Narración 9

Un buen propósito

Hoy, María ha tenido una pesadilla. Su hermana se había perdido. Había salido, sin que nadie la viera, de la casa donde la dejó atada a una silla, con los ojos vendados y con la boca llena de trapos. Hace ya tiempo que dejó así a su hermana: muda y alejándose cada vez más hasta convertirse en un zumbido que sale de la memoria cada vez que alguien articula su nombre. Desde siempre estuvieron muy unidas hasta que la vida las separó. Fue por dinero y por las malas compañías. Cada vez que veía a María le pedía una cantidad con la promesa de devolverla al mes siguiente. Así fue como María se convirtió en coleccionista de promesas y de deudas. Pronto empezó a no contestar a sus llamadas y a retrasar los encuentros y pronto fue creciendo el propósito de hablar largo y tendido con ella y sobre ella y sus dependencias emocionales que le hacían empezar una nueva vida cada semana. Una nueva vida que siempre la devolvía al punto cero, sin pasado, sin presente, todo futuro que se desvanecía con el golpe certero que la descabalgaba.  Por el contrario, María tenía una naturaleza mental frágil que le hacía pasar la mayor parte de su vida enferma: tosiendo, con nauseas o rascando. Temerosa de todo lo que le rodea representaba una normalidad definida por lo que no se encuentra en lo perverso.

Las dos hermanas compartían la opinión de hablar abiertamente y con tiempo de ese malestar que estaba creciendo entre ellas. Mientras, María y su hermana iban posponiendo el encuentro de reconciliación por falta de tiempo y por falta de palabras para poder empezar el discurso sobre la vacuidad. En el fondo sabían que esta conversación pendiente iba a ser la puesta en escena de una ruptura definitiva y ambas querían que esta ruptura no provocara dolor, que fuera lenta hasta el punto de perder la consciencia de que algo estaba cambiando en sus vidas. Querían que el distanciamiento fuera como una proyección natural de sus maneras de vivir tan dispares. Parecía que lo estaban consiguiendo. Aún no se habían dicho nada.

Desde el principio de las diferencias, la hermana de María se había convertido en una pesadilla recurrente; ahora tiene una hermana que vuelve cada tanto y que lo hace de la manera que más puede atormentarla. No quiere volver a dormirse, no quiere que se repita el sueño. Ninguna de las dos se sentía culpable por el distanciamiento, fue un capricho del carácter de las circunstancias, el mismo capricho que hace que María sueñe con ella, con su destino, nunca tuvo suerte y se aferró a todos los bandazos que fue dando en la vida como una marioneta que se aferra a los hilos que la manejan para evitar una caída. Todo un ejemplo de inestabilidad. Se separaron porque no querían seguir provocándose dolor y lo diluyeron en las parestesias emocionales provocadas por la distancia creciente entre ellas, distancia que nunca fue enunciada en sus espacios dialécticos. Así, María no tiene la sensación de que nada haya terminado, ni de haber empezado otra cosa ni de haberse trasladado donde estaba ahora para echar el último aliento.

Nunca imaginó que el lecho de muerte fuera eso: una cama de hospital en la que sentir cómo se va la vida con cada parpadeo sin saber lo acelerada que es la cuenta atrás ni cómo se ha vuelto un imperativo la despedida. Hoy había pedido que le suspendieran la morfina, quería ser consciente de la última experiencia que le ofrecía la vida. Además quería reconciliarse con su hermana, quería acortar tanto desapego con una comida juntas, con una última comida. Se aferró a la mano que tiraba de las sábanas y empezó a pensar en la manera de alargar la agonía. Rechazó el vaso que le acercaban a los labios mientras contenía el pujo de dolor que le mordía el vientre. Sudaba, ayer el termómetro marcaba cuarenta grados, hoy da igual su temperatura corporal ya que sólo pide tiempo. El sudor le abrasaba los ojos y la espalda. Y los pies. Sólo pide tiempo. Ahora, la vida ya no se guía por los hechos generados por su duración, la vida es ahora algo efímero y la muerte se identifica con la fugacidad. Va a ser un segundo, como una sístole definitiva con el circuito abierto. María sólo pide un poco de capacidad para demorarse. Se está muriendo a destiempo y se dispersan los momentos que quedan de vida sin que María pueda experimentar ningún tipo de duración. Sólo intentaba agarrarse al mundo del eterno retorno que perpetua el presente en una escena recurrente, imagen acabada. María ya ha dejado el mundo de la velocidad en la que el tiempo va encadenando las cosas que pasan mientras estructura nuevos lugares de significación. María, sólo quería un zumbido de ese tiempo para poder reordenar su vida.

