Entradas
Quan
es mira el plànol d'una ciutat, es pot veure una distribució
irregular de línies i de símbols que delimiten diferents moments
històrics i diverses disposicions legals. A la zona central del
plànol de la ciutat de Barcelona es troba una zona de carrers
estrets i de curta trajectòria amb nombroses places que semblen
estar disposades tot seguint una passejada aleatòria
pel barri. És la Vila de Gràcia. Fins a 1897,
el barri de Gràcia va ser un municipi independent de Barcelona. Fins
al segle XVIII, Gràcia tenia molt poca població que es repartia
en unes quantes
masies aïllades, tres convents i cases de la burgesia catalana que
les utilitzaven de segones residències. A finals del segle XIX,
Gràcia encara era un municipi independent però, amb molta població
(uns 33.000 habitants) i una manca creixent d'equipaments i serveis.
Això va promoure la integració de la Vila a Barcelona i la creació
de projectes urbanístics comuns com el Passeig de Gràcia (integrat
al desenvolupament del Pla Cerdà i la construcció de mercats)
(http://ajuntament.barcelona.cat).
En
l'actualitat, la Vila de Gràcia té una superfície de 132.60 ha
on hi viuen
50.670 habitants amb una densitat de població de 382 hab/m2 (dades
de l'any 2020). Té una població envellida amb un gran volum de
persones majors de 80 anys
que viuen soles (http://opendata-ajuntament.barcelona.cat). Sembla
que la percepció del problema de la solitud creix més que les
dades. I és que, el barri també ha sofert un canvi en l'estil de
vida dels seus habitants. Així, fins fa uns trenta anys, no es
tancaven les portes de les cases i havia una
certa cura dels grans per part del veïnat. Encara ara s'ha pogut
veure amb el confinament. A més, hi havia un entorn que afavoria les
relacions personals com la participació en
les festes de Gràcia activitat inclusiva on tothom tenia el seu lloc
o les trobades sense presses als
comerços i locals socials com La Violeta. No només es va ser
tolerant amb les edats, el barri també va mostrar una certa
tolerància, sense exagerar, amb la diversitat de gènere i amb
les ètnies (que són els
tres aspectes que defineixen els discursos d'alteritat). A Gràcia,
s'ha defensat, d'una manera més naturalitzadora que reivindicativa
la diversitat de gènere permetent les manifestacions públiques
d'aquesta diversitat, els locals d'oci alternatius que convivien amb
la Casita Blanca
o la prostitució, sempre discreta, per als senyors de l'Eixample que
compraven pisos i posaven botigues a les seves amigues. Es va
establir el codi jo no veig res
i tu no veus res. Pel que fa a l'etnicitat, la Plaça del
Raspall encara és una zona de predomini d'ètnia gitana.
Han participat en les activitats del barri però sense abandonar la
seva cultura (http://shbarcelona.es). Encara es poden
copsar trossos d'aquest esperit en
els carrers, però aquesta
ànima va perdent pistonada a favor d'un individualisme hedonista que
segueix els dictats de les catedrals de consum (Garcés, 2018). De
totes maneres, a la Vila de Gràcia no li senten bé els colors de la
postmodernitat.
Es
pot afirmar que Gràcia és un barri que segueix el model de ciutat
compacta. Ha estat construït pels seus habitants i segons
les necessitats de
cada moment. La seva obertura a Barcelona ha estat fruit de projectes
metropolitans i no pas de projectes de barri.
No totes les ciutats mostren les mateixes petjades així, es proposa el terme de Fantasy City
com a model explicatiu de Mallorca. Aquest terme va estar proposat
per Hannigan (1998)
per descriure l'estructura de la ciutat postmoderna o ciutat de
l'espectacle. Aquest tipus de ciutat s'originen a l'ombra de l'oblit
de la postguerra, a partir dels anys 80 del
segle XX. Aquest moment és
el punt d'inflexió en el que augmenten les activitats d'oci i les
ciutats tornen a concentrar les seves activitats en el centre per tal
d'optimitzar l'oferta d'oci, cultura i consum. Sobre tot consum
caracteritzat per una demanda creixent de tematització. La
construcció d'aquests tipus de ciutat és intensiva en capital i el
seu finançament no pot ser per una entitat única o una cooperativa
de consum. En el procés de finançament solen intervenir diversos
actors com entitats de crèdit, els promotors immobiliaris, les
multinacionals de l'oci els operadors al detall de
venda o lloguer d'espais i els organismes públics com a propostes
per a revitalitzar l'economia en àrees degradades. Això implica una
certa desatenció econòmica d'altres sectors socials i un
afavoriment de conductes corruptes o delictives que prioritzen
aquests tipus d'inversions sense tenir en compte la volatilitat del
projecte (només cal veure els macrojudicis que ens envolten).
