Uns números

Malgrat que les estadístiques poden donar informacions paradoxals són l’eina bàsica per descriure situacions concretes de la realitat encara que cal analitzar les dades amb esperit crític sense treure-les del seu context.

L’economia feminista defineix el treball com una activitat social i col·lectiva tot negant que sigui el producte d’un esforç personal i aïllat. D’aquesta manera, el treball es pot definir com qualsevol activitat que formi part de la sostenibilitat de la vida. Així, el treball deixa de ser una activitat centrada en l’esforç personal per tal d’obtenir determinats beneficis individuals per ser un compromís de benestar col·lectiu. Dins d’aquest concepte de treball s’inclou el treball de cura, remunerat i no remunerat. Així, el treball no s’enfoca a la remuneració econòmica individual sinó que respon a motivacions altruistes, de reciprocitat i de responsabilitat. L’economia feminista també trenca amb la dicotomia autonomia- dependència definida per un flux unidireccional de favors per convertir el treball de cura en tasques de manteniment diari de la vida que permetin la sostenibilitat natural i afectiva de les persones. Malgrat aquesta definició, a la nostre societat preval que el treball de cura (rentar, planxar, treure els polls, portar el sogre al metge, etc.) és un no-treball assignat de manera tradicional a les dones des del moment que naixem. Es fa difícil d’entendre la manera com aquests rols preestablerts controlen la vida quotidiana més enllà dels desitjos i les possibilitats de cada persona.

Es disposa de dades percentuals sobre la gestió del temps quotidià a Espanya en dos moments temporals diferents, l’any 2002 i l’any 2010. Els valors dels temps de dedicació a les diferents tasques no mostren diferències significatives entre les dades dels dos moments mesurats. Això dona suport a la presència d’una realitat establerta per tradició des de fa temps. Es pot veure que les dones dediquen més del doble de temps que els homes a treballs a la llar i amb la família en detriment del seu temps lliure i del temps dedicat al treball remunerat. Cal afegir que les dones espanyoles dediquen al treball domèstic unes 60 hores setmanals (més que les hores setmanals d’un treball estàndard). Els avenços tecnològics a la llar no han reduït aquest temps de dedicació sinó que han modificat la distribució del temps en les diferents activitats (menys temps de cuina i més temps per comprar i per la cura dels fills) i també han permès fer més activitats de treball domèstic com rentar la roba més vegades a la setmana.

De totes maneres, el treball domèstic es considera un treball alienant que s’associa amb l’aïllament social i l’empobriment intel·lectual. Les tasques de cura són activitats assignades a les dones amb uns dictats socials que no només obliguen a l’execució d’un rol concret sinó que també obliguen a silenciar tot allò que pot qüestionar l’estereotip a seguir. Per exemple, Donath (2016) presenta un recull de testimonis de diferents dones que no han trobat la plenitud en la maternitat i proposa que es tracta d’un fet generalitzat. Aquest penediment és a causa d’una reavaluació de la seva vida i no significa que no hagin viscut la maternitat amb il·lusió sinó que s’interpreta com que tenien més perspectives engrescadores a la vida si no haguessin tingut fills. I és que les dones seguim fent les coses a costa de l’empobriment de la vida quotidiana. Cal veure la cara oculta de la maternitat, ja que a força de silenciar-la s’ha convertit en un tabú. Tabú que recull la manca d’oportunitats laborals i socials de les mares i la manca de solitud per decidir com una persona i no com una família.
La maternitat i les responsabilitats familiars dificulten l’accés al mercat laboral. Des de fa uns anys, hi ha una entrada progressiva de les dones al món laboral però, sempre amb una segregació de gènere tant en l’àmbit de salari (un 25% menys) com en el tipus de feina (segregació horitzontal) i en l’assignació d’autoritat (segregació vertical). Aquesta bretxa de gènere es fa més gran quan se sumen els efectes de l’edatisme que també és més accentuat en les dones com per exemple, les presentadores de televisió que les posen darrere les càmeres a partir dels 40 anys. Cal afegir que la bretxa salarial és més gran entre les professions més qualificades. Per exemple, una cirurgiana guanya un 64% del salari del seu homòleg masculí mentre que una treballadora d’un supermercat guanya el 86% del salari masculí amb la mateixa feina. La bretxa més gran s’observa en metgesses, gerents i assessores financeres (D’Alessandro, 2018).

L’entrada de les dones al mercat laboral (un 58.3 % a l’any 2008 a Espanya enfront d’un 80.9% d’homes) no les deslliure de les seves obligacions familiars (ni amb marits a l’atur) i això no només beneficia als marits sinó que també beneficia a l’Estat. A Espanya, la despesa pública familiar representa un 0.8% del PIB, una de les despeses públiques més baixes dels països de la Unió Europea que tenen taxes més elevades de dones amb treballs remunerats fora de la llar.

Bibliografia
D’Alessandro, M. (2018) Economía feminista. Ed. Penguin Random House. pp 5-22. Donath, O. (2016) Madres arrepentidas.Ed. Reservoir Books. consulta online http://www.elboomeran.com/upload/ficheros/obras/madres_arrepentidas.pdf
Pérez, B. (04-10-2017) La crisis y la nueva burbuja inmobiliaria alumbran la generación piso compartido. El Periódico.