María dejó de respirar cogida de la mano de su hermana. No pudo abrir los ojos y verla. Quedó pendiente la comida. Y es que nunca se sabe cómo va a ser nuestro último día.

Narración 8

El banco de los minutos robados

Para Laura

Hoy he dormido bien y no siempre duermo de la misma manera. Hay veces que duermo a trompicones alternando el sueño con trozos de noche para levantarme sin saber si estoy despierta o dormida. Otras veces, mantengo la tensión acumulada durante el día y me levanto con el mismo malhumor que tenía al acostarme. Una noche perdida. También hay días que me duermo dándole vueltas a algo que me preocupa y me despierto dando vueltas igual aunque la preocupación se ha llenado de ensoñaciones y se ha vuelto irreconocible. Pero, esta noche he ido a dormir casi sin pensarlo y he tenido un sueño reparador. Estoy como nueva. Y es que ayer fui feliz al encontrarme con quien quisiera compartir todos los minutos de mi vida. A su lado he conocido la vertiente mágica del estar porque sabe hacer brillar todo lo que mira. Supongo que por eso, hoy me brillan así los ojos.

Ayer por la noche, al llegar a casa, descubrí que estaba llena de duendecillos, muchos y muy pequeños, de los que no se ven pero se sabe que están ahí cuando desfilan ya que marcan el paso echando suspiros al aire como si cantaran un himno. Eran suspiros de placidez mezclados con risas. Ayer descubrí que se les podía pedir cosas aunque alboroten un poco y parezca que no escuchen. Les pedí un sueño corto e intenso. Sonrieron y me arroparon. También les pedí repetir el día de ayer. Entonces, me besaron en la frente y se pusieron a hacer cometas con los abrazos.

Esta mañana, al prepararme el desayuno, me ha parecido ver, al lado de la cafetera, una pinza de tender la ropa que tenía cogido un beso de los que recibí al vuelo ayer, un beso de esos que se roban con la mirada y se envían con un gesto al aire. Cuando he ido a soltarlo, he oído un ruido como de rallar cristales y es que, no era una pinza de tender, era uno de los duendecillos de la casa lo que tenía cogido por las orejas. Estaba gritando de dolor. Con el ruido han salido duendecillos de todos los rincones, no muerden pero sacudían el cuerpo de una manera desagradable, como si se estuvieran quemando. Se han comido el beso y, mientras la hacían, soltaban una luz color de otoño. Los he dejado comiendo las caricias que no he podido hacer al despertarme.

Una vez en la calle, me he dirigido a la estación donde para el tren que me lleva al trabajo. Para llegar al andén, debo cruzar un puente de metal hasta el otro lado de las vías. Este puente está elevado un tramo de escalones y, junto con unas viseras de uralita pegadas a las paredes, es el único techo de la estación. Puede decirse que más que una estación de trenes descubierta es un alto en el camino de una maquinaria infernal que me deja cada día a un paseo de mi trabajo.

Antes de llegar al andén, me he parado un rato en el puente para mirar el banco de los minutos robados. El banco que nos sentamos cuando no voy sola a la estación. El banco testigo de nuestras despedidas, siempre nos sentamos en el mismo. La verdad es que gana bastante con un poco de altura porque lo embebe el paisaje y crece en sentido. He podido volver a oír tantas despedidas repetidas tantas veces como los días que he deseado que no llegara nunca ese tren. Días de estar sentada escuchando palabras atropelladas sobre el próximo encuentro, días de afirmar con la cabeza y de mirar al suelo.

Esta mañana, había una mujer sentada con una maleta bostezando a sus pies. No le ha gustado mucho que me quedara mirando su asiento pero, parece que sabe tan bien como yo que mirar es un acto libre. Y en un abuso del ejercicio de mirar he llegado a la interfase entre sus muslos y el asiento. Creo que ha sido consciente de mi expresión molesta ya que ha fijado su mirada en la mía mientras le salían los ojos del cráneo. La verdad es que me molestaba que estuviera sentada de cualquier manera en nuestra estela hecha de búsquedas de contactos casi imperceptibles y de estremecimientos devueltos. Estela tejida con “tequieros” no articulados y dibujados a punta de dedo en nuestros regazos.

