domingo, 25 de junio de 2017

Narración 13

Unos ahorros

Nunca he tenido una querencia manifiesta por la práctica del ahorro. La táctica de guardar trozos y restos no forma parte de ninguna proyección natural de mi carácter. Además, el cultivo de este arte no me proporciona ninguna sensación de seguridad para planificar el futuro y más bien se convierte en un peso que obstaculiza los gestos anticipatorios de cualquier naturaleza. Y es que cualquier cosa se convierte en una parte de muchas cosas al abandonar su función habitual y hacerse un sitio en alguno de los montones de sin sentidos escondidos en las casas.

De vez en cuando, nuestra intolerancia al tamo nos acerca a alguno de estos montones con la intención de hacer limpieza. Nos encontramos con basura evocadora del pasado, con todo un festival de apegos materializados en una bolsa de plástico con el único centenar de piezas que quedan de un puzzle desaparecido de dos mil, fotografías con caras recortadas, recetas de cocina para microondas, camisetas, trozos de papel con frases de Risso que algún día fueron un intento de ampliación del horizonte de conclusiones, catálogos de muebles auxiliares, billetes de tren a ninguna parte, bolsos con la cremallera rota, zapatillas sin cordones, libros sin portadas y con no todas las páginas pero, con anotaciones en los márgenes como historias subalternas. Montones que forman una narrativa compulsiva hecha con trozos de lo inmediato como si fuera un relato por entregas lleno de finales.

El sentido de esta afición acumulativa de basura con carga narrativa sólo la encuentro en la posibilidad de tener algo con que contar al inicio de cualquier experiencia vital y poder así, empezar la nueva experiencia desde el punto de acumulación. Acumulación que se presenta como una realidad dislocada y atemporal por la pérdida de su ubicación en el paisaje psicológico y la búsqueda constante de cada uno de los fragmentos de su lugar de origen. Se trata que la vida transcurra entre cúmulos de referencias transnarrativas. A veces, ahorro en muchos de mis gestos vitales con la intención de reciclar esfuerzos y de guardar aquello que pueda servir para otras veces. Es un ahorro inútil y suele acabarse cuando meto todo el montón en una bolsa de basura y, sin mirar lo que hay, lo tiro todo al contenedor. Todo un gesto de liberación. No parece necesario perder el tiempo con retales aunque los sigo amontonando. Creo que este hàbito de amontonar me fue inculcado por mis padres. Nacidos en los años treinta, hijos de la Guerra Civil e integrantes de la generación del silencio. Y es que la guerra quitó la voz a quienes no quitó la vida.

Mi infancia pasó entre armarios regados con naftalina. Aún no entiendo cómo manteníamos el sentido al ponernos los abrigos con aquel olor. Las estanterías estaban llenas de por si acasos como linternas, fusibles, cinta aislante y botellas de alcohol. En los cajones había ropa interior, trozos de papeles con anotaciones sin sentido, facturas de nada con las fechas borradas y las cartillas de los bancos que nos permitían vivir unos días si faltaban los ingresos. El placer de la cosa bien hecha lo daba conseguir hacerlo todo con un poco menos de lo previsto para guardar, como en una madriguera, el máximo de cosas para el invierno. También se ahorró con mi infancia que se quedó en uno de esos armarios, en la estantería de lo que podía haber sido.


Al principio no me di mucha cuenta de que me estaba calando hondo el hábito del ahorro. Todo consiste en recortar lo que sobresale para hacerlo encajar después, en cualquier parte y emborronar así las nuevas escenas vividas. En la nueva escenografía todo vale: retales de bloqueos, de propósitos y trozos de incapacidad. También empecé a guardar cartas y las firmas de quienes no las escribian, trozos de conversaciones y gritos no oídos, guardé malas palabras y la reescritura de las situaciones vividas. Ahorré lágrimas y risas anónimas, les puse un discurso prestado a aquellas bocas que se abrían y se cerraban, ahorré la iteración de los discursos diarios y así, pude recortar las obsesiones de mi madre y la ferocidad de mi padre. Con todos estos retales hice una escenografía con vivencias que otros vivieron y con lo que dijeron otras personas para explicarse. Y es que el ahorro permite vivir otras vidas que se vuelven reales con el paso del tiempo. Este es el verdadero arte de hacer montones, es una manera de ser feliz.      

lunes, 5 de junio de 2017

Arquitectura de la iniciació.

