Una mirada a l'economia del covid-19

Una opinió molt compartida és que el mercat laboral patirà un canvi profund a causa de la pandèmia del covid-19. No sembla que hi haurà un boom de noves professions sinó que la valoració social de determinades activitats i els estils laborals es veuran modificats. Ja s’apunta que el teletreball augmentarà de la mateixa manera que els treballs relacionats amb la digitalització i amb l’obtenció d’informació a partir de dades i continguts que permetin fer previsions i, alhora, el manteniment de les estructures de poder. Poder que ara trontolla per la seva lentitud en les reaccions i per la seva manca de respostes a una emergència. Harari (2020) proposa que és el moment que la ciutadania es faci escoltar en una tria entre la vigilància totalitària i l’apoderament ciutadà. Però, la ciutadania infantilitzada només pensa a sortir al carrer com si el covid-19 fos ja en un altre planeta. Sembla que ens hem instal·lat en un discurs paradoxal en el qual se sap que cap cosa tornarà a ser com abans però que tothom actuarà com si no hagués passat res. Caldria poder sortir d’aquest discurs per tal de poder prendre part activa en els canvis socials. 

Recentment, Nadia Calviño i Mª Jesús Montero han presentat el programa d’estabilitat econòmica (Escobar y Coello, 2020) i afirmen que, a causa de la pandèmia del covid-19, el PIB espanyol caurà un 9.2 % aquest 2020 a causa de la davallada de la demanda interna, sobretot del consum privat. La taxa d’atur prevista serà del 19% (en 2019 era del 14.1%). Cal afegir que també està previst un augment del dèficit públic del 10.34 % (fins ara era del 2.82%) i encara no se sap que dirà l’FMI ni la Unió Europea. Les previsions són molt optimistes per al pròxim any i s’espera una remuntada del PIB del 6.8% a expenses del consum intern i una recuperació total per al 2022. Al seu torn, el Banc d’Espanya preveu una caiguda del PIB del 13% per al 2020 amb una taxa d’atur del 21.7% (Viaña, 2020). Els resultats del primer trimestre sembla que donen la raó al Banc d’Espanya amb una caiguda del 5.2 % del PIB i amb un 44% de la població activa sense treballar (aturats i ERTOS). Tot un desastre que fa dubtar de la ràpida solució anunciada pel Govern. A més, i malgrat que els governs ho vulguin amagar ensucrant les dades i planxant les corbes de mortalitat, la pandèmia no ha desaparegut i no hi ha a la vista un tractament eficaç o una vacuna que faci pensar que no hi haurà cap altre brot. I mentre, el poder intenta guanyar prestigi i actua com si tot estigués sota control i amb un guanyarem al virus s’amaga la magnitud de l’impacte del covid-19 que transformarà, a mitjà termini, l’estructura social. 

S’estan modificant els elements de poder amb elements emergents com és el biopoder, el poder digital o el poder de la informació. Manca redefinir els seus conceptes i el seu grau en la jerarquia. Les estructures de poder intenten guanyar prestigi en aquests àmbits per tal de poder participar en subvencions per vacunes i d’altres mercats emergents. Caldria que els tècnics dels respectius àmbits poguessin tenir espais dialèctics oberts de bescanvi de dades per tal d’evitar que determinats professionals es venguin als poders polítics com ja està passant ara amb estudis epidemiològics i dades de dubtosa validesa i amb la guàrdia civil caçant fakes a les xarxes. En aquest aspecte, sembla que el mercat laboral pot augmentar però, amb participacions temporals i/ o puntuals, de manera quasi anònima (sense herois) i de consens (internet afavoreix l’anonimat). 

Un altre mercat que caldrà replantejar és el financer, ja que ha demostrat una feblesa extrema i no ha pogut estar a l’alçada. Està en pànic des del minut zero de la pandèmia. Potser aquest mercat és el que mostra l’avarícia més cruel però, avarícia real amb bancs que no volen córrer riscos, augments del preu dels lloguers, desnonaments, etc. Ja abans de la crisi del covid-19, es va replantejar, de manera tímida, aquest mercat amb les banques ètiques i els sistemes de cooperatives amb activitats diverses, activitats de crowfunding, etc. Els resultats han estat pobres però, potser ara és un bon moment per tornar a replantejar activitats sense especulació.

