Uns números

Malgrat que les estadístiques poden donar informacions paradoxals són l’eina bàsica per descriure situacions concretes de la realitat encara que cal analitzar les dades amb esperit crític sense treure-les del seu context.

L’economia feminista defineix el treball com una activitat social i col·lectiva tot negant que sigui el producte d’un esforç personal i aïllat. D’aquesta manera, el treball es pot definir com qualsevol activitat que formi part de la sostenibilitat de la vida. Així, el treball deixa de ser una activitat centrada en l’esforç personal per tal d’obtenir determinats beneficis individuals per ser un compromís de benestar col·lectiu. Dins d’aquest concepte de treball s’inclou el treball de cura, remunerat i no remunerat. Així, el treball no s’enfoca a la remuneració econòmica individual sinó que respon a motivacions altruistes, de reciprocitat i de responsabilitat. L’economia feminista també trenca amb la dicotomia autonomia- dependència definida per un flux unidireccional de favors per convertir el treball de cura en tasques de manteniment diari de la vida que permetin la sostenibilitat natural i afectiva de les persones. Malgrat aquesta definició, a la nostre societat preval que el treball de cura (rentar, planxar, treure els polls, portar el sogre al metge, etc.) és un no-treball assignat de manera tradicional a les dones des del moment que naixem. Es fa difícil d’entendre la manera com aquests rols preestablerts controlen la vida quotidiana més enllà dels desitjos i les possibilitats de cada persona.

Es disposa de dades percentuals sobre la gestió del temps quotidià a Espanya en dos moments temporals diferents, l’any 2002 i l’any 2010. Els valors dels temps de dedicació a les diferents tasques no mostren diferències significatives entre les dades dels dos moments mesurats. Això dona suport a la presència d’una realitat establerta per tradició des de fa temps. Es pot veure que les dones dediquen més del doble de temps que els homes a treballs a la llar i amb la família en detriment del seu temps lliure i del temps dedicat al treball remunerat. Cal afegir que les dones espanyoles dediquen al treball domèstic unes 60 hores setmanals (més que les hores setmanals d’un treball estàndard). Els avenços tecnològics a la llar no han reduït aquest temps de dedicació sinó que han modificat la distribució del temps en les diferents activitats (menys temps de cuina i més temps per comprar i per la cura dels fills) i també han permès fer més activitats de treball domèstic com rentar la roba més vegades a la setmana.

De totes maneres, el treball domèstic es considera un treball alienant que s’associa amb l’aïllament social i l’empobriment intel·lectual. Les tasques de cura són activitats assignades a les dones amb uns dictats socials que no només obliguen a l’execució d’un rol concret sinó que també obliguen a silenciar tot allò que pot qüestionar l’estereotip a seguir. Per exemple, Donath (2016) presenta un recull de testimonis de diferents dones que no han trobat la plenitud en la maternitat i proposa que es tracta d’un fet generalitzat. Aquest penediment és a causa d’una reavaluació de la seva vida i no significa que no hagin viscut la maternitat amb il·lusió sinó que s’interpreta com que tenien més perspectives engrescadores a la vida si no haguessin tingut fills. I és que les dones seguim fent les coses a costa de l’empobriment de la vida quotidiana. Cal veure la cara oculta de la maternitat, ja que a força de silenciar-la s’ha convertit en un tabú. Tabú que recull la manca d’oportunitats laborals i socials de les mares i la manca de solitud per decidir com una persona i no com una família.
La maternitat i les responsabilitats familiars dificulten l’accés al mercat laboral. Des de fa uns anys, hi ha una entrada progressiva de les dones al món laboral però, sempre amb una segregació de gènere tant en l’àmbit de salari (un 25% menys) com en el tipus de feina (segregació horitzontal) i en l’assignació d’autoritat (segregació vertical). Aquesta bretxa de gènere es fa més gran quan se sumen els efectes de l’edatisme que també és més accentuat en les dones com per exemple, les presentadores de televisió que les posen darrere les càmeres a partir dels 40 anys. Cal afegir que la bretxa salarial és més gran entre les professions més qualificades. Per exemple, una cirurgiana guanya un 64% del salari del seu homòleg masculí mentre que una treballadora d’un supermercat guanya el 86% del salari masculí amb la mateixa feina. La bretxa més gran s’observa en metgesses, gerents i assessores financeres (D’Alessandro, 2018).

L’entrada de les dones al mercat laboral (un 58.3 % a l’any 2008 a Espanya enfront d’un 80.9% d’homes) no les deslliure de les seves obligacions familiars (ni amb marits a l’atur) i això no només beneficia als marits sinó que també beneficia a l’Estat. A Espanya, la despesa pública familiar representa un 0.8% del PIB, una de les despeses públiques més baixes dels països de la Unió Europea que tenen taxes més elevades de dones amb treballs remunerats fora de la llar.

Bibliografia
D’Alessandro, M. (2018) Economía feminista. Ed. Penguin Random House. pp 5-22. Donath, O. (2016) Madres arrepentidas.Ed. Reservoir Books. consulta online http://www.elboomeran.com/upload/ficheros/obras/madres_arrepentidas.pdf
Pérez, B. (04-10-2017) La crisis y la nueva burbuja inmobiliaria alumbran la generación piso compartido. El Periódico.

Una mirada a l'economia del covid-19

Una opinió molt compartida és que el mercat laboral patirà un canvi profund a causa de la pandèmia del covid-19. No sembla que hi haurà un boom de noves professions sinó que la valoració social de determinades activitats i els estils laborals es veuran modificats. Ja s’apunta que el teletreball augmentarà de la mateixa manera que els treballs relacionats amb la digitalització i amb l’obtenció d’informació a partir de dades i continguts que permetin fer previsions i, alhora, el manteniment de les estructures de poder. Poder que ara trontolla per la seva lentitud en les reaccions i per la seva manca de respostes a una emergència. Harari (2020) proposa que és el moment que la ciutadania es faci escoltar en una tria entre la vigilància totalitària i l’apoderament ciutadà. Però, la ciutadania infantilitzada només pensa a sortir al carrer com si el covid-19 fos ja en un altre planeta. Sembla que ens hem instal·lat en un discurs paradoxal en el qual se sap que cap cosa tornarà a ser com abans però que tothom actuarà com si no hagués passat res. Caldria poder sortir d’aquest discurs per tal de poder prendre part activa en els canvis socials. 

Recentment, Nadia Calviño i Mª Jesús Montero han presentat el programa d’estabilitat econòmica (Escobar y Coello, 2020) i afirmen que, a causa de la pandèmia del covid-19, el PIB espanyol caurà un 9.2 % aquest 2020 a causa de la davallada de la demanda interna, sobretot del consum privat. La taxa d’atur prevista serà del 19% (en 2019 era del 14.1%). Cal afegir que també està previst un augment del dèficit públic del 10.34 % (fins ara era del 2.82%) i encara no se sap que dirà l’FMI ni la Unió Europea. Les previsions són molt optimistes per al pròxim any i s’espera una remuntada del PIB del 6.8% a expenses del consum intern i una recuperació total per al 2022. Al seu torn, el Banc d’Espanya preveu una caiguda del PIB del 13% per al 2020 amb una taxa d’atur del 21.7% (Viaña, 2020). Els resultats del primer trimestre sembla que donen la raó al Banc d’Espanya amb una caiguda del 5.2 % del PIB i amb un 44% de la població activa sense treballar (aturats i ERTOS). Tot un desastre que fa dubtar de la ràpida solució anunciada pel Govern. A més, i malgrat que els governs ho vulguin amagar ensucrant les dades i planxant les corbes de mortalitat, la pandèmia no ha desaparegut i no hi ha a la vista un tractament eficaç o una vacuna que faci pensar que no hi haurà cap altre brot. I mentre, el poder intenta guanyar prestigi i actua com si tot estigués sota control i amb un guanyarem al virus s’amaga la magnitud de l’impacte del covid-19 que transformarà, a mitjà termini, l’estructura social. 