He bajado del puente y me he acercado al banco. Por debajo de los muslos de la mujer asomaba un “tequiero” que había pasado allí la noche. Solo. Me acerqué a él hasta casi poder oírlo y rocé con mi oreja la mejilla de la mujer que seguía allí sentada. No me dijo nada pero, apartó su cara con un gesto de desagrado. Me he llevado a “tequiero” colgado de mi flequillo. El tiempo no está para pasar noches a la intemperie y, además, el amor se teje con detalles, sin dejar poros ni vacíos.

 Cuando ha llegado el tren, me he dado la vuelta para despedirme de nuestro rincón, ya no quedaba ni un segundo de los que había vivido allí. Sólo quedaba una mujer incomodada parapetada detrás de una maleta que no paraba de bostezar.

Narración 7

Querido diario.

Una vez, hace ya mucho tiempo, creo que en motivo de mi comunión, me regalaron un objeto un poco extraño: un libro encuadernado en piel de color rojo. En la portada se leía “Mi diario” escrito en letras doradas. La sorpresa fue al abrirlo, tenía todas las páginas en blanco. No entendí nada, ni siquiera entendí si debía agradecer semejante regalo. Lo miré, lo abrí, lo hojeé, lo dejé abierto sobre la mesa y lo volví a cerrar antes de preguntar su función. Me contestaron sin pestañear que era para que cada día escribiera mis locuras precedidas por la fecha de escritura. Parecía una broma y me quedé de pie esperando el verdadero regalo.

No fué hasta pasados unos años que intenté la conexión de la escritura con la vivencia, aquí no hacía falta saludar, presentarse o despedirse y eso fue lo primero de lo que fui consciente: nunca me había presentado. Sin casi saber quien era empecé a escribir un recuerdo para tacharlo después por la sensación de extrañeza que provocaba, por no reconocerlo al leerlo en voz alta. Mi vida era un borrón que acabó en la papelera.

Seguí escribiendo, tachando, reescribiendo, encerrando en jaulas de paréntesis, volviendo a tachar para acabar arrancando la hoja, para acabar como al principio pero, con una hoja menos en el diario. Mi vida no tenía sombras, ecos, reflejos ni nada que contar. Estaba descubriendo la perversión del libro en blanco. Pronto me quedé sin páginas y seguí escribiendo en trozos de papel que iba guardando dentro de las tapas del diario. !Qué vida más corta me habían programado!

Pasado un tiempo, empecé a no tacharlo todo y a guardar las frases que me permitían construir una diferencia con la realidad. Diferencia que justifique un cambio de la mirada al mundo. Un cambio de registro hecho de repeticiones que, en las páginas, no sólo se multiplican sino que además se unen para formar, en su rebosamiento, una realidad caleidoscópica, clara y sin sombras que pueda entroncar con pasados atemporales que permitan ponerle un escenario a los actos del presente. La memoria se inscribe en el espacio que queda entre lo que podría haber sido y lo que fue. De esta manera, se forma un escalón de realidad que germina en la reactualización de lo vivido, en el reflejo del sentimiento evocado y en la manipulación del pasado. Todo consiste en poder construir un “estar ahí” que no genere ansiedad y explicar las acciones en primera persona para poder construir así, a la primera persona.

Pasé unos años entre divagaciones literarias, buscando un placer estético cuando miraba el sol por la mañana y cuando intentaba descifrar distintos calores. También me interesé en la evocación de los olores del vecindario y me fijé en como resuenan los pasos en los callejones y en como resbala la lluvia por mis pestañas. Estos años representaron un tiempo dedicado a llorar hacia adentro, a sentir miedo cuando miraba la vida a los ojos, a evitar los desafíos, a creer que nadie va a entenderme y a pensar que a los demás se les conoce a través de la lectura de novelistas rusos. Fue un tiempo largo y vacuo.

A base de coleccionar frases sin sentido y sombras ajenas, pude darme cuenta que estaba rodeada de estereotipos vivientes. Y dejaron de ser ecos y dejaron de ser sombras. Eran encarnaciones de la realidad construidas por la podredumbre de los gestos que se iban convirtiendo en palabra escrita antes de desaparecer. No me importaba lo que hubiera pasado, lo que de verdad importaba era como se traducían los hechos a cosa vivida.