 També caldrà replantejar la deslocalització empresarial, ja que ha estat la causa de la manca de subministres essencials i de les estafes i abusos per part dels escassos proveïdors. Caldrà reconvertir indústries i tenir stocks de materials de primera necessitat. Caldrà replantejar-se el manteniment de magatzems, la robotització de moltes empreses i la formació de l’equip humà d’aquestes noves indústries. 

Amb les dades actuals, no és gaire probable que tothom que ha perdut la feina pugui recuperar-la ni que molts puguin acollir-se a una jubilació. Es proposa una renda mínima garantida però, amb un horitzó temporal curt sense plantejar-se si pot ser una opció personal de vida viure amb els mínims i sense un treball convencional a dedicació completa. Crec que aquesta opció podria obrir les portes a la cultura del no treball tot donant una alternativa al treballcentrisme. Seria una forma d’aprendre a valorar la creativitat i moltes coses que no tenen, en l’actualitat, un valor econòmic.  S’ha fet del treball el motiu per viure però ofereix una vida de lluita per uns objectius aliens. Potser aquest darrer paràgraf pugui sonar una mica estrany però, faig aquest plantejament després de 40 anys de vida laboral i algunes recapitulacions de vida que m’han fet veure que el creixement personal ha estat a expenses de tot allò que no estava contemplat en un contracte.   

  Escobar, I. y Coello, J. (01-05-2020)https://www.lasexta.com/noticias/nacional/gobierno-estima-caida-pib-2020-crisis-covid19_202005015eabd75c42a4c30001a69564.html 

Harari, Y.N. (06-04-2020) La Vanguardia.

Viaña, D. (20-04-2020) El Banco de España prevé un desplome del PIB de hasta el 13% y descarta la recuperación en V que anhela el Gobierno. El Mundo.

https://www.elmundo.es/economia/macroeconomia/2020/04/20/5e9d6186fdddff5b7a8b460c.html

El dolor o l'escriptura en la frontera.

5 cm. La cicatriu (Mireia Vidal-Compte, Cubert edicions, 2012) .

Sota el títol "5cm (la cicatriu)" Mireia Vidal-Conte aplega en un llibre els poemes escrits durant el procés de diagnòstic d'una lesió de mama sospitosa de malignitat. Per l'estructura del poemari sembla que es tracta d'unes microcalcificacions detectades en una mamografia o ecografia de control rutinari. No hi ha en la narració del procés cap referència a la detecció de lesions palpables sinó que més aviat expressa el dubte general de quelcom aparentment sa, "ignorància en treuen" (p. 18). La narració segueix un ordre cronològic de la vivència del procès. És a dir, només fa referència a les coses que l'afecten com elements generadors de canvis irreversibles. Aquest ordre cronològic del procés es pot evidenciar millor en les marques temporals explícites d'alguns aspectes com és el moment de veure la cicatriu que es recull com a títol del poema, 19:38h/ moment de destapar i/ veure la indelicadesa/" (p.51). I és que aquest moment exacte és la marca del després. 

Els primers poemes fan referència al procés de marcatge de la lesió i de la seva extirpació el dia després. Vidal-Conte no expressa por a la mort ni al fet de patir una malaltia llarga; el que expressa és el dolor físic, la incomprensió de qui l'envolta en aquests moments i la vivència d'un canvi no volgut en un dels òrgans definitoris del cos de la dona: la mama en termes mèdics, el pit el vocabulari eròtic. Així, el poema que encapçala aquest llibre diu: "la cicatriu i/ canvien transformen/ estrips semblants/ a pergamins/ dones muden" (p. 15).  En aquest cas, Vidal-Conte escriu des d'un cos de dona i la seva destrucció/ reconstrucció parcial afecten el seu gènere, és a dir a la construcció del seu cos sexuat, del seu cos simbòlic que determina la seva manera de presentar- se al món. "a l'exposició universal por/ que llepi mai ningú/ la deformació/ perdut el blanc/ textura el b/ vell canal perfecta i/ haver d'optar/ per fi/ per l'exili" (p.21). 