S’estan modificant els elements de poder amb elements emergents com és el biopoder, el poder digital o el poder de la informació. Manca redefinir els seus conceptes i el seu grau en la jerarquia. Les estructures de poder intenten guanyar prestigi en aquests àmbits per tal de poder participar en subvencions per vacunes i d’altres mercats emergents. Caldria que els tècnics dels respectius àmbits poguessin tenir espais dialèctics oberts de bescanvi de dades per tal d’evitar que determinats professionals es venguin als poders polítics com ja està passant ara amb estudis epidemiològics i dades de dubtosa validesa i amb la guàrdia civil caçant fakes a les xarxes. En aquest aspecte, sembla que el mercat laboral pot augmentar però, amb participacions temporals i/ o puntuals, de manera quasi anònima (sense herois) i de consens (internet afavoreix l’anonimat). 

Un altre mercat que caldrà replantejar és el financer, ja que ha demostrat una feblesa extrema i no ha pogut estar a l’alçada. Està en pànic des del minut zero de la pandèmia. Potser aquest mercat és el que mostra l’avarícia més cruel però, avarícia real amb bancs que no volen córrer riscos, augments del preu dels lloguers, desnonaments, etc. Ja abans de la crisi del covid-19, es va replantejar, de manera tímida, aquest mercat amb les banques ètiques i els sistemes de cooperatives amb activitats diverses, activitats de crowfunding, etc. Els resultats han estat pobres però, potser ara és un bon moment per tornar a replantejar activitats sense especulació.

 També caldrà replantejar la deslocalització empresarial, ja que ha estat la causa de la manca de subministres essencials i de les estafes i abusos per part dels escassos proveïdors. Caldrà reconvertir indústries i tenir stocks de materials de primera necessitat. Caldrà replantejar-se el manteniment de magatzems, la robotització de moltes empreses i la formació de l’equip humà d’aquestes noves indústries. 

Amb les dades actuals, no és gaire probable que tothom que ha perdut la feina pugui recuperar-la ni que molts puguin acollir-se a una jubilació. Es proposa una renda mínima garantida però, amb un horitzó temporal curt sense plantejar-se si pot ser una opció personal de vida viure amb els mínims i sense un treball convencional a dedicació completa. Crec que aquesta opció podria obrir les portes a la cultura del no treball tot donant una alternativa al treballcentrisme. Seria una forma d’aprendre a valorar la creativitat i moltes coses que no tenen, en l’actualitat, un valor econòmic.  S’ha fet del treball el motiu per viure però ofereix una vida de lluita per uns objectius aliens. Potser aquest darrer paràgraf pugui sonar una mica estrany però, faig aquest plantejament després de 40 anys de vida laboral i algunes recapitulacions de vida que m’han fet veure que el creixement personal ha estat a expenses de tot allò que no estava contemplat en un contracte.   

  Escobar, I. y Coello, J. (01-05-2020)https://www.lasexta.com/noticias/nacional/gobierno-estima-caida-pib-2020-crisis-covid19_202005015eabd75c42a4c30001a69564.html 

Harari, Y.N. (06-04-2020) La Vanguardia.

Viaña, D. (20-04-2020) El Banco de España prevé un desplome del PIB de hasta el 13% y descarta la recuperación en V que anhela el Gobierno. El Mundo.

https://www.elmundo.es/economia/macroeconomia/2020/04/20/5e9d6186fdddff5b7a8b460c.html

Què diem quan diem addicció a internet?

Les TICs han modificat el comportament i la manera de pensar de la societat de la informació. Això també ha afectat a la psicologia i als seus professionals en el sentit que trontollen molts paradigmes alhora que s’intenta construir-ne d’altres que proporcionin respostes més satisfactòries. Potser caldria començar per definir patologia mental i per revisar els criteris d’inclussió dins d’aquesta categoria. Sembla probable que la patologia mental no sigui un estat cognitiu diferent, com si fos una malaltia infecciosa ni que la genètica sigui la causa darrera determinant d’estils de vida concrets. De totes maneres tampoc cal descartar aquest paradigma i contemplar-lo com una fita del camp semàntic de trastorn mental. També es pot pensar que determinades combinacions de trets de personalitat i capacitats personals poden donar lloc a estils de vida més o menys adaptatius a l’entorn i això podria explicar les diferències socials en la distribució de determinades patologíes. I aquesta afirmació reprsentaria la segona fita semàntica.

El terme addicció a internet (netaddiction) posa de manifest una certa maca d’unitat de criteris que permetin considerar una situació concreta com a patològica o no. No valen arguments poc objectivables com la sensació de malestar ni tampoc propostes moleculars que calen revertir, ja que no tractem molècules sinó persones. Entre aquests dos tipus d’arguments, hi ha tot un seguit de propostes per tal d’acceptar o refusar quadres simptomàtics definits per conjunts de noxes concrets. Cal afegir que una simptomatologia determinada es pot presentar de manera concurrent amb altres quadres clínics com, per exemple, el TLP i el consum de substàncies d’abús o bé amb comportaments no emmarcats en cap patologia com la mòria en les lesions del lòbul frontal. Tot això dificulta la conceptualització de possibles entitats clíniques i, al seu torn, difumina la frontera (que potser no existeix) entre la patologia i la salut mental. 

Al 1996, K. Young publica la descripció del trastorn de l’addicció a internet i estableix els criteris diagnòstics i les pautes de tractament. L’autora defensa que es tracta d’un trastorn clínic, ja que genera problemes en la vida de relació, laboral i social de la persona que ho pateix (Young, 2009). Un any abans, el psiquiatra K. Goldberg, en una crítica a les nombroses patologíes adictives comportamentals i tot fent una paròdia del DMS-5 es va inventar la netaddiction com a part de la paròdia. Sembla que això va permetre aprofundir en la naturalesa de les addiccions comportamentals. 

Malgrat que el DMS-5 sempre s’ha resistit a reconèixer les addiccions conductuals com un trastorn mental, les propostes de Young han tingut partidaris i retractors fins al dia d’avui. Per exemple, l’APA ha contemplat la inclussió d’aquesta entitat en la revisió del DSM-5 sota el diagnòstic de ús patològic de l’ordinador. Block (2008) defensa l’existència d’un ús patològic de les TICs en general i afirma que el diagnòstic podria estar dins de l’espectre de trastorns compulsiou- impulsius i inclouria els usos online i/o offline de tres subtipus d’activitats que són el joc excessiu, les preocupacions sexuals i la missatgeria del tipus e-mail/ text. De totes maneres, el DSM-5 només accepta el joc patològic, online i offline i l’addicció als videojocs sense apostes. 