Mi ejercicio siguiente fue quedarme con el reverbero de palabras caprichosas que abrían, de manera involuntaria, nuevos espacios dialécticos, nuevos mercados de significación. Cambié mi manera de ver el mundo. Ya no me afectaba el sol en la cara o la lluvia en los pies. Sólo me interesaba a quienes tenía cerca. Saberlos. Empecé a preguntar y me contestaron. Creo que ahí dejé la adolescencia.

Desde entonces, he seguido escribiendo pero, con otra actitud. No busco justificar lágrimas sino que busco el placer de descubrir a los demás desde una óptica distorsionada por la subjetividad y que tizna al otro con toques grotescos por sacarlo de su propia historia. La vida así explicada se convierte en una colección de actos vertidos en forma de palabras sin articular , gestos explicados y supuestas conclusiones que se empastan con otras fantasías del pasado y se refuerzan con la iteración.

Cuesta abandonar el uso de expresiones prestadas que forman escenas rígidas como naturalezas muertas y lanzarse a inventar una vida mientras se va escribiendo. Cuesta darle autoridad a las sombras que duermen en la memoria para que revivan y reproduzcan las escenas que se escriben. Amalgama de gestos dialécticos que convierten en bufón a quien señalan y rompen el discurso normativo para generar disonancias extrañas. Amalgama descriptiva de cotidianidades cuyo final está en cada palabra dicha. Amalgama hecha de impotencia aparecida en el acto de nombrar ya que la nueva etiqueta cambia los atributos originales.

 Lo que de verdad creo es que he aprendido cual es la función de los diarios: un diario sirve para escribir cada día las locuras.

Laura

Pintant la nit

La platja

Wanda Jakubowska

El reencuentro.

Leyendo el libro “Espejos en Auschwitz”, entre las páginas 35 y 62 encontré una sorpresa muy agradable: una referencia a la cineasta Wanda Jakubowska (Varsovia 1907- Varsovia 1998). La referencia era a una de sus primeras películas sobre la vida de las mujeres en el campo de concentración de Auschwitz, “Ostatni etap” (“La última parada”, 1948). (Aquí dejo el enlace de la película https://www.youtube.com/watch?v=jngFlQ-Ej8U). Debo confesar que también tuve una no tanta sorpresa, un poco más desagradable, cuando intenté buscar datos sobre su biografía y su manera de entender el mundo: sólo he podido encontrar unos cuantos datos sobre su vida académica y profesional. Creo que Jakubowska era alguien capaz de proponer muchos temas de reflexión y que luchó por ser escuchada. El tiempo y la distancia han reducido los 90 años vividos con intensidad a medio folio lleno de fechas. Folio que invita a contextualizar el argumento de las películas de Wanda sin dejar espacio para la expresión de sus sentimientos y opiniones. Y es que, cuando se habla de su trabajo, también se borra a la mujer. No se reflexiona sobre su voz, ni sobre sus sentimientos ni sobre sobre su manera de mirar la vida. Sólo se analizan, con un poco de desgana y porque no hay otro remedio, los hechos que narra y los datos técnicos aunque apunten hacia un estereotipo femenino. Así,  Jakubowska se muestra al mundo por todo aquello que no está recogido en su biografía: no se encuentran padres ni hermanos, no se conoce su infancia ni adolescencia ni el resto de vida, no consta un marido ni un divorcio ni una residencia fuera de Varsovia, tampoco se hace referencia a su posible descendencia. Tampoco se sabe si esta forma de mostrarse al mundo fue un deseo de la cineasta. Sobre todo cuando se habla de alguien que intentó dejar un testimonio del trozo de la historia que le tocó vivir. Lo que sí parece es que esta tímida lista de fechas es un reflejo del borrado social de las mujeres impuesto por el sistema patriarcal. Dificultades de visibilidad impuestas sin excepción por el heteropatriarcado a todas las mujeres para dejarlas fuera de los espacios públicos o, en el mejor de los casos, en sus fronteras. Así,  Jakubowska queda reducida a una película que marca un hito en la manera de narrar y que desarrolla un nuevo estilo en la forma de estructurar el testimonio de lo vivido: la evocación del reencuentro. Pero se ha despojado a Wanda de una genealogía, de una vida como ciudadana de su tiempo, de sus emociones y de su voz. No parece que todo esto sea por respeto a su vida privada.