La segona part del poemari titulada "Possibles usos" expressa les vivències de despersonalització, de rebuig i de por generades per la cicatriu: mirall que evites/ reflex que t'intimida/ et converteix/ en la paraula pànic/ en la paraula" (p. 40). Aquest darrer vers explica la temàtica d'aquesta segona part, la cerca de la literatura, de la poesia com a refugi, "sembla literatura" (p. 41). Però, la reflexió poètica originada per una experiència carnal tan agressiva com és una cicatriu no es tracta d'un consol, d'un lloc on amagar-se de les mirades alienes; es tracta de reformular el seu cos de dona a partir de la cicatriu, "convertiràs/ daga en homenatge/ punt de mira/ mida justa/ tot farà 5 cm/ com tindràs/ 5 filles" (p. 42). Així, aquesta segona part explica el procés d'acceptació del propi cos transformat, llatzerat, que de resultes de l'agressió física ha estat vist com estrany, aliè, irreconeixible.  En aquests versos, la unitat del cos de dona es troba fragmentada després de l'exercici del domini de la medicina i cal reconstruir- lo a partir de la deformitat originada.  El pit deformat es percep com un altri, com el producte de gestos biomèdics que han arrencat tot el seu valor discursiu i tot el seu caràcter  simbòlic. Per a la medicina, el pit és només un espai de domini que, mitjançant la permutació dels seus elements, es podrà corregir tot allò que escapa als seus postulats homeostàtics. La medicina és cruel amb tot allò que es pugui qualificar d'inestable. Els metges entenen la inestabilitat com un fenomen que, de manera imprevisible, pot sorgir simultàniament en diferents llocs i amb comportaments o significats diferents. A més, en els versos... "com tindràs/ 5 filles" (p. 42) també es fa referència al tractament de la dona per part de la medicina. La representació tecnocientífica de la dona contempla només la seva vessant reproductora i el seu cos no pateix cap impediment per a dur a terme la seva funcionalitat establerta per la ciència. En segons quins contextos hospitalaris, No compten les emocions, ni els sentiments, ni dimensions tan importants com ara la sexual; només es tracta d'un cos vulnerable que ha estat guarit d'una possible malaltia. I és aquest acarament amb la inadaptació del cos al món el motiu de la desconfiança generada per part de la medicina (Le Breton, 2007).

La tercera part del poemari, "Refusos", explica el primer sentiment que va provocar en l'autora la visió de la cicatriu, "fàstic" (p. 51). Aquest moment representa la presa de consciència de la mort del seu pit, ..."el cadàver submergit/..." (p. 52) de manera irreversible. L'autora no reconeix el seu pit com un òrgan amb una cicatriu que tanca una petita deformitat sinó que la cirurgia ha estat un acte d'ablació del pit com a tret identitari que ha deixat una cicatriu, unes restes. I és a partir d'aquesta cicatriu que Vidal-Conte ha de reconstruir la seva identitat, el seu gènere i la seva sexualitat mitjançant la poesia: crees el més tens/ vers de fit a fit/ partir-lo rebentar-lo/ retibar-lo/ hi encastes aflicció/ poema tràngol...(p. 57). El fet de dirigir- se a ella mateixa en segona persona posa de manifest la despersonalització generada per la cirurgia i la negativa a acceptar la deformitat com a part seva. Cal doncs, reformular tot el procés mèdic a través de la literatura per tal de poder deixar enrere "...el noi fred i/ del tot aliena i forana/ la seva mà" (p. 53). Una mà aliena ha generat canvis en el pit fins a tornar- lo un objecte de rebuig. Es tracta d'un pit que cal reconstruir des de l'inici del procés, des de l'arpó: " inauguració del dolor/ l'arpó t'aferra marca/ (p. 22).S'anomena "arpó"  una agulla fina acabada en forma d'ham perquè no es mogui un cop col·locada que es clava, guiada per ecografia, com a marca de la lesió a analitzar. En l'acte quirúric, s'extirpa tot el teixit del voltant de l'agulla: "obren la precisió/" (p.18) i es deixa una cavitat que és com "el riure d'un vell sense dents/" (p. 38). 