I és que
la societat de l'espectacle afavoreix l'economia de l'abundància,
la indústria de
l'oci i l'ús generalitzat de les TICs. Aquesta societat no
busca desenvolupar-se per poder donar un major benestar als seus
habitants, sinó que busca maximitzar l'audiència encara que això
comporti convertir qualsevol sistema social en un show fins al punt
d'esborrar els límits entre l'espectacle i la vida real. Cal afegir
que els espectadors també volen crear els seus espectacles com a
elements d'influència tot intercanviant elements de la seva vida
privada. Tenim poc a donar (Favelo, 2019). Així, l'espectacle es pot
entendre com una relació social entre persones mitjançant imatges.
És possible que la tria d'un estil de vida en el món de les imatges
sigui una alternativa vàlida, ja que no tothom podrà dedicar-se a
treballs més o menys creatius i els treballs més mecànics
tendeixen a mecanitzar-se. D'aquesta manera, les torres
panòptiques se substitueixen
per l'alineació que genera la contemplació passiva d'imatges
escollides per tercers a causa de la generació d'una falsa imatge de
la realitat social. Aquesta falsa imatge es genera per un augment de
l'afany de consum que desplaça els trets identitaris i permet
l'adopció de diferents aparences per tal d'evitar el rebuig del grup
social al qual es
pertany (Jappe, 1993). D'aquesta manera, la vida es viu com una
aposició d'espectacles visuals. Un exemple d'aquest tipus de ciutat
pot ser Mallorca i dintre de la seva activitat es pot posar com a
exemple les urbanitzacions dedicades als alemanys jubilats.
Els
alemanys consideren Mallorca el Land 17. Varen arribar
a l'illa a partir de 1930 fugint del nazisme. A Cala Ratjada es va
formar una colònia d'uns 2000 alemanys que van viure amb un codi
moral prou relaxat. En l'actualitat, a Mallorca hi viuen uns 16000
alemanys. La majoria té més de 55 anys
i viuen en urbanitzacions en les quals el
més determinant és la classe social. Aquestes urbanitzacions de
majoria alemanya solen estar a la costa, els serveis s'ofereixen en
alemany, l'estada mitjana és
d'uns 8-9 mesos l'any i els habitatges acostumen
a ser de compra. Quan es pregunta el motiu de la tria del territori,
les respostes són una mica ambigües sent la resposta majoritària
raons del clima. També s'afegeix que Mallorca ofereix estructures
motivadores que permeten una tria personalitzada entre un ampli
ventall d'oferta (Felmeier, 2008). Aquestes estructures motivadores
són possibles gràcies a l'existència a l'illa de
grans instal·lacions turístiques
adreçades a un públic de més de 55 anys
que compleix amb el perfil de turista amb una tendència a realitzar
estades més llargues i amb una major capacitat de despesa
(http://turinews.es). Les grans empreses afavoridores del consum fan
possible aquestes estades. Les principals estratègies són la
racionalització o l'establiment d'uns criteris comercials i de
gestió que estableixen les condicions d'accés als grups de
convivència (parlar alemany, ser de classe benestant i d'altres
criteris d'inclusió). També és important la tematització que, a
banda de diferents instal·lacions temàtiques satèl·lits, tracta
de desenvolupar una propaganda persuasiva sobre la felicitat de
l'envelliment actiu (Escobar, 2017). Aquest enfocament es pot veure
afavorit si es poden establir relacions de sinergia amb
l'entorn o relacions d'aprofitament de les activitats properes com
activitats turístiques, els parcs temàtics i d'altres
instal·lacions de lleure.
Quan es proposa una ciutat amb estructura de xarxa vol dir que està adaptada a una existència nómada. Es tracta de dissenyar espais adaptats a les diferents necessitats generades per les diferents etapes vitals i activitats dels seus habitants. Així, serien les persones que anirien canviant de residència o d'espais de relació en funció dels seus canvis vitals. Això permet un disseny més acurat dels espais atenent a les seves funcionalitats. L'estructura de xarxa permet fer desplaçaments parcials sense que sigui necessari l'abandonament del barri. Aquest tipus d'estructura qüestiona el concepte de propietat immobiliaria i el de un pis per a tota la vida doncs pot ser que el que sigui òptim en una etapa no seveixi per altres moments de la vida. Per exemple, quan es tenen fills petits i a més cal teni cura dels pares i es tenen diferents feines precàries exigeix uns espais que no serveixen per a persones amb mobilitat reduida o persones grans o persones que viuen soles.