Wanda  Jakubowska estudió historia del arte en la Universidad de Varsovia. En 1942 es arrestada por pertenecer al movimiento de la Resistencia Polaca. Tras permanecer 6 meses en la prisión de Pawiak en Varsovia, Jakubowska es trasladada al campo de concentración de Ravensbrück y finalmente a Auchswitz hasta el 18 de enero de 1945. La intensidad de las vivencias de estos años fueron determinantes de su vida profesional y personal. Durante sus casi 50 años de su carrera profesional dirigió unas 30 películas y escribió un número similar de guiones. Entre sus películas, se encuentra una trilogía dedicada a sus vivencias y a las de otras mujeres con actitudes de resistencia que lucharon contra el poder establecido en Auschwitz- Birkenau (“La última parada”, “El final de nuestro mundo” e “Invitación”). La primera de la trilogía, por orden cronológico, es “La última parada”, un retrato de la vida de las mujeres en el campo de concentración. Jakubowska recurre a su propia experiencia para ofrecer una imagen de la “fábrica de muerte” mediante figuras retóricas típicas de la narrativa concentracionaria tardía como la oscuridad y las imágenes realistas del campo. Así la película se rodó en Auschwitz- Birkenau y unas 350 actrices fueron antiguas deportadas del campo. Esto da autoridad a la película pero, no como un aclaramiento de la opacidad del régimen nazi si no como un documento de los testigos. La película puede considerarse como una muestra de la cotidianeidad de las mujeres en Auschwitz sin querer mostrar la estructura funcional del nazismo como en otras películas testimoniales como “Memory of the camps” de 1945 en la que predominan las escenas de grupos, de la organización del campo y de su funcionamiento. En cambio, lo que busca Jakubowska con su película mediante primeros planos y el encadenamiento de expresiones es mostrar el espíritu de supervivencia y la capacidad de generar ideas, creatividad y cotidianeidad por parte de la realidad del campo mostrada como un “collage” hecho de esqueletos, cadáveres amontonados, ratas y enfermedades como el tifus y la tuberculosis..   

Aunque en la escala de valores de Jakubowska no ocupa el primer lugar el feminismo ya que ella misma aceptó aspectos un tanto misóginos del estalinismo, se puede considerar a esta cineasta como una de las precursoras de la narración mediante testimonios del mundo femenino en los campos nazis, además de ofrecer una alternativa a las tesis de Lanzman (1981) que afirma que la ficción es una transgresión que acaba con el carácter único del Holocausto y que las imágenes son sólo fetiches que no pueden elaborar la memoria histórica.

Los discursos contra un grupo social consisten en convertir al otro, en los espacios dialécticos públicos, en algo no humano, distante y a eliminar. Una parte muy importante de la historia, a partir de los últimos siglos, está escrita mediante testimonios de ambos bandos que comparten un mismo mercado dialéctico y de opinión. En general, la recuperación de los testimonios femeninos es más tardía que la de los hombres. Esto se debe a que en la narración testimonial, se encuentran entremezclados el ámbito de lo personal con el político y la voz femenina siempre ha encontrado dificultades para llegar a los espacios públicos debido a la lógica patriarcal dominante. Así, en España, hasta el siglo XXI no se recogen testimonios femeninos del Holocausto.   

Cabe añadir que el guion de “La última parada” está coescrito con Gerda Schneider, una comunista alemana que conoció a Jakubowska en el campo. En el verano de 1945, Gerda y Wanda se encuentran en Berlín para empezar a escribir el guion de “La última parada”. Gerda escribió la primera versión en alemán y de su vida se sabe muy poco. Desde 1933 fue una presa política del régimen alemán y muchos testimonios de su entorno la recuerdan como alguien que adoptó una actitud valiente y ayudó a muchos compañeros desde su elevada posición en la jerarquía de prisioneros.

 Bibliografía

Haggith, T. and Iewman, J. (2005) Holocaust and the moving images. p.p. 226- 232, Wallflower Press, Ed.

Haltof, M. (2010) Return to Auschwitz. Wanda's Jakubowska's “The last stage” (1948).The Polish Review 55: 7-34.