Aquest tipus de discurs sobre modificacions de les parts del cos, sobretot les que defineixen el gènere, té lloc en un moment social en el qual es descriuen noves connexions entre la biotecnologia i les identitats del jo. La biotecnologia contemporània obre nous espais especulatius sobre el significat del cos humà. Ara, el cos es presenta com un espai parcel·lat, com un objecte de consum que pot ser reconfigurat mitjançant tècniques quirúrgiques i tractaments farmacològics per tal d'adapartar- se millor al prototipus ideal explicatiu de la identitat política de cada persona (Cooter, 2008). En aquesta linia de discurs, Sloterdijk (2006) accepta el poder d'elecció dels individus per a configurar- se com a individus bioculturals. És el que anomena "l' home autooperable" i accepta el poder d'autogestió de l'estil de vida associat als sentiments del plaer i del dolor. Aquest intent de creació humana per part dels propis humans és el producte d'una situació bastant novedosa ja que la biocultura barreja elements de l'entorn natural de les persones i elements tecnològics. La barreja d'aquests elements, tal com defineix Vidal- Conte en el seu poemari, és del tipus amo-esclau. És a dir que en les operacions sobre el cos es barregen informacions de diferents àmbits com els conceptes de sistemes, records, intel·ligència artificial, sentiments, volicions, etc. Tots aquests elements es modifiquen per tal que cada persona pugui apropar-se al seu estereotip ideal. D'aquesta manera, el ciutadà ideal queda construït discursivament, corpòreament i performativament. Llavors, l'aparença del cos extén el seu qualificatiu social a tots els àmbits de la persona (Hole, 2009). I és la ruptura del discurs social la que margina a Vidal-Conte. Ella ha construït un cos socialment acceptable que ara la ciència li deforma sense pietat, només per una sospita. Segons que es desprèn del poemari, la medicina mostra l'altra cara, la que és brutal i freda, la que no satisfà als seus clients (acaba-ho d'afinar). En els poemes VIII i IX s'intercalen la veu de la poeta i la dels metges i es posa de manifest la davallada total de l'autoestima de la pacient: "la paraula dolor/ vosté ho ha de mantenir així/ 14 hores adolorida/" (p. 22) "/ cares ressons/ no d'objectes intentes/ estimar-te és difícil/" (p. 23).  

La darrera part del poemari, "Sobre renovades propulsions", tracta sobre l'intent d'acceptació que fa el subjecte poètic mitjançant l'escriptura. Ara el jo poètic ja no construeix una identitat : escriu el cos. El descriu i intenta obtenir bellesa de les descripcions forjades amb els mots ja que  la realitat de la seva imatge n'és exempta: "aquest és el poemari/.../típica cicatriu/ que mai ningú no premia/ és clara lletjor manifesta/ típica cicatriu que/ fa lleig/ bruteja/ no decora/ dol" (p. 89).  Vidal-Conte no intenta sublimar el dolor amb la poesia sinó que intenta reconstruir un referent del cos femení a partir de la cicatriu i es troba sola "lluitar per la cicatriu/ mireia/ fa de tu" (p. 90). Llavors, la seva lluita es realitza a través de l'escriptura, que s'inicia amb la cerca de poetes que han viscut un dolor similar (poleix la frase). Així, aquesta darrera part del poemari s'inicia amb una llista d'escriptores que han dedicat alguns versos al dolor, amb una clara voluntat d'inserir-se en un cànon femení, en un continuum de veus poètiques de dones que han abordat una mateixa temàtica. I és que "a trones ermes i mamografies/ totes ens acostumem" (p. 88). Amb aquest inici i des de la lletjor, la poeta intenta trobar un nou ritme vital ja que ara "sóc només lloc" (p. 75). 