Els detractors del tractaments de les addiccions conductuals com una patologia afirmen que no és aconsellable diagnosticar la vida quotidiana com quimèriques addiccions a conductes o a substàncies i afirmen que les addiccions conductuals, sense deixar de ser un problema, són alteracions de l’aprenentatge, ja que no activen els sistemes de recompensa de manera semblant a com ho fan les substàncies d’abús o el joc patològic (Carbonell, 2014). 

No es pot oblidar el rerefons econòmic que hi ha en aquesta guerra dialèctica objectivada en els possibles reconeixements de malaltia (baixes laborals, incapacitats, etc.), patents de teràpies, ocupació d’espais públics de conversa, patents de tests i tractaments, obertura de clíniques especialitzades, etc. Crec que caldria cercar l’opinió de professionals sense conflictes d’interessos.

Sembla que no hi ha criteris clars que defineixin l’AI com una entitat nosològica ni tampoc s’han proposat arguments suficients per rebutjar els plantejaments a favor de diagnosticar i tractar l’AI com un trastorn definit pels valors de determinades variables. De totes maneres, hi ha un cert consens en el fet que les TICs poden representar un problema per a moltes persones. Cal afegir que en aquestes argumentacions hi ha un rerefons d’interessos econòmics, de vedetisme i de lluita pel poder i per l’autoritat científica. És lícit pensar que l’AI ha estat una eina de suggestió d’una demanda potencial. 

Una proposta a tenir en compte, ja adoptada per alguns autors, és la d’establir un espai discursiu al marge de la discussió identitària de l’AI. En aquests nous espais, s’abandona el terme addicció i s’adopta el de mal ús. D’aquesta manera, no s’inclou l’AI en el grup de trastorns per addiccions i permet contemplar l’AI tant com una forma d’expressió d’altres trastorns (de tipus compulsiu) com una síndrome independent d’altres malalties. En ambdós casos, aquesta nova actitud davant els usos de les TICs ha permès l’establiment de criteris i eines de diagnòstic a més d’abordatges terapèutics de la simptomatologia de manera independent de l’etiquetatge del trastorn. 

Mentre segueix la discussió sobre si l’AI s’ha de considerar com una variant del procés neurobiològic de l’addicció a substàncies o si s’ha de classificar com una addicció conductual que el DSM-V ho classifica com un trastorn del control d’impulsos aquells casos que no s’associen amb altres comorbiditats psiquiàtriques com episodis maníacs, demències o psicosi. Malgrat les diferències de criteris etiològics, caldria especificar millor els trastorns de possibles addiccions comportamentals (ara només es considera el joc patològic i els trastorns del comportament alimentari) amb finalitats pràctiques com pot ser la tramitació de discapacitats, els barems i les baixes laborals.

La revisió de la literatura permet agregar trets comuns i diferenciadors sobre la possible problemàtica ocasionada per l’ús de les TICs. 

L’AI es pot definir com una entitat clínica que provoca alteracions en l’àmbit relacional, ocupacional i social. Inicialment, l’AI es va comparar amb el joc patològic però, s’ha demostrat que l’AI no activa els mecanismes neuronals de recompensa i sembla que té més similituds amb els trastorns de manca de control d’impulsos. Així, l’AI es pot definir com un ús incontrolable o nociu de les TICs i es poden definir diferents tipus d’usos compulsius d’internet que són: l’addicció computacional (jocs en línia excloent els jocs d’atzar); sobrecàrrega d’informació (navegació compulsiva per diferents pàgines); compulsions en xarxa (apostes de diners, compres online); addicció ciber-sexual (pornografia i relacions sexuals facilitades per internet) i addicció a les ciber-relacions (usos de xarxes socials)(Young, 2009). Aquesta classificació s’ha obtingut a partir de l’especificació del problema dels pacients que demanen ajuda. També s’han proposat altres tipus de classificació segons els usos diferenciats a la xarxa que pot fer qualsevol usuari. Aquests usos són: la obtenció d’informació (relacionada amb el treball, l’estudi o l’oci), comunicació (xarxes socials, e-mail, etc.) i l’alteració de la identitat (jocs en línia, xats, xarxes socials, etc.). Sembla que només aquest darrer ús de les xarxes es pot considerar de risc de provocar addicció (Carbonell et al., 2012). En les comunicacions alterades d’identitat el joc identitari por arribar a ser problemàtic perquè la vivència de la identitat falsa pot proporcionar més satisfacció que el jo vertader i representant, així, un escapament d’ells mateixos. 

Totes les formes d’AI presenten un baix control del impulsos i cada vegada es fa més difícil la gestió de la vida quotidiana (pèrdua progressiva de les responsabilitats habituals, aïllament social i tendència al secretisme de l’activitat en xarxa) a causa de l’ús de les xarxes. Es poden dedicar entre 40 i 80 hores setmanals amb sessions de fins a 20 hores de navegació. Aquesta avaluació temporal és només de l’ús no essencial d’internet i no es comptabilitza el temps dedicat a internet per raons d’estudi, cerca d’informació, treball o gestions.  De totes maneres, malgrat que l’AI implica un augment del temps de connexió, no hi ha una relació causal entre el temps de connexió amb el risc de desenvolupar una conducta addictiva ni amb la severitat de l’AI (Carbonell et al., 2009).  

És difícil d’establir la prevaleça de l’AI a causa de l’heterogeneïtat dels instruments de mesura utilitzats (s’acostuma a utilitzar una bateria de tests amb diferents escales de mesura) i dels biaixos de selecció dels estudis (mostres petites d’universitaris, enquestes telefòniques, qüestionaris online pujats a pàgines web, etc.). Per a usuaris de les xarxes s’estima un rang de prevalença d’aquest trastorn d’entre el 1.6% i el 38%. De totes maneres, la major part dels estudis afirmen que el trastorn és més freqüent entre joves universitaris (per sobre del 15%) i que les dades mostren una tendència a augments progressius de la prevalença de l’AI. Aquests valors de prevalença i els d’altres variables descriptives de l’AI poden ser més entenedors si es comparen poblacions valorades amb els mateixos instruments de mesura. Per exemple, l’ús del IAT (Escala d’Addicció a Internet de Young) estableix un rang de prevalença de l’AI d’entre 1.6% i 8.2% amb uns valors màxims entre els adults universitaris (Petersen et al., 2009).

El IAT consisteix a 20 preguntes ponderades segons una escala de Likert de 5 punts que valora cada pregunta amb una puntuació entre 1 i 5 punts (1 per la resposta rarament i 5 per la resposta sempre). Una suma de punts d’entre 20 i 49 indica que la persona es troba dins de la mitja d’usuaris d’internet. Puntuacions d’entre 50 i 79 indiquen que la persona pot tenir algun problema amb internet encara que amb poca repercussió en la seva vida quotidiana. Les puntuacions per sobre de 80 indiquen una problemàtica significativa amb l’ús d’internet (Chang i Man Law, 2008).   