Lanzman, C. (1981) Shoa. Le livre de Poche.

Rodríguez Serrano, A. (2015) Espejos en Auschwitz Ed. Shangrila.

Zamora, J.A. (2002) Negatividad y representación después de Auschwitz. En Reyes Mate (ed.) La filosofía después del Holocausto. Ed. Riopiedras. p.p. 277- 303.

Narración 6

Una indiferencia.

La tarde pasada, María estaba tranquila en el sofá de su casa. Era martes y los martes por la tarde tiene fiesta en el trabajo. Por la ventana del comedor entraba una luz intensa y desparramada que no dejaba hacer la siesta, ni siquiera dormitar. Entraba una luz alegre de la que coge de la mano y tironea hacia la calle. Tarde de paseo. Tarde de dejarse llevar por pisadas caprichosas sobre el asfalto. Hacía días que no dedicaba un rato a hacer el perro ni a estar tranquila. La discusión de la semana pasada la había dejado sin ganas de hacer nada. Fue una bronca descomunal a raíz de que María planteara su necesidad de socializarse un poco más. Pasaba mucho tiempo sola en el trabajo y casi no tenía amigas. Sólo contaba con esos encuentros esporádicos de pareja que esperaba con ilusión aunque solían acabar con alguna lágrima y unos cuantos berrinches. María estaba sola por dentro. De todas maneras, estaba más animada, tenía ganas de ver la luz y de cansarse a base de andar. María estaba contenta con los planes de reconciliación: cuando llegara a casa quería escribirle un mensaje largo y tierno, de aquellos que dicen “voy hacia ti para convertir tus amenazas en caricias”.

Eso de vivir lejos le hacía vivir una relación hecha de encadenar paréntesis, de amontonar trozos de vivencias y de recortar discontinuidades. Pero, es tan agradable la espera cuando ya tiene fecha el encuentro. Encuentros debidos a separaciones sin sentido y sólo explicables desde la truculencia de la relación. Podían haber unido sus vidas desde el primer día ya que desde que se conocieron tenían trabajos temporales y esporádicos que no hubieran entorpecido la convivencia bajo un mismo techo. Y es que a veces, las relaciones se moldean en estructuras caprichosas.

Lo importante de esta tarde es que María estaba animada, canturreaba en voz baja marcando un ritmo decidido a su paso. Fue esta animosidad lo que le impidió darse cuenta de la mirada de quien la estaba siguiendo desde hacía un buen rato. Era una mirada fija, de las que buscan el punto óptimo de encuentro. Cuando María pasaba por delante de la puerta abierta de un garaje, no se dio cuenta de que su agresor corría hacia ella para empujarla hacia dentro y cerrar la puerta. María se quedó de pie intentando acomodar la vista al cambio brusco de iluminación. Entendía lo que estaba pasando pero, no podía reaccionar. De un empujón cayó al suelo boca arriba y no hizo gesto alguno cuando sintió que la estaba apuntando con un cuchillo en la cara. Aún recuerda el tacto firme de la punta haciendo presión en su mejilla hasta abrir una herida superficial pero lo suficientemente profunda como para dejar una marca perenne, como si fuera una pequeña ventana con miras a este infierno particular. Ventana sin reflejos donde sólo había unos ojos que la miraban y que la mantenían en un estado de alerta cada vez más tenso a pesar que sabía muy bien cual iba a ser el paso siguiente. María acababa de descubrir que las miradas tienen textura y color. Esta mirada era metálica y amarilla y se resistía a quedarse en un recuerdo. Siempre será un presente.

María, aplastada contra el suelo, sentía un dolor difuso en todo el cuerpo que borraban sus espacios dialécticos hasta dejarla sin poder procesar señales ni construir pensamientos. María no estaba allí mientras el dolor crecía y buscaba alojarse debajo de las uñas y en las raíces de los pelos. María estaba borrada mientras le llegaba como si fueran brasas, la calidez de las gotas de saliva que saltaban a su cara cada vez que explotaba una de las burbujas que se iba formando en la comisura de la boca de su agresor. A la vez, María sentía una turgencia creciente que le apretaba el pubis. No podía recordar el momento que le arrancó las bragas pero, ese rascar por dentro, ese peinado del moco vaginal cada vez más rápido hizo que se relajara. El final estaba cerca.

