A bigger splash de David Hockney, un comentari.

A bigger splash de David Hockney, un comentari.

http://www.tate.org.uk/art/images/work/T/T03/T03254_9.jpg

David Hockney neix a Bradford, Anglaterra el 1937. Les seves primeres obres són d'inspiració expressionista. Després, va desenvolupar una versió del Pop Art nord americà tocat per la cultura anglesa amb elements irònics i lúdics que donen veu pròpia a l’obra de Hockney. 

Hockney viatja a Nova York a l’edat de 24 anys i coneix Andy Warhol i adopta el Pop Art que començava llavors a la Factory. El pintor decideix anar a viure a Los Angeles, Califòrnia atret pel seu clima i el seu ambient lliberal sense tanta homofòbia (a Anglaterra encara era il·legal l’homosexualitat). Hockney viu entre Califòrnia i Nova York fins els anys 70 que torna a fixar la seva residència a Londres. 

Entre les obres de la etapa californiana destaca la sèrie dedicada a les piscines pintades amb color lluminosos. En el centre del quadre de títol A bigger splash es veu l’esquitxada que es produeix quan es tira algú a l’aigua però, no hi ha ningú. Aquesta imatge genera un sentiment de solitud inquietant que pot trobar una explicació en el fet que aquest quadre es va pintar quan va marxar Peter Schlesinger de la vida de Hockney. L’ splash té tres funcions diferenciades: una funció informativa que fa referència a la realitat del pintor, al seu escenari, a la casa d’estil minimalista amb piscina, al jardí i a l’ambient plàcid i ordenat. La funció comunicativa es pot trobar en l’esquitxada d’aigua que hi ha al centre del quadre provocada per una persona que es tira del trampolí però, aquesta vegada no hi ha ningú. Aquesta absència no fa cercar amb la mirada un possible amagatall sinó que transmet un sentiment d’inquietud. La simplicitat de la composició del quadre convida a no cercar a qui no hi és i a centrar- se en el concepte d’absència. La funció reflexiva d’una imatge pot enunciar- se com el seu poder evocador i d’activació de la reflexió empàtica sobre una temàtica concreta. Aquest splash convida a reflexionar sobre l’enyor i la solitud malgrat que no hagi canviat res de l’escenari vital. 

La pintura està formada per diferents elements que ambienten una escena d’un dia càlid i solejat a la piscina. La casa té vidrieres sense una porta visible la qual cosa augmenta més la funció de separació del tipus dintre/ fora, com si es tractés de dos mons diferents. A fora de la casa hi ha una cadira d’estudi buida i al fons es veuen dues palmeres, fora de la casa. Aquestes palmeres es poden interpretar com un símbol del passat, de qui va viure a la casa, una parella tranquil·la d’iguals. El groc del trampolí i la seva ubicació en primer pla dirigeixen la mirada de l’espectador cap a l’esquitxada d’aigua de la piscina. Seguint amb la mirada, s’ arriba a una cadira que no és de jardí. La cadira és buida. La casa és fosca i les vidrieres són tancades. Sembla que qui omplia la piscina de vida , ocupava la cadira de l’estudi i entrava i sortia de la casa, ha marxat definitivament. Només queda el record. 

En la composició de la imatge es pot observar el compliment d’algunes lleis de la Gestalt. La llei de la percepció relaciona la forma amb el fons. En el quadre, la simplicitat de les formes i la seva superposició en diferents plans fan que aquestes siguin el fons en un pla i la figura en un altre. Aquest efecte dirigeix la mirada sobre la imatge com si fos un fil narratiu. En el quadre, la llei de la proximitat agrupa escenes amb un motiu central com la piscina amb el trampolí, la porta de la casa amb la cadira. D’aquesta manera, es pot interpretar com un conjunt d’escenes aïllades que poden correspondre a diferents moments en el temps. La llei de la clausura acompanya als diferents escenaris: la casa, la piscina, el trampolí i la paret del fons. Aquestes formes inacabades obliguen a parar la mirada per tal d’acabar el que no es veu de l’escena. Això dona una sensació de solitud agregada. No hi ha possibilitat de diàleg. 

La imatge està emmarcada segons el paisatge psicològic del pintor. Els diferents marcs es poden entendre com delimitadors de diferents discursos amb una frontera que delimita el món objectiu del subjectiu. Així, per fora del quadre es pot trobar el marc de l’objectivitat (el quadre es pot classificar de realista). Des de aquesta frontera (fora/ dins de la pintura) es van enllaçant diferents discursos subjectius que deixen entreveure que ara ja no és el que es mostra en la pintura. Es veuen accions humanes però sense cap figura. I és que Hockney es va quedar sense un dels seus models preferits. 

L’espai i el temps de la imatge també aporten una càrrega de significat en la seva interpretació. La pintura presenta una visió en perspectiva com si l’observador fos a dalt del trampolí. En aquest cas es pot parlar d’un espai de món visualque ens fa participar de la narrativa de la imatge. Aquesta imatge no es veu des de lluny, no es pot parlar d’un camp visual, ja que la intenció del pintor és la de fer-nos participar dels seus sentiments. Referent al temps, com que es tracta d’una imatge realista es pot dir que representa un instant. Instant format per diferents escenes. Diferents instants que s’apleguen per estructurar una sensació única que es pot sentir quan pugem al trampolí.