Aquests intents d’unificació de la valoració dels criteris diagnòstics dels usos problemàtics de les TICs han permès l’agregat de poblacions de diferents estudis i un millor ajustament dels rangs de valors. Es pot afirmar que la unificació de criteris diagnòstics de l’AI no només permet l’associació de l’AI amb diferents variables sinó que també permet fer estudis comparatius entre diferents estudis. D’aquesta manera, es poden definir algunes poblacions de risc de l’AI mitjançant estudis de personalitat o de trastorns psicològics concurrents al test diagnòstic d’AI (Wu et al., 2015). Així, s’accepta que la personalitat neuròtica afavoriria la tendència a un major ús d’internet amb finalitats relacionals, ja que els trets definitoris de la neurosi impliquen una intolerància a les frustracions, una gran tendència a les respostes maladaptatives i una escassa tendència a la participació en actes socialitzadors. També es consideren factors de risc els símptomes depressius i les psicopatologies, ja que internet pot ser una vàlvula d’escapament de determinats problemes de relació o d’impulsivitat. També es considera un factor de risc el temps d’ús d’internet encara que no en hores de navegació sinó en relació amb la implicació d’internet a la vida de les persones. S’ha demostrat que el suport social és un factor protector que redueix el temps de navegació i que l’ús d’internet tendeix a ser per usos concrets (oci, treball, cerca d’informació, gestions, etc.) i valorats en termes d’utilitat per a activitats fora de la xarxa (Rosenthal et al., 2018). 

Altres factors de risc descrits són de tipus més relacionals i menys ponderables com les elevades expectatives en l’ús d’internet, la familiaritat de la xarxa i un elevat sentiment d’autoeficàcia a internet. Aquests tres factors es veuen reforçats amb la  baixada en la satisfacció amb les activitats acadèmiques i un estil d’autoafirmació insegur. Molts estudis proposen el sexe masculí com un factor de risc però, estudis diferenciats per gènere demostren que els nois utilitzen més l’ordinador mentre que les noies tenen una dedicació semblant amb el mòbil (Lin et al., 2011). 

Mitjançant tècniques de meta-anàlisi s’han pogut associar diferents trastorns amb l’AI (trastorn obsessiu-compulsiu, alcoholisme, depressió, estrés, TDAH, TCA i trastorns del son) amb un efecte potenciador mutu. És a dir, aquestes patologies actuen com a factors de risc de l’AI i, alhora, l’AI agreuja les distorsions cognitives i les manifestacions d’aquests trastorns (Aznar et al., 2020). S’estan desenvolupant programes per a la prevenció de l’AI amb alguns bons resultats en termes de prevalença. Aquests gestos preventius es basen en el tractament de les condicions personals prèvies al desenvolupament de l’AI i acceptades com a factors de risc (Soto et al., 2018). 

Sembla que algunes combinacions de factors personals determinen maneres particulars de viure les relacions i de comunicar-se amb l’entorn. Això pot generar graus diversos de satisfacció (en determinades personalitats) en les interaccions online que pot arribar a ser superior a les interaccions amb l’entorn real. 

Encara que queda per definir si l’ús compulsiu de les TIC és una addicció comportamental o bé es tracta d’un trastorn del control dels impulsos, l’augment progressiu de la prevalença entre els joves (fins a un 38% en universitaris) obliga a cercar vies alternatives a la biològica per tal de poder establir pautes terapèutiques eficaces. En l’AI, no s’ha pogut demostrar activacions diferencials de circuits neuronals característics de les addiccions a substàncies encara que, en algunes addiccions comportamentals sí que ha pogut demostrar-se (joc d’apostes i el joc online sense i amb apostes) (Recupero, 2008). Un altre argument a tenir en compte és que els pacients amb usos problemàtics de les TIC comparteixen determinats estils cognitius amb els consumidors habituals de substàncies d’abús. Per exemple, ambdós tipus de pacients tenen una elevada sensibilitat al càstig i, a més solen presentar alexitimia (Lyvers, 2016) que consisteix a una dificultat per reconèixer i expressar les emocions. Això provoca l’establiment de relacions socials inadequades, de dependència o una tendència a l’aïllament social.

Les estratègies de tractament se centren en la limitació de l’ús de les TICs en les situacions problemàtiques, en fomentar les relacions socials fora de les xarxes, en promoure la lectura, les activitats culturals i l’esport, en potenciar el diàleg intrafamiliar i en l’estimulació d’activitats grupals (Berner y Santander, 2012). Per tal d’aconseguir l’eliminació de l’ús problemàtic de les TICs es proposa una teràpia cognitivo- conductual amb una pauta semblant a la dels trastorns compulsius com el joc patològic, els trastorns emocionals, el TCA i el consum de substàncies d’abús. El tractament s’inicia amb una anàlisi del comportament amb les TIC i sense les TIC (Hall i Parson, 2001). Després, cal definir les distorsions cognitives subjacents al problema i al pensament maladaptatiu així com la presa de consciència del procés de control cognitiu (Zajac et al., 2017).

S’han descrit biaixos cognitius similars en pacients amb AI, joc patològic i addicció a substàncies psicotròpiques i la modificació d’aquests biaixos millora l’atenció i la interpretació. A les addiccions comportamentals s’han descrit biaixos atencionals i cognitius minimitzadors de l’ansietat (Chia i Zhang, 2020). La modificació d’aquests biaixos és eficaç en l’amortiment de la vulnerabilitat a l’estrès i en el control dels símptomes d’angoixa però, no ha estat eficaç en el control dels símptomes depressius. Els biaixos cognitius observats modifiquen la regulació emocional i canvien els processos de presa de decisions en determinades situacions de risc. Aquestes distorsions cognitives són mantenidores del problema, ja que creen la il·lusió de control de la situació i una apreciació distorsionada dels possibles guanys. Aquests pacients també presenten biaixos atencionals generats mitjançant un mecanisme de condicionament clàssic dels estímuls relacionats amb el desig de l’ús compulsiu que provoca l’expectativa de disponibilitat tot perdent la consciència d’estar deixant de banda altres activitats (Jones i Sharpe, 2017). Els biaixos cognitius de l’AI es concreten en una tendència a la minimització del problema, a una memòria i evocació selectiva de les experiències positives a internet, la possibilitat de control de la situació sense necessitat d’ajuda externa i l’autoconvenciment de ser un bon tècnic de la informàtica (Luengo, 2004).

Com a conclusió es pot afegir que l’ús massiu de les TIC han facilitat una sèrie de manifestacions clíniques difícils d’etiquetar. Cal acceptar que cada època i cada cultura presenten, d’alguna manera, unes síndromes psicològiques determinades. Podria ser que els usos problemàtics de les TIC i moltes de les anomenades addiccions comportamentals siguin les manifestacions actuals de trastorns coneguts. Trastorns amb uns codis i un lèxic determinats per la cultura. Per tal de poder donar una certa autoritat a aquesta afirmació queda per definir l’associació de l’AI amb altres comorbiditats així com l’establiment de relacions causals de l’AI amb altres variables. Relacions que, alhora, permeten establir alternatives terapèutiques, ja que sembla que hi ha una certa sinèrgia entre les manifestacions de problemàtiques intercurrents amb l’AI.