  Arquitectura de la iniciació.

Es proposa l'anàlisi d'un text sobre la construcció cinematogràfica d'un mite i la seva relació amb l'imaginari social des d'un punt de vista mitocrític. El text apunta el projecte de La gerra de les galàxies (George Lucas, 1977) com la proposta d'una nova mirada a l'èpica cavalleresca. Pel·lícula que presenta a personatges prototípics sense gaire complexitat psicològica que es desenvolupen al llarg d'una trama argumental de contrastos entre el que és bó i el que no ho és, sense admetre matisos. Així, Luke Skywalker, el jove protagonista, és cridat a l'aventura amb la visió d'una princesa demanant socors (p. 77). Aquest és el punt d'inici del ritual d'iniciació que segueix amb una partida, una iniciació i un retorn com heroi. 

La crida a l'aventura és una crida de l'amor. No sembla, però, la crida a un amor entre iguals que estableixi un espai dialèctic particular per poder ajudar-se mútuament en l'aprenentatge de la vida i en la presa de decisions consensuades. Aquesta crida sembla més aviat una crida a “fundar la llar” (p. 78) per tal que Skywalker pugui mantenir la seva identitat i el rol que ha de desenvolupar. I és que Skaywalker s'inicia en el camí de ser l'heroi de la masculinitat, una masculinitat qüestionada avui en dia i que lluita per no perdre els seus rols tradicionals. Lucas proposa definir la identitat de gènere mirant cap a l'interior i mostrant les dones com objectes facilitadors dels seus propòsits. Així, la masculinitat és quelcom que es porta dintre i es descobreix a mesura que es va desplegant al llarg del camí iniciàtic. No és el producte d'un aprenentatge Inter generacional que va transmetent- se, de manera agregada, per la tria dels referents. I és que la masculinitat és quelcom que es té o no, sense matisos, de la mateixa manera que la trama argumental d'aquesta guerra iniciàtica. Al seu torn, el discurs femení sembla més conciliador amb el seu entorn. Molts dels discursos feministes de la segona meitat del segle XX afirmen que la manca de referents socials femenins dificulten la tria dels trets identitaris de gènere i proposen la creació d'un cànon de veus femenines que serveixin de referent (Riba, 2014: 37-72). 

Sembla difícil d'entendre que moltes de les dones que han vist la pel·lícula hagin pogut identificar-se amb els seus personatges femenins. Personatges sense veu pròpia que només representen un objecte de desig per tal de generar una rivalitat entre Luke i Han Solo. Rivalitat que serveix per desplegar dues tipologies heroiques netament diferenciades (p. 79) les quals coincideixen amb dos mites característics de la societat actual. Un d'aquests mites és Sísifo (Camus, 1985: 35-40) metàfora de l'esforç inútil, de qui s'enfronta contínuament a aquesta incomprensió. Sísifo està representat pel personatge de Han Solo, home condemnat a complir rutines cada cop més ràpides però rutines a la fi, ja que expressa el seu estat etern sense cap canvi. Per a Han, pilotar naus i la seducció de dones són característiques del seu estat natural  que vesteix una ètica de la quantitat i no de la qualitat. Aquest és l'absurd de la vida de Hans, la condemna a la iteració i a invertir totes les seves forces a estar sempre al mateix punt vital. Així, Han Solo es proposa una aventura centrada en el consum de plaers, com més millor, a l'estil dels models ja proposats per Hollywood en els personatges de Fairbanks, Flynn o Granger que representen els models primitius d'una figuració ingènua, divertida i flirtejadora (p. 79). L'altre mite que es pot trobar en La guerra de les galàxies és el mite de Narcís. El narcisisme postmodern es caracteritza per l’exclusió de l’altre i la negació a conèixer més enllà de les seves aparences, més enllà del seu sistema de domini. No té consciència social, està ofegat en el seu emmirallament (Barbosa, 2011). Es tracta d'un altre mite masculí que refusa la interacció social i construeix l'alteritat i els seus referents en la comprensió de la seva identitat, de les seves circumstàncies i en el descobriment de la divinitat que habita en l'interior de cada aventurer, i que no pot exhaurir-se en l'efimeritat d'una crida carnal (p. 78). I és que Skywalker no rebutja les dones, senzillament no les veu, ja que no cerca referents en les diferencies o semblances amb els demés per tal de definir-se respecte als altres, no es descobreix en la mirada aliena, Narcís es coneix mirant al seu interior. Per això sembla tan natural que les dones quedin fora del discurs, sense cap violència aparent. Però, les ocultacions d'elements de l'imaginari tenen una càrrega de significat de la mateixa magnitud que el que es magnifica (Franzone, 2005). D'aquesta manera es pot parlar d'herois i de no- heroïnes, d'una negació que no indica que no existeixin sinó que no tenen cabuda en l'ordre social. 

