de l’espectre de trastorns compulsiou- impulsius i inclouria els usos online i/o offline de tres subtipus d’activitats que són el joc excessiu, les preocupacions sexuals i la missatgeria del tipus e-mail/ text. De totes maneres, el DSM-5 només accepta el joc patològic, online i offline i l’addicció als videojocs sense apostes.
Els detractors del tractaments de les addiccions conductuals com una patologia afirmen que no és aconsellable diagnosticar la vida quotidiana com quimèriques addiccions a conductes o a substàncies i afirmen que les addiccions conductuals, sense deixar de ser un problema, són alteracions de l’aprenentatge, ja que no activen els sistemes de recompensa de manera semblant a com ho fan les substàncies d’abús o el joc patològic (Carbonell, 2014).
No es pot oblidar el rerefons econòmic que hi ha en aquesta guerra dialèctica objectivada en els possibles reconeixements de malaltia (baixes laborals, incapacitats, etc.), patents de teràpies, ocupació d’espais públics de conversa, patents de tests i tractaments, obertura de clíniques especialitzades, etc. Crec que caldria cercar l’opinió de professionals sense conflictes d’interessos.
Sembla que no hi ha criteris clars que defineixin l’AI com una entitat nosològica ni tampoc s’han proposat arguments suficients per rebutjar els plantejaments a favor de diagnosticar i tractar l’AI com un trastorn definit pels valors de determinades variables. De totes maneres, hi ha un cert consens en el fet que les TICs poden representar un problema per a moltes persones. Cal afegir que en aquestes argumentacions hi ha un rerefons d’interessos econòmics, de vedetisme i de lluita pel poder i per l’autoritat científica. És lícit pensar que l’AI ha estat una eina de suggestió d’una demanda potencial.
Una proposta a tenir en compte, ja adoptada per alguns autors, és la d’establir un espai discursiu al marge de la discussió identitària de l’AI. En aquests nous espais, s’abandona el terme addicció i s’adopta el de mal ús. D’aquesta manera, no s’inclou l’AI en el grup de trastorns per addiccions i permet contemplar l’AI tant com una forma d’expressió d’altres trastorns (de tipus compulsiu) com una síndrome independent d’altres malalties. En ambdós casos, aquesta nova actitud davant els usos de les TICs ha permès l’establiment de criteris i eines de diagnòstic a més d’abordatges terapèutics de la simptomatologia de manera independent de l’etiquetatge del trastorn.
Mentre segueix la discussió sobre si l’AI s’ha de considerar com una variant del procés neurobiològic de l’addicció a substàncies o si s’ha de classificar com una addicció conductual que el DSM-V ho classifica com un trastorn del control d’impulsos aquells casos que no s’associen amb altres comorbiditats psiquiàtriques com episodis maníacs, demències o psicosi. Malgrat les diferències de criteris etiològics, caldria especificar millor els trastorns de possibles addiccions comportamentals (ara només es considera el joc patològic i els trastorns del comportament alimentari) amb finalitats pràctiques com pot ser la tramitació de discapacitats, els barems i les baixes laborals.
La revisió de la literatura permet agregar trets comuns i diferenciadors sobre la possible problemàtica ocasionada per l’ús de les TICs.
L’AI es pot definir com una entitat clínica que provoca alteracions en l’àmbit relacional, ocupacional i social. Inicialment, l’AI es va comparar amb el joc patològic però, s’ha demostrat que l’AI no activa els mecanismes neuronals de recompensa i sembla que té més similituds amb els trastorns de manca de control d’impulsos. Així, l’AI es pot definir com un ús incontrolable o nociu de les TICs i es poden definir diferents tipus d’usos compulsius d’internet que són: l’addicció computacional (jocs en línia excloent els jocs d’atzar); sobrecàrrega d’informació (navegació compulsiva per diferents pàgines); compulsions en xarxa (apostes de diners, compres online); addicció ciber-sexual (pornografia i relacions sexuals facilitades per internet) i addicció a les ciber-relacions (usos de xarxes socials)(Young, 2009). Aquesta classificació s’ha obtingut a partir de l’especificació del problema dels pacients que demanen ajuda. També s’han proposat altres tipus de classificació segons els usos diferenciats a la xarxa que pot fer qualsevol usuari. Aquests usos són: la obtenció d’informació (relacionada amb el treball, l’estudi o l’oci), comunicació (xarxes socials, e-mail, etc.) i l’alteració de la identitat (jocs en línia, xats, xarxes socials, etc.). Sembla que només aquest darrer ús de les xarxes es pot considerar de risc de provocar addicció (Carbonell et al., 2012). En les comunicacions alterades d’identitat el joc identitari por arribar a ser problemàtic perquè la vivència de la identitat falsa pot proporcionar més satisfacció que el jo vertader i representant, així, un escapament d’ells mateixos.