Referències

Aznar, I.; Kopecky, K.; Romero, J.M.; Cáceres, M.P. y Trujillo, J.M. (2020) Patologías asociadas al uso problemático de internet. Una revisión sistemática y metaanálisis en WoS y Scopus. Investigación Bibliotecológica 34 (82): 229- 253. ISSN: 2448-8321

Berner, J.E. y Santander, J. (2012) Abuso y dependencia de internet: la epidemia y su controversia. Rev Chil Neuro-Psiquiat 50 (3): 181-190

Block, J.J. (2008) Issues for DSM-V: Internet addiction. American Journal of Psychiatry, 165: 306-307

Carbonell, X. (2014) La adicción a los videojuegos en el DSM-5. Adicciones 26 (2):91-95

Carbonell, X.; Fúster, H.; Chamarro, A. y Oberst, U. (2012) Adicción a internet y móvil:una revisión de estudios empíricos españoles. Papeles del Psicólogo 32(2) 82-89

Carbonell, X.; Guardiola, E.; Beranuy, M. y Belles, A. (2009) A bibliometric analysis of the scientific literature on Internet , videogames, and cell phone addiction. Journal of Medical Library Association 97 (2): 102-107.

Chang, M.K. and Man Law, S.P. (2008) Factor Structure for Young’s Internet Addiction Test: a Confirmatory Study. Computers in Human Behavior 24: 2597- 2619 

Chia, D and Zhang, W.B. (2020) A Scoping Review of Cognitive Bias in Internet Addiction and Internet Gaming Disorders. Int. J. Environ. Res. Public Health, 17, 373; doi:10.3390/ijerph17010373

Hall, A.S. and Parson, J. (2001) Internet addiction: College students case study using best practices in behavior therapy. Journal of Mental Health Counseling 23: 312-327

Jones, B. and Sharpe, L. (2017) Cognitive-bias modification: A review of meta-analyses. J. Affect. Disord. 223: 175-183

Lin, M.; Ko, H. and Wu, J. (2011) Prevalence and psychosocial risk factors associated with Internet addiction in a nationally/representative sample of college students in Taiwan. Cyberpsychology, Behavior, and Social Networking,14(12): 741-746 

Luengo, A. (2004) Adicción a Internet: conceptualización y propuesta de intervención. Revista Profesional Española de Terapia Cognitivo- Conductual 2: 22-52

Lyvers, M.; Karantonis, J.; Edwards, M. and Torberg, F. (2016) Traits associated with internet addiction in young adults: Potential risk factors. Addictive Behaviors Reports, 3: 56-60.

Petersen, K.U.; Neyman, N.; Schelb, Y.; Thiel, R. and Tomasius, R. (2009) Pathological internet use-epidemiology, diagnostics, co-ocurring disorders and treatment. Fortschr Neurol Psychiatr 77:265-271

Recupero, P.R. (2008) Forensic evaluation of problematic internet use. Journal of the American Academy of Psychiatry and the Law Online 36: 504-514

Rosenthal, S.; Cha, Y. and Clark, M. (2018) The Internet Addiction Test in Young Adult U.S. Population. Ciberpsychology, Behavior, and Social Networking 21 (10): 661-666

Soto, A.; Miguel, N. y Pérez, V. (2018) Abordaje de adicciones a nuevas tecnologías: una propuesta de prevención en contexto escolar y tratamiento de rehabilitación. Papeles del Psicólogo 39: 120-125

Wu, Ch.; Lee, M.; Liao, S. and Chang, L. (2015) Risk Factors of Internet Addiction among Internet Users: An Online Questionary Survey. PLoS ONE 10 (10) e0137506. doi: 10.1371/journal.pone.0137506

Young, K. (2009) Internet addiction: diagnosis and treatment considerations. J. Contemp. Psychoter. 39: 241-246. DOI 10.1007/s10879-009-9120-x

Zajac, K.; Ginley, M.K.; Chang, R. and Petry, N.M. (2017) Treatments of internet gaming disorder and internet addiction: A systematic review. Psychol. Addict. Behav. 31: 979-999 

Covid-19, un tema de reflexión

La epidemia del coronavirus está dando luz a la verdadera crisis social que ya hace tiempo que existe. Mucha gente preocupada en buscar la manera de saltarse el confinamiento, chistes y risas frente a las advertencias, un ministerio de Sanidad que hace unas previsiones de casos aislados y aún no se les ha caído la cara de vergüenza frente al desastre, y el mercado negro que se está instaurando como la venta de alcohol a 17 euros una botella de 250 cc, mascarillas a 60 euros, y otras barbaridades que se están consintiendo.

Creí que nunca oiría determinadas tonterías como que las mascarillas no sirven para nada (entonces ya podemos eliminarlas de los quirófanos, fábricas, cámaras blancas y otros lugares) y parece que los recortes, de otros gobiernos pero, perpetuados ahora, hacen imposible el abastecimiento. No dudo de la capacitación y conocimientos  de los ministerios, más bien dicho, no debería dudar pero, hay cosas de sentido común. Valga como ejemplo el hecho de encontrarnos con un escenario de máxima incertidumbre y hay dos países que parece que han controlado el brote, podemos hacer de monos de imitación sin cuestionar nada más y dejar a un lado ideas brillantes como parece que quieren mostrar. También parece de sentido común poner en marcha ensayos terapéuticos masivos y no con 60 pacientes (que no van a validar nada en un entorno de epidemia). También parece que es un tema de acceso restringido con afanes de notoriedad científica. En este momento deberíamos dejar los egos a un lado (que ya han hecho bastante daño).

También creí que nunca oiría mentiras como las que se están diciendo como que las pruebas rápidas no son necesarias y que no hace falta detectar portadores asintomáticos cuando se les hace la prueba a todos los políticos y deportistas de élite y cuando la OMS insiste en que hay que hacerlas. Parece que sólo quieran unas estadísticas bien hechas y ni eso hacen bien ya que no tienen ningún valor predictivo. Otra mentira que habría que revisar es el hecho que el Sr. Simón se atrevió a decir que estaba haciendo un catálogo de material después de incautar varios camiones. No parece que sea el momento de catalogar nada. Otras cosas que parecen estupideces son las proclamas a la Constitución para justificar los no confinamientos de Madrid y las otras zonas de España con más casos cuando todo el mundo lo aconseja. Otra perla fue la del Sr Illa diciendo que tenemos que doblegar el pico de la epidemia. En este doblegamiento hay una pregunta sin respuesta: ¿Cómo lo hacemos? Parece que falta un poco de humildad y pensar que no pasa nada por aceptar que no saben lo que hay que hacer y dejarse ayudar un poco. No quiero hablar de nuestro Rey que ha aprovechado este momento para que estalle, de forma controlada, el espíritu de los Borbones en su más prístina esencia.

Creo que hay que reflexionar sobre esto y pensar que los gestos políticos y de la ciudadanía tienen consecuencias.

UNA EDAD

Cuando se reflexiona sobre la edad, puede comprobarse que éste es un término que necesita resignificarse cada vez que se nombra. Y es que, este tema de reflexión no siempre nos conduce a los mismos estereotipos para poder contemplarlos y modificarlos a la luz de la voluntad. Es de las pocas cosas que siempre es la primera vez.