En la pel·lícula, l’escissió edípica entre un pare terrible i un fill que ignora els seus orígens (p. 83) de tradició protestant, dóna profunditat a la trama argumental tot oferint la resolució del passat en les aventures iniciàtiques. Així, no només hi ha una guerra que guanyar, també hi ha un passat a resoldre. I és que un heroi no pot tenir comptes pendents. 

Una de les funcions del cinema és la reformulació de personatges mítics i la seva perpetuació en l’imaginari col·lectiu. Aquesta funció del cinema, de la mateixa manera que altres mitjans de bescanvi simbòlic, presenten unes temàtiques recurrents i adaptables a diferents discursos amb la finalitat de donar validesa a fets de la vida diària que puguin trobar un paral·lelisme amb el prototip imaginari construït a base d’herois. D’aquesta manera, el misticisme, la iniciació, la figuració paternofilial que és a la base del cinema èpic dels anys vuitanta, (p. 87) es pot trobar encara en el cinema d’avui. Aquestes són característiques molt útils en el moment actual, moment cada vegada més globalitzat i heterogeni (Fernández, 2010). Sembla que el cinema encaixa molt bé en la doble funció assignada als objectes comunicatius en els espais dialèctics: l’oferta de mites disposats com una cadena de figuracions que serveixin d’elements legitimadors dels discursos. La segona funció assignada al cinema és la de control social malgrat que, a vegades s’escapa. L’accés a poder fer alguna pel·lícula està restringit pel seu preu econòmic. És quelcom car i molt subjecte a subvencions que difícilment les podran obtenir qui no reforci, d’alguna manera els mites oficials.  

Bibliografia consultada

Barbosa, A. (2011) El arquetipo mítico de Narciso en la cultura posmoderna. Inventio 75- 83. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3953773.pdf

Camus, A. (1985) El mito de Sísifo. Alianza Editorial.

Fernandez Pichel, S. (2010) Mitos e imaginarios colectivos. FRAME 6:265- 284.

Franzone, M. (2005) Para pensar lo imaginario.Una breve lectura de Gilbert Durand.Alpha 21: 121- 137. http://dx.doi.org/10.4067/S0718-22012005000100008 


Riba Sanmarti, C. (2014) Maria-Mercè Marçal. L'escriptura permeable. Eumo Editorial. Pp 37- 72. 

A bigger splash de David Hockney, un comentari.

A bigger splash de David Hockney, un comentari.

http://www.tate.org.uk/art/images/work/T/T03/T03254_9.jpg


David Hockney neix a Bradford, Anglaterra el 1937. Les seves primeres obres són d'inspiració expressionista. Després, va desenvolupar una versió del Pop Art nord americà tocat per la cultura anglesa amb elements irònics i lúdics que donen veu pròpia a l’obra de Hockney. 

Hockney viatja a Nova York a l’edat de 24 anys i coneix Andy Warhol i adopta el Pop Art que començava llavors a la Factory. El pintor decideix anar a viure a Los Angeles, Califòrnia atret pel seu clima i el seu ambient lliberal sense tanta homofòbia (a Anglaterra encara era il·legal l’homosexualitat). Hockney viu entre Califòrnia i Nova York fins els anys 70 que torna a fixar la seva residència a Londres. 

