Les dimensions de la malaltia

Sembla contradictòria l'associació de malaltia a quelcom anormal quan en realitat tothom ha patit alguna malaltia al llarg de la seva vida i tothom està destinat a patir-ne una de greu que el descavalcarà de la vida. I és que hi ha una tendència a amagar el patiment i la mort. Ni tan sols es tolera la idea que el benestar és un estat transitori. Hi ha la creença que el que s'amaga en un discurs no existeix. A més, la pressió mediàtica ens fa viure a Disneylandia i expandeix la idea que el benestar és un article de consum. Tot això es pot objectivar en els discursos d'alterització dels malalts, en els intents d´institucionalització dels pacients i en l'ocultació de la mort tot situant els tanatoris i els cementiris als afores de les poblacions i amb la prohibició de la circulació dels cotxes fúnebres per zones transitades i nuclis urbans. Cal afegir els discursos culpabilitzadors sobre determinades malalties catalogades com avergonyidores com l'hepatitis C o el càncer de pulmó que es consideren a causa de conductes impròpies del malalt o les malalties mentals, ja que no compleixen les expectatives socials del rol assignat.

 

El marc teòric que aporta les claus interpretatives d'aquest escrit inclou les qüestions sobre naturalesa i cultura que intenten donar resposta a la definició de naturalesa humana. Així, el culturalisme postula una discontinuïtat del fenomen humà que queda definit segons les diferents cultures. Aquest relativisme cultural es contraposa, d'alguna manera, amb el naturalisme que descriu la condició humana com quelcom biològic i determinat i explica els canvis d'acord amb l'evolució que genera unes modificacions graduals i continues.

 

Marilyn Strathern (revisat per Edward, 2016) afirma que el concepte de naturalesa no contempla una descripció del món ni una referència a un lloc no urbanitzat sinó que es tracta d'un constructe cultural que s'oposa a la vida en societat. D'aquesta manera, el concepte de natura s'explicaria mitjançant els camps semàntics de “salvatge”, que en anglès també inclou l'accepció de “bogeria”, i “domèstic” entès com allò que no és públic. Aquest marc teòric descriu els constructes com productes d'oposicions binàries i no com conjunts de camps semàntics. D'aquesta manera, la cultura es definiria com el producte dels actes volitius i intencionats i la realitat estaria representada per la interacció dinàmica d'ambdós dominis, el de la naturalesa i el de la cultura. Aquestes interaccions entre elements de diferents espais dialèctics proporcionen diferents realitats en funció del marc interpretatiu particular de cada individu d´una comunitat concreta. D´aquesta manera, els marcs contextualitzadors de les vivències s'estructuren, per a cada persona i amb inclusió de les malalties mentals, segons unes dimensions determinades (orgànica o biològica, psicològica i social) (Martínez, 2000) . Aquesta plasticitat que permet adaptar les tres dimensions dels marcs contextualitzadors només és possible si s´utilitzen models dinàmics d´estructuració com és el cas de les interaccions descrites per Strathern que permet redefinir les tres dimensions dels espais dialèctics per tal de poder situar les diferents realitats en els espais públics de comunicació.

 

L´esquizofrènia també s´estructura en funció de les tres dimensions determinants de la vivència de la realitat. Segons la seva dimensió biològica es pot definir com un estat patològic (disease) en la mesura que s´allunya de l´homeòstasi psicològica i genera patiment. Malgrat que no s´ha pogut demostrar un conjunt de conductes i experiències típiques de l´esquizofrènia i, a més, el seu diagnòstic no té validesa predictiva, hi ha determinades dades objectives que presenten una distribució diferencial en els pacients diagnosticats d´esquizofrènia com determinades mutacions puntuals de l´ADN, una hiperactivació de les vies dopaminèrgiques cerebrals o bé canvis en l´activitat metabòlica cerebral (Read, Masher i Bentall, 2006) que recolzen el component biològic de la malaltia encara que no ofereixen una descripció clínica predictiva. El diagnòstic d´esquizofrènia és en base a la clínica i cal  un conjunt de criteris comportamentals persistents en el temps per al seu diagnòstic. Les dades biològiques no poden explicar el comportament ni la manera de construir la realitat, cal doncs, contemplar la malaltia dins del seu context cultural per tal de poder conèixer els canvis dels significats dels símbols identitaris que es modifiquen amb l´estat psicòtic. En aquest context, sembla difícil definir l´esquizofrènia com un estat patològic (disease) determinat només per canvis biològics.  Cal afegir a la definició d´esquizofrènia l´estil d´emmalaltir (sikness) determinat pel significat social de la malaltia i el rol assignat a aquests pacients i s´ha d´afegir la vivència particular de la malaltia (illness).