A veces, la edad se viste de sabiduría y nos toca con una cierta calidez. Es agradable que nos vean como personas expertas que todo lo saben. Pero, esta edad amable va creciendo y saca sus zarpas para arrancar todo aquello que ha costado tanto conseguir: la identidad, la memoria y la fuerza para dejarnos desnudos en la frontera del mundo casi sin poder andar.

Otras veces, la edad pasa sobre nuestras cabezas como un vendaval. Se lleva hasta los pelos y sacude todas nuestras células. Aunque no entendamos nada, hay que aceptar las limitaciones que va imponiendo para poder seguir planificando el tiempo futuro de manera realista.

De vez en cuando, la edad es como un escenario determinante de un estilo de vida concreto y nos fuerza a luchar para cambiar el decorado con evocaciones de pasados no resueltos. Escenario que recoge las miradas ajenas y espera una proyección hacia adelante mientras dice que no hay que perder el tiempo, que no es la escenografía lo que hay que cambiar.

Raras veces, la edad pierde la forma para convertirse en un proceso dinámico de pérdidas y ganancias personales al que hay que adaptarse. Y no todas las edades son iguales ni se viven de la misma manera. Al fin y al cabo es la sociedad quien define las fronteras entre las distintas etapas de la vida. Así, la frontera entre la edad madura y la tercera edad se suele asociar con el final de la edad laboral y suele establecerse entre los 65 y los 70 años de edad en los países occidentales. Aunque no se puede definir la edad exacta del cambio de etapa, es cierto que en esta época vital hay unas discontinuidades que reflejan cambios físicos, cognitivos y emocionales determinantes de una nueva etapa del ciclo vital que acarrea un nuevo estereotipo, el de la persona mayor.

Cuando se aborda la realidad de los mayores pertenecientes a minorías sociales como las personas LGTB, los inmigrantes, las personas con diversidad funcional o las personas con trastornos mentales, se acabalgan rasgo propios de la etapa vital que define la vejez y rasgos determinantes del grupo social a estudio. Esto se debe en parte ala falta de referentes específicos de la vivencia de la vejez para los grupos sociales minoritarios y, a su vez, minorizados. De todas maneras, parece que las inquietudes que definen la tercera edad también se comparten como inquietudes principales en los individuos pertenecientes a distintos grupos sociales cuando pasan de los 60 años de edad. Así, algunos estudios ponen de manifiesto que la soledad y el aislamiento social son los principales temores de los españoles cuando se les pregunta sobre la vejez. Se puede pensar que la mayoría de las personas afrontan la vejez con miedo y sensación de inseguridad. Un estudio poblacional realizado en 2018 (https://www.cignasalud.es/sala-de-prensa/notas-de-prensa/el-estudio-cigna-360deg-wellbeing-survey-2018-muestra-un-retroceso-en) afirma que la mayoría de los españoles (un 86%), y de manera independiente de otras variables como la edad, el sexo o las creencias, afirma no sentirse preparados para afrontar la vejez. Además, muchos de ellos (más del 25%) creen que no van a poder contar con nadie cuando lo necesiten. La realidad social confirma que no se trata de temores infundados ni de miedos irracionales cuando se afronta el final de la vida.

Sólo en España se estima que hay unos dos millones de mayores que viven solos sin que sea esta una opción elegida libremente y que más de una cuarta parte nunca reciben visitas. Abellán y Pujol (2013) apuntan hacia un aumento de la esperanza de vida y un descenso de la tasa de natalidad como causas del aumento progresivo de la población mayor que se estima que va a superar el 25% de la población cuando la generación del baby-boomer alcance la vejez y, aunque a nadie le guste hacerse mayor, es necesaria la construcción de nuevos significados que definan los diferentes estilos de vida de la última etapa del ciclo vital debido a que esta etapa se alarga y adquiere una representatividad social significativa. Estos datos del Imserso son similares a los que recogen otras estadísticas como la del Padrón Contínuo a 1 de enero de 2017 (INE) que además demuestra un aumento creciente de los hogares unipersonales entre los más mayores y ponen de manifiesto una relación entre la edad y la probabilidad de vivir en soledad. También se refleja, en esta estadística, la pensión media de los mayores que oscila entre los 920 y los 1000 euros mensuales en 2017.

Esta población mayor creciente que se enfrenta a una realidad llena de fantasmas, con vacíos interpretativos y sin referentes debido a lo novedoso de su situación histórica debe entenderse como un reto que nos atañe a todos. Por este motivo parece necesario el establecimiento de espacios de diálogo intergeneracionales, la asociación y el establecimiento de redes de colaboración entre los mayores.

De todas maneras, no sólo la edad cronológica es la determinante de la pertenencia a un grupo social, hay otros grupos con identidades minoritarias que llegan a la vejez desde otras vivencias y realidades. En el caso del colectivo LGTB, se acepta que sus mayores tienen particularidades biográficas que los distinguen de la mayoría poblacional como pueden ser el impacto del VIH o el de las terapias adversivas que sufrieron muchos de los mayores (fundamentalmente mujeres aunque se desconoce la proporción de mujeres afectadas). Otros mayores sufrieron detenciones y penas de cárcel (básicamente hombres) por su orientación sexual. Se acepta que la mayoría de los mayores LGTB han vivido un tipo u otro de agresiones homofóbicas que han dificultado salidas del armario y han generado respuestas anticipatorias a la homofobia (Mesquida, 2018). Aunque este colectivo comparta las mismas inquietudes con el resto de los mayores, lo hace con una vivencia y un impacto diferentes. Por ejemplo, un 80% de los mayores LGTB ocultan su orientación sexual cuando van a un centro de atención de larga estancia, hay una menor proporción de mayores LGTB que viven en pareja y tienen hijos. La mayoría de los mayores heterosexuales reciben cuidados de sus hijos y/ o parejas mientras que la mayoría de los mayores LGTB reciben cuidados de su círculo de amigos de edades similares lo que dificulta esta labor sobre todo en el grupo de edad más avanzada.

Se afirma que los mayores LGTB tienen un riesgo de pobreza mayor que sus homólogos heterosexuales. Esto es debido a que sobre un 25% de la población homosexual han tenido dificultades laborales a causa de su opción sexual (despidos, falta de promoción y dificultades para la contratación). También hay que tener en cuenta las menores deducciones a hacienda y la pérdida de las pensiones de viudedad de este colectivo (Gimeno, 2014).

Son posibles opciones satisfactorias para todos. Para que esto sea posible es necesario unirse y plantear las propuestas de manera contundente. Hasta el momento sólo ha quedado claro que las fuerzas políticas y las instituciones no están dispuestas a ofrecer nada. Y es que, una gran mayoría no tiene en cuenta que todos tendremos una edad.