Entre les obres de la etapa californiana destaca la sèrie dedicada a les piscines pintades amb color lluminosos. En el centre del quadre de títol A bigger splash es veu l’esquitxada que es produeix quan es tira algú a l’aigua però, no hi ha ningú. Aquesta imatge genera un sentiment de solitud inquietant que pot trobar una explicació en el fet que aquest quadre es va pintar quan va marxar Peter Schlesinger de la vida de Hockney. L’ splash té tres funcions diferenciades: una funció informativa que fa referència a la realitat del pintor, al seu escenari, a la casa d’estil minimalista amb piscina, al jardí i a l’ambient plàcid i ordenat. La funció comunicativa es pot trobar en l’esquitxada d’aigua que hi ha al centre del quadre provocada per una persona que es tira del trampolí però, aquesta vegada no hi ha ningú. Aquesta absència no fa cercar amb la mirada un possible amagatall sinó que transmet un sentiment d’inquietud. La simplicitat de la composició del quadre convida a no cercar a qui no hi és i a centrar- se en el concepte d’absència. La funció reflexiva d’una imatge pot enunciar- se com el seu poder evocador i d’activació de la reflexió empàtica sobre una temàtica concreta. Aquest splash convida a reflexionar sobre l’enyor i la solitud malgrat que no hagi canviat res de l’escenari vital. 

La pintura està formada per diferents elements que ambienten una escena d’un dia càlid i solejat a la piscina. La casa té vidrieres sense una porta visible la qual cosa augmenta més la funció de separació del tipus dintre/ fora, com si es tractés de dos mons diferents. A fora de la casa hi ha una cadira d’estudi buida i al fons es veuen dues palmeres, fora de la casa. Aquestes palmeres es poden interpretar com un símbol del passat, de qui va viure a la casa, una parella tranquil·la d’iguals. El groc del trampolí i la seva ubicació en primer pla dirigeixen la mirada de l’espectador cap a l’esquitxada d’aigua de la piscina. Seguint amb la mirada, s’ arriba a una cadira que no és de jardí. La cadira és buida. La casa és fosca i les vidrieres són tancades. Sembla que qui omplia la piscina de vida , ocupava la cadira de l’estudi i entrava i sortia de la casa, ha marxat definitivament. Només queda el record. 

En la composició de la imatge es pot observar el compliment d’algunes lleis de la Gestalt. La llei de la percepció relaciona la forma amb el fons. En el quadre, la simplicitat de les formes i la seva superposició en diferents plans fan que aquestes siguin el fons en un pla i la figura en un altre. Aquest efecte dirigeix la mirada sobre la imatge com si fos un fil narratiu. En el quadre, la llei de la proximitat agrupa escenes amb un motiu central com la piscina amb el trampolí, la porta de la casa amb la cadira. D’aquesta manera, es pot interpretar com un conjunt d’escenes aïllades que poden correspondre a diferents moments en el temps. La llei de la clausura acompanya als diferents escenaris: la casa, la piscina, el trampolí i la paret del fons. Aquestes formes inacabades obliguen a parar la mirada per tal d’acabar el que no es veu de l’escena. Això dona una sensació de solitud agregada. No hi ha possibilitat de diàleg. 

La imatge està emmarcada segons el paisatge psicològic del pintor. Els diferents marcs es poden entendre com delimitadors de diferents discursos amb una frontera que delimita el món objectiu del subjectiu. Així, per fora del quadre es pot trobar el marc de l’objectivitat (el quadre es pot classificar de realista). Des de aquesta frontera (fora/ dins de la pintura) es van enllaçant diferents discursos subjectius que deixen entreveure que ara ja no és el que es mostra en la pintura. Es veuen accions humanes però sense cap figura. I és que Hockney es va quedar sense un dels seus models preferits. 


L’espai i el temps de la imatge també aporten una càrrega de significat en la seva interpretació. La pintura presenta una visió en perspectiva com si l’observador fos a dalt del trampolí. En aquest cas es pot parlar d’un espai de món visualque ens fa participar de la narrativa de la imatge. Aquesta imatge no es veu des de lluny, no es pot parlar d’un camp visual, ja que la intenció del pintor és la de fer-nos participar dels seus sentiments. Referent al temps, com que es tracta d’una imatge realista es pot dir que representa un instant. Instant format per diferents escenes. Diferents instants que s’apleguen per estructurar una sensació única que es pot sentir quan pugem al trampolí. 