Totes les formes d’AI presenten un baix control del impulsos i cada vegada es fa més difícil la gestió de la vida quotidiana (pèrdua progressiva de les responsabilitats habituals, aïllament social i tendència al secretisme de l’activitat en xarxa) a causa de l’ús de les xarxes. Es poden dedicar entre 40 i 80 hores setmanals amb sessions de fins a 20 hores de navegació. Aquesta avaluació temporal és només de l’ús no essencial d’internet i no es comptabilitza el temps dedicat a internet per raons d’estudi, cerca d’informació, treball o gestions. De totes maneres, malgrat que l’AI implica un augment del temps de connexió, no hi ha una relació causal entre el temps de connexió amb el risc de desenvolupar una conducta addictiva ni amb la severitat de l’AI (Carbonell et al., 2009).
És difícil d’establir la prevaleça de l’AI a causa de l’heterogeneïtat dels instruments de mesura utilitzats (s’acostuma a utilitzar una bateria de tests amb diferents escales de mesura) i dels biaixos de selecció dels estudis (mostres petites d’universitaris, enquestes telefòniques, qüestionaris online pujats a pàgines web, etc.). Per a usuaris de les xarxes s’estima un rang de prevalença d’aquest trastorn d’entre el 1.6% i el 38%. De totes maneres, la major part dels estudis afirmen que el trastorn és més freqüent entre joves universitaris (per sobre del 15%) i que les dades mostren una tendència a augments progressius de la prevalença de l’AI. Aquests valors de prevalença i els d’altres variables descriptives de l’AI poden ser més entenedors si es comparen poblacions valorades amb els mateixos instruments de mesura. Per exemple, l’ús del IAT (Escala d’Addicció a Internet de Young) estableix un rang de prevalença de l’AI d’entre 1.6% i 8.2% amb uns valors màxims entre els adults universitaris (Petersen et al., 2009).
El IAT consisteix a 20 preguntes ponderades segons una escala de Likert de 5 punts que valora cada pregunta amb una puntuació entre 1 i 5 punts (1 per la resposta rarament i 5 per la resposta sempre). Una suma de punts d’entre 20 i 49 indica que la persona es troba dins de la mitja d’usuaris d’internet. Puntuacions d’entre 50 i 79 indiquen que la persona pot tenir algun problema amb internet encara que amb poca repercussió en la seva vida quotidiana. Les puntuacions per sobre de 80 indiquen una problemàtica significativa amb l’ús d’internet (Chang i Man Law, 2008).
Aquests intents d’unificació de la valoració dels criteris diagnòstics dels usos problemàtics de les TICs han permès l’agregat de poblacions de diferents estudis i un millor ajustament dels rangs de valors. Es pot afirmar que la unificació de criteris diagnòstics de l’AI no només permet l’associació de l’AI amb diferents variables sinó que també permet fer estudis comparatius entre diferents estudis. D’aquesta manera, es poden definir algunes poblacions de risc de l’AI mitjançant estudis de personalitat o de trastorns psicològics concurrents al test diagnòstic d’AI (Wu et al., 2015). Així, s’accepta que la personalitat neuròtica afavoriria la tendència a un major ús d’internet amb finalitats relacionals, ja que els trets definitoris de la neurosi impliquen una intolerància a les frustracions, una gran tendència a les respostes maladaptatives i una escassa tendència a la participació en actes socialitzadors. També es consideren factors de risc els símptomes depressius i les psicopatologies, ja que internet pot ser una vàlvula d’escapament de determinats problemes de relació o d’impulsivitat. També es considera un factor de risc el temps d’ús d’internet encara que no en hores de navegació sinó en relació amb la implicació d’internet a la vida de les persones. S’ha demostrat que el suport social és un factor protector que redueix el temps de navegació i que l’ús d’internet tendeix a ser per usos concrets (oci, treball, cerca d’informació, gestions, etc.) i valorats en termes d’utilitat per a activitats fora de la xarxa (Rosenthal et al., 2018).
Altres factors de risc descrits són de tipus més relacionals i menys ponderables com les elevades expectatives en l’ús d’internet, la familiaritat de la xarxa i un elevat sentiment d’autoeficàcia a internet. Aquests tres factors es veuen reforçats amb la baixada en la satisfacció amb les activitats acadèmiques i un estil d’autoafirmació insegur. Molts estudis proposen el sexe masculí com un factor de risc però, estudis diferenciats per gènere demostren que els nois utilitzen més l’ordinador mentre que les noies tenen una dedicació semblant amb el mòbil (Lin et al., 2011).