Bibliografía

Abellán, A. y Pujol, R. (2013) Un perfil de las personas mayores en España, 2013. Indicadores estadísticos básicos. Madrid, Informes Envejecimiento en red no. 1 http://envejecimiento.csic.es/documentos/documentos/enred-indicadoresbasicos13.pdf

Gimeno, B. (2014) Vejez y orientación sexual. Http://www.fundacion26d.org/wp-content/uploads/2014/06/informe-mayores-lgtb.pdf

Mesquida, J. (entrevista) Mayor Actual 29/06/2018. http://www.mayorActual.com

LA LGTB et al., FOBIA

En un entorno cultural heterosexista en el que la formación de una familia tradicional representa uno de los objetivos personales más preciados, no es de esperar que estilos de vida distintos se contemplen como alternativas. Así, la homosexualidad se considera una anomalía, una desviación de la norma que hay que enmendar. En este contexto, los marcos legales que promueven la igualdad de derechos civiles y que sancionan las conductas homofóbicas no parecen ser medidas suficientes para acabar con el dualismo normativo/ no normativo (que genera un equilibrio inestable entre dos fuerzas opuestas) y poder promover así, la pluralidad de opciones de vida. Y es que la unidad familiar tradicional representa una buena herramienta para segmentar a las sociedades capitalistas sobre una línea acotada por el centro y la periferia del espacio público. Así, las alternativas minoritarias de unidades de convivencia se situarían en la periferia de los espacios dialécticos mientras que la familia tradicional mayoritaria ocuparía el centro de estos espacios. Las minorías (más o menos organizadas) extienden sus enunciados desde los márgenes del discurso normativo y cuestionan la supremacía del poder que ocupa el centro. De esta manera, el discurso social adquiere dinamismo en su periferia y cuestiona la supremacía inamovible del centro. Entonces, el discurso social se polariza y se vuelve contradictorio. En el caso de la homosexualidad, los relatos racionalizados que proponen marcos interpretativos basados en la igualdad de derechos, conviven con el discurso emocional de las estructuras de poder que expresan su rechazo mediante conductas de intentos de subordinación y dominio del grupo social LGTB buscando su invisibilización y /o su modificación de la conducta que define a las personas de este grupo.

Las emociones deben acompañarse de una cierta carga simbólica que permitan el análisis y el reconocimiento de los objetos a valorar mediante los sentimientos. Según las propuestas de Nussbaum (2019 pp 100-155), las conductas homofóbicas se originan a partir de un cóctel tóxico formado por ira punitiva, asco físico y miedo al desplazamiento del poder heteronormativo. Para poder sentir ira es necesaria la capacidad de pensamiento causal y habrá que poder definir a la comunidad LGTB como la causa de determinados malestares sociales. Por ejemplo, la asignación de una mayor corporeidad, genera la imagen de un colectivo amoral que busca el placer inmediato centrado en la sexualidad. Se puede tomar como muestra las palabras de Malaparte en su novela La piel (1945) que asocia la homosexualidad con la pedofilia y con la pertenencia a grupos desestabilizadores de la clase media ...creían ser dadaístas o surrealistas...o comunistas y no eran más que putas...una masa de jóvenes desencantados y desesperados que jugarán a ser pederastas como quien juega al tenis...Empiezan a hacer de Narciso y Corydon para demostrarse a sí mismos que no tienen miedo de nada, que han superado los prejuicios y las convenciones burguesas, que son verdaderamente libres...los jóvenes como tú creen que hacerse pederastas es una manera de hacerse revolucionarios...(p. 148).

La ira que define la homofobia es una ira que busca el castigo por el traspaso de barreras morales universales como la pedofilia, el abuso de sustancias, la práctica del narcisismo perverso (que infringe dolor a terceros como fuente de placer) y los intentos de ruptura de la armonía social.

Otra emoción que interviene en la construcción de la homofobia es el miedo. Es el sentimiento más primitivo y aunque nadie tenga memoria de ello, nacemos con una cierta conciencia de peligro y de indefensión que fuerza a la búsqueda de un mayor bienestar. El miedo es la base de muchas negativas y empuja a mirar hacia el centro inamovible del poder social para rechazar la aceptación de las diferencias, para no poder cumplir con el rol social asignado y para impedir la identificación con un estereotipo que se aleje del ideal.

El cóctel tóxico estructurante de la homofobia también incluye unos toques de asco. Este sentimiento lleva implícito una cierta idea de contagio que provoca la evitación de todo contacto físico con integrantes de grupos LGTB. Parece que este sentimiento justifica de manera más evidente el interés por las terapias de conversión en un intento de revertir lo asqueroso en aceptable.

Se puede considerar la homofobia como el producto de un discurso emocional y como tal, no necesita razón de ser. Se trata de un constructo social no razonado. Hay que añadir que todas las fobias ligadas al género tienen una narrativa similar aunque con un estereotipo particular en el imaginario colectivo que permite interiorizar un tipo u otro de fobia. Caben todo tipo de combinaciones. Así, por ejemplo, se puede ser transfóbico y no lesbofóbico o se puede ser lesbiana y ser bifóbica. Algo parecido ocurre con el racismo, otro constructo emocional, ya que no suele rechazarse a todos los grupos étnicos distintos del grupo dominante.

Las conductas dominadoras de las minorías que se distancian de los ideales sociales, se aprenden en una edad muy temprana y a veces, parece que es algo que se inyecta en la placenta ya antes de nacer. A las personas que se definen como pertenecientes al colectivo LGTB también se les ha inyectado este veneno en la placenta y han aprendido a rechazar aquello que desean. Las cosas pueden ser un poco distintas cuando esta homofobia omnipresente no ha sido eliminada, de manera consciente y racional, del imaginario de las personas LGTB. En muchos casos, aparecen impulsos ambivalentes de deseo y repugnancia que intensifica los comportamientos favorables a la urgencia de relaciones afectivas a las que se responde con un sentimiento de estra contra sí mismo que se traduce en actitudes de vergüenza y deseo de ocultarse (Ahmed, 2017 pp. 130-200). De esta manera, la construcción del armario, correría a cargo de las personas LGTB que fueran víctimas de sus propias contradicciones emocionales. Esto puede explicar que a pesar de una cierta aceptación social de la comunidad LGTB, siga existiendo el silencio vital y la ocultación de la sexualidad por parte de muchos integrantes del grupo LGTB. Es muy común justificarlo con desplazamientos de la realidad del tipo no tengo que explicar con quien me acuesto o mi vida privada es mía. Estas justificaciones no son más que refuerzos de la vergüenza presentados como actos volitivos aunque, sin la ocupación de los espacios públicos, no se puede planificar una vida en los espacios dialécticos ni se puede incluirse en grupos para actuar como una agencia con capacidad para interpelar a los demás.

Otras veces, también se pueden hermetizar los armarios mediante alusiones a terceras personas con quien se reparte la culpabilidad de la opción sexual. Es común oir frases del tipo me debo a mis hijos o debo cuidar a mi madre para añadir a reglón seguido y ellos no lo entenderán, y los demás tampoco entienden nada ya que, la vida hay que proyectarla a título personal con quienes elijamos y no somos moneda de cambio ni nos debemos a nadie. Todas estas actitudes sólo generan marginación e impiden proyectar la vida de manera plena. Los armarios son opacos e impiden el discurso social en la medida que no se encaja en el puzle normativo. Cuando la heterosexualidad es vista como lo normal y no como la más frecuente, a los no heterosexuales, si no quieren conquistar espacios públicos, sólo les queda aislarse para acotar el espacio de seguridad (Jimenez, 2019). Todo lo expuesto permite explicar en parte, que aún haya muchas personas LGTB que siguen sin atreverse a ser visibles públicamente y sacrifiquen su vida por evitar una mala mirada.