El consumisme segons les normes socials

El consumisme segons les normes socials



Les normes socials indiquen a les persones la conducta adequada en situacions determinades dintre d'un grup social. A més, permeten una anticipació de la resposta cap als altres. Les normes estan lligades a la identitat de les persones i estan regulades per sancions i recompenses. Així, es pot apuntar que una norma seria el resultat d'un procés progressiu i funcional de determinació col·lectiva de percepcions i judicis compartits. No sempre les normes socials ajuden a la fluïdesa de la vida quotidiana i perquè això sigui així, el procés de normalització ha de ser un agregat de les veus dels diferents grups d'integrants d'una societat que estableixen un diàleg en un mercat dialèctic definit per les lleis de la "competència perfecta". D'aquesta manera, una norma seria el producte d'un intercanvi simbòlic de reciprocitat igualitària i la seva validesa, el seu reconeixement per tots els integrants del grup social, (G. Vatinno(2003):En torno a la posmodernidad. Anthropos, pp 34-38) es podria trobar en la seva enunciació mateixa. De normes socials així construïdes n'hi ha molt poques. Moltes d'aquestes normes neixen com sistemes de domini entre grups socials amb interessos ocults, no dits. Això provoca que els efectes de les normes moltes vegades siguin erràtics, patologitzant i fins i tot perversos. En el reportatge Consumismo made in Spain (http://www.rtve.es/noticias/20080314/consumismo-made-in-spain/3351.shtml) es poden trobar exemples de normes socials amb uns resultats poc satisfactoris per a determinats grups socials mentre que per altres representen una font d'ingressos. Una norma social que pot tenir una doble lectura segons qui la interpreti és la manera de disposar la roba als aparadors i la seva propaganda al carrer. Per als comerciants són normes explícites, ja que segueixen les disposicions legals dels ajuntaments i els dictats de les tècniques de màrqueting. Per al consumidor, aquest escenari pot representar la possibilitat de ser més desitjable socialment i de sentir-se importants i valorats amb l'acte de la compra. La compradora del documental segueix la norma implícita de comprar tot el que veu. Una situació semblant es pot trobar en les imatges de la teràpia de grup de les noies amb anorèxia. La terapeuta segueix les normes socials explícites de comportament per al seu rol professional i les noies mostren el dolor d'haver de trencar amb la norma social implícita que les fa acceptables socialment si modifiquen el seu esquema corporal.

Es pot definir com una persona normal aquella que segueix les normes implícites per a les diferents situacions de la vida. Les normes socials estan organitzades en sistemes de normes jerarquitzats i definides per a un context determinat. La persona que no segueix aquesta jerarquia normativa es cataloga d'anormal amb diferents graus de gravetat però sol qüestionar- se la identitat de qui no ha seguit la norma. El documental presenta el seguiment d'unes suposades normes socials que portades a un extrem poden considerar-se malalties mentals. La cerca de satisfacció en les compres, el manteniment d'una imatge corporal adequada al rol que es vol representar i la gran oferta de productes en mercats saturats són normes que mantenen els estats capitalistes. Cal que cadascú faci la seva aportació al consumisme. Quan els actes de compra es converteixen en una obsessió i representa un problema econòmic per la persona, llavors es parla de malaltia, es parla d'addicció a les compres. En aquest cas, no s'ha deixat d'acomplir una norma, només ha estat un problema de mesura en el seu seguiment. Problema que posa en evidència els imperatius dictats pel sistema i que dificulten els mecanismes d'interiorització de les normes.