 

Molts dels professionals de salut mental tendeixen a estigmatitzar els pacients tot despersonalitzant- los i etiquetant- los de malalts crònics i perillosos. Només cal veure les notícies sobre agressions que solen ser a mans de “malalts mentals”. I és que ningú “normal” podria fer actes de crueltat semblants. Potser una de les funcions socials de la malaltia mental sigui la d'excloure determinats atributs de la definició de naturalesa humana socialitzada. Molts pacients diagnosticats d'esquizofrènia rebutgen l'àmbit de la clínica i de la industrialització de la salut mental i proposen una reconstrucció de la identitat que els permeti tenir una vida activa en els espais públics. Molts pacients defineixen la bogeria com un lloc “donde somos situados en tanto Otros como diferentes, como anormales, como extraños e incluso como monstruos. Como si de nuestra singularidad como seres humanos se desprendiera una presumible confrontación constante y perpetua contra la razón, la norma y su dictado...” Així és com se senten molts pacients: incompresos i sense drets fonamentals, amb un dolor creixent que surt a l'exterior “partiéndolo todo: estructuras, lenguajes, significados, sentimientos, relaciones...”, se senten tractats com delinqüents socials en espera de la condemna (Velasco, 2013). S'ha demostrat que més del 90% dels pacients consideren un element clau en la seva vida el fet de sentir-se connectats amb el seu entorn més proper (família, parella i/ o amics) (Proyecto Voz, 2016). Aquestes necessitats afectives és el que la societat els nega amb la institucionalització, els tractaments farmacològics i amb la negació de drets fonamentals com la sexualitat o l'habitatge.

 

Es pot afirmar que hi ha una construcció social pròpia de cada cultura i època i diferents conceptes i vivències de l'esquizofrènia però, cal determinar un concepte unitari. Per tal d'entendre el constructe multidimensional de l'esquizofrènia cal obtenir les dades explicatives de la interacció dinàmica de les diferents dimensions en les quals es projecta. Cal doncs, abordar “l'home total” en tots els seus aspectes tal com apunta M. Mauss (1902- 1958) afirmant que l'ésser humà té dues naturaleses, la individual i la social. Aquestes naturaleses no estableixen una entitat amb nivells jerarquitzats sinó que s'integren (el que és orgànic amb el que és psicològic o social) per formar el sentit de la consciència de si mateix (self) segons l'experiència viscuda contextualitzada per les normes socials, les ideologies i la subjectivitat. Les interaccions entre els determinants de la identitat personal proporcionen una realitat cultural dinàmica que es desenvolupa al llarg de la història.

 

Es pot considerar que el llenguatge és un element estructurant del pensament i que les diferents formes lingüístiques tradueixen diferents formes de pensament i de percepció. La hipòtesi relativista proposada per E. Sapir (revisat per Fernández, 2003) afirma que la combinació de llengua, cultura i psicologia determinen la visió de la realitat. En aquesta visió, el llenguatge etiqueta la realitat de tal manera que determina l'estructura del pensament. Al seu torn, el pensament proporciona les unitats conceptuals que determinen la càrrega semàntica del simbolisme lingüístic. Els diferents codis lingüístics suposen una manera particular de mirar i d'interpretar la realitat, ja que la llengua orienta en la selecció del que és rellevant de l'experiència i cal comunicar-ho. D'aquesta manera, es pot considerar el llenguatge com un reflex de la vivència del pensament i de la cultura però no és el seu determinant. En aquest sentit, s'han fet nombrosos treballs sobre el llenguatge de pacients esquizofrènics per tal de conèixer la seva estructura de pensament. Molts d'aquests treballs descriuen trets més propis dels infants que mostren una estructura de pensament immadura més que aberrant (Dörr, 2010).