Bibliografía

Ahmed, S. (2017) La política de las emociones. Universidad Nacional Autónoma de México.

Jimenez, P. (20-06-2019) Mayores LGTBI, la generación silenciada. El País.

Malaparte, C. (2019) La piel. Galaxia Gutemberg. Barcelona.

Nussbaum, M.C. (2019) La monarquía del miedo. Paidós. Barcelona.

EL GÉNERO COMO UNA NECESIDAD

Una gran proporción de autores aceptan que el género es un constructo social que empieza a formarse en las primeras etapas de la socialización y sigue desarrollándose a lo largo de la vida. La construcción del género obedece a un estereotipo binario, femenino- masculino, asignado según el sexo biológico en el momento del nacimiento. Cada estereotipo de género implica, a su vez, la asignación de un rol socialmente definido. De esta manera las expectativas propuestas por cada rol se exigen antes de la construcción de la identidad de género como elemento determinante del self. 

Actualmente, algunas voces cuestionan el binarismo de género hasta el punto de replantearse su definición misma y se contempla la existencia de estereotipos de género sin asignación social de roles específicos y construidos a partir de disonancias con la heteronormatividad. Puede pensarse que el género femenino construido en base a la complementariedad del género masculino y no como un conjunto de referentes aceptables por el grupo social diana, incluya un rol no desado por las mujeres. Esto, podría generar en este grupo una situación de estrés de las minorías, aunque demográficamente las mujeres representen la mitad de la población, o bien un rechazo del rol asignado que se expresaría a través de diferentes patologías como la fibromialgia, los trastornos de la alimentación o distribuciones diferenciales con los hombres de ánimos depresivos o trastornos de ansiedad. 

Otro aspecto de reflexión hace referencia a la plasticidad y al dinamismo del propio concepto. De esta manera, cabe preguntarse la manera de resolver las ambigüedades del concepto identidad de género si su campo semántico varía según los momentos y lugares en que se enuncia. Por ejemplo, en la España de los 70, el franquismo define a la mujer con atributos de sumisión a los principios de la patria y del cuidado de la familia mientras que a los hombres les reserva el papel de engrandecer la patria mirando al mundo. Según estas definiciones de lo masculino y femenino, las desviaciones de los estereotipos también se contemplaran de distintas maneras. Poe ejemplo,  los hombres homosexuales se definían en términos del Código Penal y de la psiquiatría y se castigaban con cárcel o con tratamientos de la psiquiatría heredada del nazismo (Valenzuela, 2019). Esto permitió que los hombres homosexuales no perdieran ni su etiqueta de masculinidad ni un espacio público discursivo (aunque muy penoso). Las mujeres homosexuales tuvieron una suerte distinta, ya que se las etiquetó en la categoría de mujeres locas que incluyen a todas las mujeres que no cumplen la ideología de género establecida en un intento de borrar, mediante su reclusión en los psiquiatricos, todos los aspectos de sus personalidades y, así, perdieron los espacios dialécticos sociales y su condición de mujeres sin posibilidad de estructurar un discurso colectivo mediante la unión de individualidades (Gómez- Ruíz, 2019). 

Se puede intuir que la identidad de género está definida por un conjunto de etiquetas (además de las que definen la etnia, la edad, las convicciones, etc.) que son determinantes de la estructura del self. Junto a esta definición genérica hay que añadir a todas las personas que se sienten incomodas con el etiquetaje y proponen su ruptura como manera de presentación, como manera de estar presentes. Y es que, a veces, las etiquetas generan incomodidad y consumen tiempo de trabajo de autodefinición. Parece cierto que algunas etiquetas pican con el calor y no nos protegen del frío. No siempre se sabe elegir y puede que nos presentemos como si lleváramos un disfraz de carnaval. Esto provoca una sensación de ridículo como si entraramos en una sala donde hay un concierto de gala con el bañador y la toallla al hombro.  Aunque hayamos entrenado, tengamos la autoestima por las nubes y nos guste bailar el vals, no saldremos de un rincón.  Y todo por llevar las etiquetas que no tocan. Tampoco parece una buena opción presentarse al concierto transparente e invisible ya que se interpreta, en el mejor de los casos, como un cuerpo negado y nadie baila o entabla conversaciones con un no- cuerpo. No parece que sea necesario borrarse del mundo si no podemos identificarnos con un sexo biológico o con un estereotipo normativo. Para eso tenemos la creatividad. Parece que el género trasciende estos cánones y no tiene que corresponderse con ellos. No somos pavos reales. 

El género podría definirse como el lenguaje que utiliza un hablante en busca de interlocutor, un lenguaje que sólo existe cuando se habla. Es cierto que las distintas formas de poder intentan que sólo se hable su lengua y así poder decidir lo que puede enunciarse y lo que debe desaparecer. No hay que dejar que este poder lo ejerzan terceros y hay que usar la creatividad para decidir con quien vamos a intercambiar emociones. Y no todo el mundo es válido, sólo hay que imaginarse la diferencia del disfrute de una visita a la exposición de nuestra pintora preferida con alguien que comparte nuestros gustos y que además, puede aportar datos sobre los motivos de su pintura que con alguien que aborrezca la pintura. Y son precisamente las etiquetas que mostramos las que nos dejan intuir, y nos equivocamos muy poco, quien puede ser el acompañante ideal para cada una de las ocasiones  de mantener una conversación emocional. De esta manera, el género ya no sólo implica coquetería sino que abre más posibilidades a medida que se van reconociendo y estructurando los sentimientos de cada cual. 

El género se puede entender como un contenedor de símbolos emocionales que se disponen formando una gramática o leyes de enunciación que se hacen inteligibles para determinados colectivos. Esta última definición permite que el género se desarrolle de forma paralela a otros aspectos de las habilidades cognitivas y puede modificarse en función de la coherencia con la incorporación de unos u otros símbolos a lo largo de la vida. Esta estructuración y modificación simbólica de la identidad se lleva a cabo mediante actos en gran medida volitivos y por eso, vale la pena razonar y mantener un espíritu crítico cuando nos definimos. Las personas que se tatuan pueden servir como ejemplo de este último punto. El tatuaje puede considerarse un símbolo identitario y su contenido puede aportar rasgos de la persona que lo luce. Pero, los tatuajes también establecen una diferencia entre las personas tatuadas y las que no lo están y ofrecen reglas o gramáticas interpretativas diferentes de los códigos gráficos. Algo parecido puede decirse de los estereotipos de género, la pluma, la masculinidad o la feminidad, que pueden interpretarse de manera distinta por diferentes colectivos, ya que tienen gramáticas distintas. 

Bibliografía

Gómez- Ruíz, L. (10-06-2019) Los psiquiátricos se utilizaron para librarse de muchas personas durante el franquismo. La Vanguardia. 

Valenzuela, J.L. (6-07-2019) El franquismo contra los homosexuales: represión, cárcel, manicomios, destierros, electroshocks… El Plural. https://www.elplural.com