Els problemes derivats del consumisme, addicció a les compres i trastorns d'alimentació, són més freqüents en dones malgrat que no sembla un problema lligat al cromosoma X ni a un estat hormonal concret. Es pot dir que és més aviat l'efecte d'un procés de categorització social. La identitat femenina es construeix sense referents femenins i s'estructura segons un rol assignat pels grups dominants. Les dones no han de ser dones, han de ser desitjables i han d'agradar. Això provoca una menor autoestima, més inseguretat i menys opcions d'acció que fa a les dones més vulnerables a determinades formes de control de l'ansietat. Un altre element que afecta més a les dones és la por a quedar exclosos del grup social si no es segueixen les seves normes. La veu de les dones és molt poc normativa en un entorn social individualitzador i que fomenta el narcisisme. També cal tenir en compte que les dones tenen un poder adquisitiu més baix que el dels homes i, per tant, és més fàcil que es presenti en elles aquesta problemàtica. Cal afegir que en la construcció de la identitat sexual hi ha una pressió exercida pels mitjans de comunicació massius en la presentació d'un rol del sexe femení concret: l'eliminació de les presentadores de més edat dels programes de televisió, el rebuig de dones obeses en cartells i en llocs públics, les actrius de més edat en papers de dolentes o en papers que ridiculitzen les dones, la publicitat de roba i de tractaments que allarguen el període de vida social, els cartells de propaganda electoral amb candidates operades i vestides de disseny, etc. invisibilitzen la realitat social femenina i només presenten com a femení allò que és agradable als grups socials de més poder. D'aquesta manera, els mitjans de comunicació exerceixen una funció de reforç de les normes socials junt amb un segon efecte, més disfuncional, de generar una certa passivitat davant dels seus enunciats.

Les grans empreses properes al poder polític i econòmic, després de tancar les unitats de producció dels països occidentals i empobrir a la seva població, proposen un model de producció i de comerç del tèxtil centrat en l'explotació laboral, preus baixos i fragmentació del consum tot seguint una oferta constant de novetats. Aquest model de negoci centrat en el consum predador, només és sensible al seu creixement i per tant resulta insostenible, es veu reforçat per diferents campanyes publicitàries. Això ajuda a l'acceptació per part de la majoria de la població, ja que proporciona un plaer immediat en l'acte de la compra i afavoreix la identificació amb líders populars (
http://www.elmundo.es/papel/historias/2015/11/20/564b1b35ca474179578b45c4.html). D'aquesta manera, l'aparença personal que proporciona el seguiment de la moda és el reflex d'un estil de vida concret i desitjat. La majoria dels compradors no són conscients que aquest sistema de consum és tòxic i provoca efectes indesitjables als treballadors i al medi ambient. És com viure a Disneyland.

També hi ha una veu crítica, la d'una minoria creixent que proposa alternatives sostenibles al consum de roba barata (http://www.lamarea.com/2015/11/21/otra-moda-posible/) amb propostes de menys quantitat i més qualitat, mercats de segona mà, consum col·laboratiu, etc. L'inconvenient és que el convenciment per part de la minoria obliga a una presa de consciència del preu social i ambiental que suposa aquest tipus de consum.

El valor dominant en la nostra societat ja no és maximitzar el consum (que és una quantitat finita) sinó la declaració de l'obsolescència dels productes a l'inici de la seva vida útil. No sembla que la majoria dels practicants del shoping siguin conscients del preu real de les seves decisions i sembla que hi ha un cert conformisme orquestrat pels mitjans de comunicació que fan mirar només l'estètica i el benefici personal d'una necessitat fictícia. L'atenció dirigida del consumidor cap l'objecte de desig obliga a tancar els ulls davant els aspectes més foscos del sector del tèxtil. L'obtenció de plaer en els actes de compra fa la resta. Hi ha una minoria, però, de tipus nòmica amb accés als mitjans de comunicació que proposen opcions per gestos de consum minimitzadors del cost social. Aquest accés a determinats mitjans de comunicació és important per tal de donar publicitat a la problemàtica real, ja que mentre només es disposi de les informacions donades pels fabricants, no es pot conèixer la realitat i, a més, aquests espais d'informació obren espais dialèctics en la frontera entre l'estil de consum i el de fabricació. Una d'aquestes propostes (http://blogs.elpais.com/eco-lab/2012/01/consumo-colaborativo-cuantas-cosas-poseemos.html) és el consum col·laboratiu que consisteix a compartir i a canviar objectes. Aquesta proposta té l'avantatge que no obliga a un canvi estructural de l'estil de vida i és compatible amb la pressió consumista malgrat que generi una economia paral·lela que pot ajudar a millorar la situació de molta gent. Tot això distorsiona les vivències fins al punt d'arribar a viure en un conflicte constant o dissonància cognitiva.