 

Cal afegir que, en aquest treball, el concepte de llenguatge s'emmarca dins de la definició de semiòtica, és a dir, que s'enten el llenguatge com el mecanisme de dotació de significat dels símbols en el procés comunicatiu i la seva funció en el si de la societat i no només com la paraula escrita o articulada.

 

Un dels trets freqüents en l'esquizofrènia és l'aplanament afectiu que es mostra en la filmació per un mateix to de veu i per una gesticulació i una mirada que no acompanyen al contingut del monòleg (El desencanto 8:40- 12 https://vimeo.com/155844430). En el discurs es troben neologismes com “asma es salif” que es repeteix tot seguit o un canvi de llengua (en el poema el noi del sucre) que no aporten contingut semàntic i sembla més aviat un recurs de la cadència. El vocabulari és restringit i amb tendència a la repetició (“fetiche”, “adoro”). Panero mostra un comportament verbal dominat per estímuls que són immediats en el discurs (paraules semblants com “pagano o cristiano). Aquesta immediatesa de l'estímul també es veu quan diu que viatja amb els “fetiches” que en realitat són els objectes que té sobre la taula. Això també es pot explicar per un fenomen de sobreinclusió que és un reflex de la dificultat d'atenció que provoca un fracàs per inhibir les associacions discursives no rellevants. El discurs de Panero és fragmentat i, amb uns canvis de frases marcats per asíndesis i metonímies. En aquests punts del discurs es fan més evidents els bloquejos mentals i la dificultat per mantenir l'atenció focalitzada (cerca de nous objectes sobre la taula) (Insua, Grijalbo i Huici, 2001).

 

En l'esquizofrènia no només hi ha distorsió en l'expressió i en l'estructura del pensament sinó que també pot haver-hi canvis en la vivència emocional de l'entorn. Això es pot veure millor en la pel·lícula Shuter Island en la que es mostra els resultats del pensament paralògic i de la manca de filtre per cercar els significats concrets de les coses segons el context i poder evitar així les il·lusions per generalització de l'estímul. El protagonista és insegur, desconfiat i amb somatitzacions. Al final, el pacient recupera el sentit de la realitat i decideix sotmetre's a una lobotomia (la pel·lícula està ambientada als anys 50) per tal de poder alliberar-se de la culpabilitat per haver matat la seva dona. I és que les malalties també poden ser un refugi.

 

Es pot definir l'esquizofrènia com una alteració de l'estructura del pensament i del llenguatge que cal estudiar-la en totes les seves dimensions per tal de poder valorar els símptomes que cal tractar. Per exemple, pot ser que no sigui tan important el tractament del deliri com el de l'angoixa que aquest provoca. També caldria veure els trastorns mentals sense oblidar que moltes habilitats i capacitats estan conservades i que la seva potenciació també pot tenir un efecte curatiu.

 

Referències

 

Dörr, O. (2010) Esquizofrenia, lenguaje y evolució (o las esquizofrenias como logopatías). Actas Esp Psiquiatr 38 (1) 1-7.

 

Edward, T.R. (2016) Does Marilyn Strathern argue that the concept of nature is a social construction? Symposion, 3 (4) 437-442.

 

Fernández, M. (2003) El relativismo lingüístico en la obra de Edward Sapir. Una revisión de tópicos infundados. Teorema, XXII (3) 115-129.

 

Insúa, P.; Grijalvo, J. y Huici, P. (2001) Alteraciones del lenguaje en la esquizofrenia: síntomas clínicos y medidas psicolingüísticas. Rev Asoc Esp Neuropsiq XXI (78) 27-50.

 

Martínez, A. (2000) ¿Has visto cómo llora un Cerezo? Universidad de Barcelona, Barcelona. Pp 13-32.

 

Proyecto Voz (2016) Necesidades de las personas con esquizofrenia. http://consaludmental.org/publicaciones/necesidades-esquizofrenia-Proyecto-Voz.pdf

 

Read, J.; Masher, L.R. and Bentall, R.P. (2006) Modelos de locura. Herder, Barcelona pp 50-59.

 

Velasco, R. (2013) De-construyendo el estigma en salud mental. Psychology Society and Education. 5 (1). 91-102.