En l'actualitat, s'està abandonant la idea clàssica que el cos humà és un contenidor de la ment amb una funció generadora de signes i de significats d'acord amb la cultura. En l'actualitat occidental s'ha eliminat aquest dualisme entre el cos i la ment i s'interpreta el cos com un constructe cultural. Aquesta identificació del "jo" amb el cos només és possible si la corporeïtat es defineix sota unes coordenades d'espai i de temps. El temps regula la càrrega simbòlica del cos i la manera de presentar-lo a l'entorn. Mentre que el temps es pot considerar una coordenada interna, l'espai que és l'altra dimensió de l'experiència del propi cos, es considera una experiència externa ja que imposa els cànons i les normes (Martínez, 2004). Així, quan Vidal- Conte afirma "sóc només lloc" (p. 75), indica una actitud desvitalitzada i sense una frontera amb capacitat discursiva, sense pell i amb una cicatriu que cal reformular. Aquesta manera diferent de llegir el cos ha fet resorgir el discurs sobre les diferències de gènere en la societat actual. Sembla prou clar que no s'interpreta de la mateixa manera el cos femení que el masculí i que el femení està sotmés a una major càrrega de tècniques corporals femeneitzadones encara que s'ha diversificat l'exercici del poder que obliga al cos de les dones a ser un cos per als demés, bell i fèrtil. Ara, s'exerceix un micropoder continu i multidireccional que dóna la impressió que la generació de la feminitat és un acte voluntari i com una projecció natural de la pròpia personalitat. El biopoder ha sortit de les agències socialitzadores (família, escola, mitjans de comunicació) ja que les tecnologies i la medicina poden erradicar els elements prototípicament de gènere fins a l'ambigüitat indesxifrable difuminadora del binomi sexual del discurs social masculí. En el discurs social masculí, la tecnologia amb capacitat per expandir el domini de significacions corporals i la dona tenen un tractament d'alteritat ja que cal mantenir sota control. Alhora, també es reconeix una gran inestabilitat de les fronteres corporals ja que la tecnologia amplia el cos orgànic i li permet colonitzar espais de significacions diferents (Nelly, et al., 2004) com, per exemple, el poema veus formes a la guixada/ el riure d'un vell sense dents /inventes una cosa/ com art/ i és la mosegada/del Gran Masturbador (p. 38). En aquest poema, la cicatriu quirúrgica permet una nova articulació de la simbologia corporal, articulació que no hagués estat possible sense la intervenció tecnològica. Aquesta ampliació del camp simbòlic corporal no és gratuïta ja que implica una reformulació de tot el camp. Així, mentre s'esvaeix la simbologia orgànica, la determinada per la càrrega genètica, adquireix un significat simbòlic la nova configuració corporal híbrida. Vidal-Conte assimila aquest procés al discurs surrealista que s'enuncia entre la realitat i el somni tal com es pot entreveure en la seva referència al  Gran Masturbador, poema i tema pictòric de Salvador Dalí (Port Lligat, 1930) que mostra la interpretació d'una temàtica irracional. El poema de Dalí és ple de veus, d'estils, de fragments en prosa i de versos de diferents mètriques que moldeigen els seus neguits i les seves pors més primitives. El conjunt té una coherència temàtica com si fos un retrat caòtic (Docía, 2005: 49- 63).

Mireia Vidal-Conte presenta en "5 cm (la cicatriu)" dues vessants discursives ben delimitades: la vivència de la malaltia i del dolor en relació amb la tecnologia mèdica i la vivència del canvi en un cos sexuat, de dona, com a element de rebuig social, com a causa de "l'exili".  

Bibliografia

Cooter, R. (2008) Biocitizenship. The Lancet, 372: 1725.

Docía, J.L. (2005) El narcisismo creador daliniano. Análisis del poema y el cuadro de "El gran masturbador". Scriptura. Monográfico Salvador Dalí. J. Jové y M. Visa (eds.), Universitat de Lleida. pp. 49- 63.

Hole, R. (2009) The body and citizenship in social movement research: embodied performances and the deracialized self in the Black Civil Rights Moement 1961- 1965. The Sociological Quarterly, 50: 283- 307.

Le Breton, D. (2007) Adiós al cuerpo. Una teoría del cuerpo en el extremo contemporáneo. La Cifra, México. pp. 39- 50.

Martínez Barreiro, A. (2004) La construcción social del cuerpo en las sociedades contemporáneas. Papers, 73: 127- 152.

Nelly, M.; Calle, S. y  Messaguer, A. (2004) Feminismo de la diferencia. Revista de Antropología Experimental, 4: 1- 15.

Snockney, L. (2007)  Johns Hopkins Breast cancer. Jones and Barlett, United Kingdom. Pp 1-15 (risc) 15- 36 (diag)