Un exemple de dissonància cognitiva pot ser el fet del conflicte que es presenta en el mateix acte de la compra (http://www.vanitatis.elconfidencial.com/estilo/moda/2015-04-08/compras-orgasmicas-o-como-es-tu-cerebro-el-que-te-obliga-a-comprar-en-zara_750730/). El plaer d'adquirir un nou objecte que proporcioni una imatge més d'acord amb l'estètica del moment, té un cost d'oportunitat que es tradueix, en termes econòmics, en tot el que cal renunciar per poder tenir una cosa concreta. Reflexionar sobre això implica no tenir comportaments compulsius i valorar els beneficis de les diferents opcions. Aquesta tensió generada per les dues alternatives (comprar i no comprar) fa que la major part dels consumidors optin per comprar coses de baix preu per tal de minimitzar la tensió generada.

Un altre exemple és el cost social d'aquesta estructura de consum. Si en comptes de les etiquetes veiéssim una imatge de les fàbriques, potser no compraríem moltes coses. Però aquesta imatge del procés de producció no la veiem perquè s'ha negat per part del consumidor i, a més, la informació que dóna el fabricant sol ser opaca i ajuda a generar un cert autoengany de tal manera que no afecti les consciències dels consumidors. De totes maneres, la informació dels processos de fabricació i del tracte als treballadors està a l'abast de tothom. Així, la manera de resoldre aquesta dissonància (comprar el producte i rebutjar productes amb morts evitables) és ignorar el que hi ha darrere de l'etiqueta del fabricant.

Es tracta d'un paradigma de poder d'acord amb una jerarquia de disposicions legals establertes des de la Presidència de la Comunitat de Madrid. L'article 6 de la llei de dinamització comercial de la Comunitat de Madrid dóna llibertat absoluta d'horaris d'apertura dels comerços tot argumentant que es tracta d'una resposta a les necessitats dels consumidors ( http://politica.elpais.com/politica/2016/08/19/actualidad/1471606225_848100.html). El que també ha passat és el tancament de petits comerços i la precarització dels empleats del sector (encara més, si cap). Només les grans superfícies han sortit guanyant amb aquesta mesura. Els sindicats majoritaris i un grup d'organitzacions empresarials demanen la derogació d'aquesta llei (http://www.elconfidencial.com/ultima-hora-en-vivo/2016-07-12/asociaciones-piden-derogar-la-liberalizacion-de-horarios-en-madrid_963060/). En aquest cas, també es tracta d'un paradigma de poder però, les agències de poder s'uneixen per tal de fer front a les decisions de les escales més altes de la jerarquia. Els consumidors, no participen de la protesta. I no ho fan perquè l'imperatiu social és consumista. El consum creixent i la passivitat davant els actes de poder són les maneres d'actuar i d'obeir de la societat capitalista.

El primer poder de les nostres societats és l'econòmic. Ho pot demostrar, per exemple, el que la majoria va estar d'acord quan es va treure a molta gent de casa seva per no poder fer front als deutes i es va optar per "rescatar" als bancs (i molts d'ells unes quantes vegades). No es van sentir gaires veus a favor dels drets fonamentals. Sembla que el poder ens ha normalitzat mitjançant una oferta creixent de consum i la creació de necessitats artificials.

Hi ha una veu més crítica, però, en el sentit que mira i pondera els efectes col·laterals d'aquestes polítiques i proposa diverses solucions. Per exemple, per acabar amb l'obsolescència programada dels ginys electrònics (http://www.lavanguardia.com/vida/20160430/401471590078/nueva-ley-y-consumo-responsable-propuestas-ante-la-obsolescencia-programada.html) es proposa un doble paradigma: el jurídic amb unes lleis que prohibeixin a les empreses aquestes pràctiques malgrat que són pràctiques difícils de demostrar. També es proposa, de manera paral·lela un paradigma estratègic basat en l'educació de la població en el consum responsable i que sigui el consumidor qui exigeixi unes característiques determinades dels productes en el moment de la compra.