2.- Corral-Verdugo, V,; Aguilar-Luzón, M.C. Y Hernandez, B. (2019) Bases teóricas que guían a la psicología de la conservación ambiental. Papeles del Psicólogo. 40(3): 174-181. http://doi.org/1023923/pap.psicol2019.2897
L'article
que es proposa és una anàlisi descriptiva de les diferents teories
del comportament proambiental. Aquest tipus de comportament està
enfocat a l'obtenció d'un desenvolupament sostenible que implica la
garantia d'un desenvolupament econòmic i tecnològic tenint present
els aspectes socials i la cura del medi ambient. Tothom sap que els
problemes ambientals posen en risc la supervivència de
l'espècie humana
i davant d'aquesta evidència, els humans poden mostrar diferents
conductes dirigides al seu entorn. La psicologia ambiental proposa
quatre tipus diferents de conductes segons el seu impacte:
comportaments proecològics encaminats
a la preservació del medi ambient; conductes frugals per reduir el
consumisme i el malbaratament de recursos; les accions altruistes de
cura sense esperar res a canvi i els comportaments equitatius que
intenten garantir un repartiment just dels recursos. L'article recull
els diferents enfocaments psicològics que intenten explicar aquests
comportaments per tal de poder oferir propostes per modificar
determinades conductes i estimular determinats comportaments. Les
bases teòriques s'han dividit en dos grups: les teories d'abast
ampli (conductisme, psicologia evolucionista, teories cognitives i
les teories motivacionals) i les teories específiques (escenaris de
conducta, teoria de los affordances i
les creences sobre la relació persona i
ambient).
Les
teories d'abast ampli expliquen les conductes proambientals com
el sumatori de decisions individuals i s'accepta la
presència de valors egoistes. Aquestes teories no contemplen les
conductes problemàtiques com actes volitius ni com actes que formen
part d'un estil de vida concret. Caldria afegir també com a elements
determinants de la conducta, les característiques de la societat
occidental actual que es defineix com una societat hedonista,
angoixada davant les novetats i que es limita a la reproducció de
les comoditats que consumeix. Les persones d'aquest grup social tenen
una gran dependència del seu grup de pertinença i unes mires molt
curtes fora dels seus límits (Bauman, 2007). Davant d'aquesta
descripció, és possible que malgrat
que moltes
persones adoptarien actituds proambientals,
no ho facin per por de ser rebutjats. També caldrà tenir en compte
la saturació d'informació manipulada a la qual tothom
està sotmès cada
dia. Igualment cal
plantejar les conductes proambientals segons
l'estructura de cada país. Així, no hi haurà la mateixa resposta
en països amb règims totalitaris que en països democràtics.
Tampoc cal esperar la mateixa resposta en els països amb una
economia intensiva en indústries extractives
(solen patir moltes revoltes i guerres civils) que en països amb
un predomini del tercer sector en la seva economia. De totes maneres,
els enfocaments cognitius contemplen els diferents escenaris com una
part activa dels marcs interpretatius.
Les
teories específiques proposen un estudi de la psicologia ambiental
en la interfase entre el comportament i l'entorn en el qual té
lloc aquest comportament. Aquesta interfase és de tipus
transaccional i es descriuen comportaments inductors de respostes
efectives. De totes maneres, no sembla que la vida es visqui com un
pas d'escenari en escenari sinó que més aviat sembla que les
persones es troben en un entramat d'escenaris (es pot decidir una
conducta a través d'Instagram o després d'una
època de gran consum). A més, aquestes teories
donen escassa resposta
a les situacions ambigües o d'indiferència.
Sembla
que per promoure actituds proambientals caldrà
fer-ho des de diferents aspectes de la societat amb missatges molt
concrets a més d'imposar un sistema de càstigs institucionals
a determinades actituds com la contaminació o la provocació
d'incendis.
Bibliografia
Bauman, Z. (2007) Vida de consumo. Ed. Fondo de Cultura Económica. México. pp 10-25
Escobar, J.M. (2017) El espectáculo en las sociedades modernas: a propósito de dos tesis de Debord. Civilizar Ciencias Sociales y Humanas. 17(32): 245-256.
Fabelo, J.R. (2019) La sociedad del espectáculo de Guy Debord 50 años después. En: M. Sánchez y J.R. Fabelo (Coords) Coordenadas epistempológicas para una estética en construcción. BUAP, Puebla pp 259- 274 ISBN 97895971973806.
Felmeier, F. (09/06/2008) Colonias alemanas. Diario de Mallorca.
Garcès, M. (2018) Ciudad princesa. Galaxia Gutemberg. Barcelona. pp 11-15.
Hannigan, J. (1998) Fantasy City: Pleasure and profit in the postmodern metropolis. Taylos and Francis, London pp 20-40. ISBN 9780415150989.
Jappe, A. (1993) Guy Debord. Ed. Anagrama, BCN pp 20-30