El final ya había pasado y María seguía allí tendida. Sola. Temblaba en los quejidos que le ayudaban a levantarse para salir de aquel lugar desagradable.

Anduvo hacia su casa, hacia su ducha. Por un momento pensó en ir a comisaría pero, ya le enseñó su madre que no hay que confiar en los desconocidos. Y María no conocía a nadie en comisaría. Sólo conocía a quien la agredió, a quien hizo contra su voluntad lo que hasta ahora deseaba, a quien no supo eliminar el sabor de almendras verdes dejado por la última discusión, a quien no dejó dilatar mucho la espera de un nuevo encuentro. Y es que María se siente cobarde por no acabar de una vez por todas con esta situación, por volver al coqueteo mientras dice que no, por abrazar el negacionismo que la condenan al “esto no me pasa a mí” y al “también tiene cosas buenas”. Hay que respetar el espacio privado cuando éste se repliega dentro de los marcos del discurso dominante. Discurso lleno de contradicciones que emborronan la palabra definitiva. Y mientras María pensaba la manera de acabar definitivamente con esta situación, escribía “voy hacia ti...” en su móvil. 

Narración 5

Un adiós

Voy hacia el trabajo llena de recuerdos, de olores, de crujidos y de risas que aún resuenan. Y es que esta noche pasada no he estado sola. Ha sido noche de quererse, de confidencias, de reírse del reloj y de dejar que nos sorprenda el día. Noche de reflejos, de canciones, de cenar con la mesa bien puesta, de no mirar el móvil y de no mirar la vida. Noche de búsqueda de lo clandestino que ha ido dejando sus trazas en el hondón de las ojeras. Noche de avaricia del sentido como si fuera la última. Hasta estas noches terminan con un adiós.

Hoy me he dado cuenta que no siempre digo adiós de la misma manera. Y es que no todos los “adioses” son iguales.

Hay despedidas vestidas de arrepentimiento, de las que hacen creer que se ha hecho un esfuerzo inútil acudiendo a la cita. Cita en la que hemos sido lo más impresentables posible y la hemos teñido de gris, como si lloráramos hacia adentro. Sin embargo, hay despedidas que hacen amarillear el día, que lo convierten en un día de oro. Son el adiós de citas llenas de sonrisas que disponen las cosas como una cadena de facilidades hacia el éxito. También hay despedidas que aceleran el latido del corazón sin que hagamos movimiento alguno. Son despedidas que obligan a echar el freno y a darle la espalda a casi todo. Otras despedidas son trágicas y desgarradas como golpes que descabalgan de la vida. Otras maneras de decir adiós son liberadoras como deseos cumplidos. También hay despedidas fingidas porque anuncian un nuevo encuentro y hay otras más alegres porque han acabado con un desencuentro.

 Hoy, al despedirme me he sentido feliz y eso que no hay despedidas felices. Ha sido un regalo de los que hace la vida en el último beso. Hoy he podido dejarme llevar por la cadencia de la voz que quien me decía “adiós” al oído y he tenido de nuevo su quererme. Y lo he tenido dos veces con el aire de su gesto forzado resistiendo al sueño. Y lo he vuelto a tener una tercera vez cuando he alargado este momento cerrando los ojos. Y me he quedado en la calle, sola, bajo una lluvia de colores que me ha llevado más allá de cualquier adiós.

Narración4

Un saludo.

Conocí a Ana de la misma manera que se conoce a mucha gente: sin quererlo y con la vida por arreglar. Era su cumpleaños y yo acompañaba a una amiga mía a la cena de celebración. Ana abrió la puerta y nos besamos, nos abrazamos, nos acariciamos y nos volvimos a besar. Después nos dijimos algo así como “Qué guapa eres, hola”. Aún recuerdo la consistencia gomosa de su lengua en mi boca y el picor en los ojos provocado por sus cabellos. Siempre hay alguno que se escapa de las curvas de los rizos. Aún recuerdo sus caricias. Aún recuerdo aquel instante.