Mitjançant tècniques de meta-anàlisi s’han pogut associar diferents trastorns amb l’AI (trastorn obsessiu-compulsiu, alcoholisme, depressió, estrés, TDAH, TCA i trastorns del son) amb un efecte potenciador mutu. És a dir, aquestes patologies actuen com a factors de risc de l’AI i, alhora, l’AI agreuja les distorsions cognitives i les manifestacions d’aquests trastorns (Aznar et al., 2020). S’estan desenvolupant programes per a la prevenció de l’AI amb alguns bons resultats en termes de prevalença. Aquests gestos preventius es basen en el tractament de les condicions personals prèvies al desenvolupament de l’AI i acceptades com a factors de risc (Soto et al., 2018).
Sembla que algunes combinacions de factors personals determinen maneres particulars de viure les relacions i de comunicar-se amb l’entorn. Això pot generar graus diversos de satisfacció (en determinades personalitats) en les interaccions online que pot arribar a ser superior a les interaccions amb l’entorn real.
Encara que queda per definir si l’ús compulsiu de les TIC és una addicció comportamental o bé es tracta d’un trastorn del control dels impulsos, l’augment progressiu de la prevalença entre els joves (fins a un 38% en universitaris) obliga a cercar vies alternatives a la biològica per tal de poder establir pautes terapèutiques eficaces. En l’AI, no s’ha pogut demostrar activacions diferencials de circuits neuronals característics de les addiccions a substàncies encara que, en algunes addiccions comportamentals sí que ha pogut demostrar-se (joc d’apostes i el joc online sense i amb apostes) (Recupero, 2008). Un altre argument a tenir en compte és que els pacients amb usos problemàtics de les TIC comparteixen determinats estils cognitius amb els consumidors habituals de substàncies d’abús. Per exemple, ambdós tipus de pacients tenen una elevada sensibilitat al càstig i, a més solen presentar alexitimia (Lyvers, 2016) que consisteix a una dificultat per reconèixer i expressar les emocions. Això provoca l’establiment de relacions socials inadequades, de dependència o una tendència a l’aïllament social.
Les estratègies de tractament se centren en la limitació de l’ús de les TICs en les situacions problemàtiques, en fomentar les relacions socials fora de les xarxes, en promoure la lectura, les activitats culturals i l’esport, en potenciar el diàleg intrafamiliar i en l’estimulació d’activitats grupals (Berner y Santander, 2012). Per tal d’aconseguir l’eliminació de l’ús problemàtic de les TICs es proposa una teràpia cognitivo- conductual amb una pauta semblant a la dels trastorns compulsius com el joc patològic, els trastorns emocionals, el TCA i el consum de substàncies d’abús. El tractament s’inicia amb una anàlisi del comportament amb les TIC i sense les TIC (Hall i Parson, 2001). Després, cal definir les distorsions cognitives subjacents al problema i al pensament maladaptatiu així com la presa de consciència del procés de control cognitiu (Zajac et al., 2017).
S’han descrit biaixos cognitius similars en pacients amb AI, joc patològic i addicció a substàncies psicotròpiques i la modificació d’aquests biaixos millora l’atenció i la interpretació. A les addiccions comportamentals s’han descrit biaixos atencionals i cognitius minimitzadors de l’ansietat (Chia i Zhang, 2020). La modificació d’aquests biaixos és eficaç en l’amortiment de la vulnerabilitat a l’estrès i en el control dels símptomes d’angoixa però, no ha estat eficaç en el control dels símptomes depressius. Els biaixos cognitius observats modifiquen la regulació emocional i canvien els processos de presa de decisions en determinades situacions de risc. Aquestes distorsions cognitives són mantenidores del problema, ja que creen la il·lusió de control de la situació i una apreciació distorsionada dels possibles guanys. Aquests pacients també presenten biaixos atencionals generats mitjançant un mecanisme de condicionament clàssic dels estímuls relacionats amb el desig de l’ús compulsiu que provoca l’expectativa de disponibilitat tot perdent la consciència d’estar deixant de banda altres activitats (Jones i Sharpe, 2017). Els biaixos cognitius de l’AI es concreten en una tendència a la minimització del problema, a una memòria i evocació selectiva de les experiències positives a internet, la possibilitat de control de la situació sense necessitat d’ajuda externa i l’autoconvenciment de ser un bon tècnic de la informàtica (Luengo, 2004).
Com a conclusió es pot afegir que l’ús massiu de les TIC han facilitat una sèrie de manifestacions clíniques difícils d’etiquetar. Cal acceptar que cada època i cada cultura presenten, d’alguna manera, unes síndromes psicològiques determinades. Podria ser que els usos problemàtics de les TIC i moltes de les anomenades addiccions comportamentals siguin les manifestacions actuals de trastorns coneguts. Trastorns amb uns codis i un lèxic determinats per la cultura. Per tal de poder donar una certa autoritat a aquesta afirmació queda per definir l’associació de l’AI amb altres comorbiditats així com l’establiment de relacions causals de l’AI amb altres variables. Relacions que, alhora, permeten establir alternatives terapèutiques, ja que sembla que hi ha una certa sinèrgia entre les manifestacions de problemàtiques intercurrents amb l’AI.
Referències
Aznar, I.; Kopecky, K.; Romero, J.M.; Cáceres, M.P. y Trujillo, J.M. (2020) Patologías asociadas al uso problemático de internet. Una revisión sistemática y metaanálisis en WoS y Scopus. Investigación Bibliotecológica 34 (82): 229- 253. ISSN: 2448-8321
Berner, J.E. y Santander, J. (2012) Abuso y dependencia de internet: la epidemia y su controversia. Rev Chil Neuro-Psiquiat 50 (3): 181-190
Block, J.J. (2008) Issues for DSM-V: Internet addiction. American Journal of Psychiatry, 165: 306-307
Carbonell, X. (2014) La adicción a los videojuegos en el DSM-5. Adicciones 26 (2):91-95
Carbonell, X.; Fúster, H.; Chamarro, A. y Oberst, U. (2012) Adicción a internet y móvil:una revisión de estudios empíricos españoles. Papeles del Psicólogo 32(2) 82-89
Carbonell, X.; Guardiola, E.; Beranuy, M. y Belles, A. (2009) A bibliometric analysis of the scientific literature on Internet , videogames, and cell phone addiction. Journal of Medical Library Association 97 (2): 102-107.
Chang, M.K. and Man Law, S.P. (2008) Factor Structure for Young’s Internet Addiction Test: a Confirmatory Study. Computers in Human Behavior 24: 2597- 2619
Chia, D and Zhang, W.B. (2020) A Scoping Review of Cognitive Bias in Internet Addiction and Internet Gaming Disorders. Int. J. Environ. Res. Public Health, 17, 373; doi:10.3390/ijerph17010373
Hall, A.S. and Parson, J. (2001) Internet addiction: College students case study using best practices in behavior therapy. Journal of Mental Health Counseling 23: 312-327
Jones, B. and Sharpe, L. (2017) Cognitive-bias modification: A review of meta-analyses. J. Affect. Disord. 223: 175-183
Lin, M.; Ko, H. and Wu, J. (2011) Prevalence and psychosocial risk factors associated with Internet addiction in a nationally/representative sample of college students in Taiwan. Cyberpsychology, Behavior, and Social Networking,14(12): 741-746
Luengo, A. (2004) Adicción a Internet: conceptualización y propuesta de intervención. Revista Profesional Española de Terapia Cognitivo- Conductual 2: 22-52
Lyvers, M.; Karantonis, J.; Edwards, M. and Torberg, F. (2016) Traits associated with internet addiction in young adults: Potential risk factors. Addictive Behaviors Reports, 3: 56-60.
Petersen, K.U.; Neyman, N.; Schelb, Y.; Thiel, R. and Tomasius, R. (2009) Pathological internet use-epidemiology, diagnostics, co-ocurring disorders and treatment. Fortschr Neurol Psychiatr 77:265-271
Recupero, P.R. (2008) Forensic evaluation of problematic internet use. Journal of the American Academy of Psychiatry and the Law Online 36: 504-514
Rosenthal, S.; Cha, Y. and Clark, M. (2018) The Internet Addiction Test in Young Adult U.S. Population. Ciberpsychology, Behavior, and Social Networking 21 (10): 661-666
Soto, A.; Miguel, N. y Pérez, V. (2018) Abordaje de adicciones a nuevas tecnologías: una propuesta de prevención en contexto escolar y tratamiento de rehabilitación. Papeles del Psicólogo 39: 120-125
Wu, Ch.; Lee, M.; Liao, S. and Chang, L. (2015) Risk Factors of Internet Addiction among Internet Users: An Online Questionary Survey. PLoS ONE 10 (10) e0137506. doi: 10.1371/journal.pone.0137506
Young, K. (2009) Internet addiction: diagnosis and treatment considerations. J. Contemp. Psychoter. 39: 241-246. DOI 10.1007/s10879-009-9120-x
Zajac, K.; Ginley, M.K.; Chang, R. and Petry, N.M. (2017) Treatments of internet gaming disorder and internet addiction: A systematic review. Psychol. Addict. Behav. 31: 979-999
Entradas