Después de la presentación, todo siguió igual. Fuimos a un rincón de la casa y nos olvidamos del resto, todo lo que quedaba por saber ya estaba aprendido de situaciones anteriores y seguro que era menos interesante que lo que teníamos. Había que matar la curiosidad y evitar caer en el hartazgo que provoca las preguntas rituales. Todo consiste en alargar la magia hasta que se pueda y, sin proponerlo, así lo hicimos. Nos pareció pronto cuando llegaron el sueño y el cansancio despegando los tendones de los huesos y todo cayó como cuando se desmonta una escenografía. El hambre, ya dolorosa, tiraba del cuello hacia adentro. Ahora, ya pesaban los besos. Era momento de orinar, de comer, de beber y de mirarse. Era el momento de decirse algo que rompiera este ritual tan humano. Nos dijimos nuestros nombres y nos dimos los teléfonos. Había llegado el momento de seguir con nuestras vidas y dejar que ese instante fuera eso, un instante, espuma de vida.

A pesar de las promesas, tardamos varios años en volver a vernos y fue de nuevo sin quererlo y con la vida por arreglar. Vivíamos cerca y era sólo cuestión de tiempo coincidir en un semáforo. Volvió al instante la avaricia de aquel día que hacía mirar y desviar la vista a quienes andaban por la calle. Esta vez nos hablamos, nos contamos las cosas del día a día que engalanan la vida: lo que habíamos conseguido y lo que nos quedaba por hacer. Nos lo contamos todo menos nuestras vidas emocionales. No era el momento de polémicas. Fuimos a su casa y seguimos con las manifestaciones de deseo hasta el agotamiento. Esta vez me fijé en sus ojos y mantuvimos las miradas, fui consciente de su respiración mientras se acompasaba con la mía, sentí una caricia al aire y hablaron sus gestos. Tocaba despedirse otra vez: “Hasta luego. Me caso la semana que viene. Un beso”. Y es que hay muchas maneras de despedirse.

 Hay cosas buenas propias de la era digital como la posibilidad de recibir mensajes; recibí un “quiero volver a verte” antes de pisar la calle. Otra cosa buena que ofrece el mundo digital es la posibilidad de responder de la misma manera. Quedamos para la semana siguiente y luego para la otra. Ha habido muchos luegos y todos propiciados por el mismo mensaje antes de poner el pie en la calle. La verdad es que ahora ya no se dónde hay que ponerle los paréntesis a la vida si en o entre los encuentros.  

El dolor o l'escriptura en la frontera.

5 cm. La cicatriu (Mireia Vidal-Compte, Cubert edicions, 2012) .

Sota el títol "5cm (la cicatriu)" Mireia Vidal-Conte aplega en un llibre els poemes escrits durant el procés de diagnòstic d'una lesió de mama sospitosa de malignitat. Per l'estructura del poemari sembla que es tracta d'unes microcalcificacions detectades en una mamografia o ecografia de control rutinari. No hi ha en la narració del procés cap referència a la detecció de lesions palpables sinó que més aviat expressa el dubte general de quelcom aparentment sa, "ignorància en treuen" (p. 18). La narració segueix un ordre cronològic de la vivència del procès. És a dir, només fa referència a les coses que l'afecten com elements generadors de canvis irreversibles. Aquest ordre cronològic del procés es pot evidenciar millor en les marques temporals explícites d'alguns aspectes com és el moment de veure la cicatriu que es recull com a títol del poema, 19:38h/ moment de destapar i/ veure la indelicadesa/" (p.51). I és que aquest moment exacte és la marca del després. 

Els primers poemes fan referència al procés de marcatge de la lesió i de la seva extirpació el dia després. Vidal-Conte no expressa por a la mort ni al fet de patir una malaltia llarga; el que expressa és el dolor físic, la incomprensió de qui l'envolta en aquests moments i la vivència d'un canvi no volgut en un dels òrgans definitoris del cos de la dona: la mama en termes mèdics, el pit el vocabulari eròtic. Així, el poema que encapçala aquest llibre diu: "la cicatriu i/ canvien transformen/ estrips semblants/ a pergamins/ dones muden" (p. 15).  En aquest cas, Vidal-Conte escriu des d'un cos de dona i la seva destrucció/ reconstrucció parcial afecten el seu gènere, és a dir a la construcció del seu cos sexuat, del seu cos simbòlic que determina la seva manera de presentar- se al món. "a l'exposició universal por/ que llepi mai ningú/ la deformació/ perdut el blanc/ textura el b/ vell canal perfecta i/ haver d'optar/ per fi/ per l'exili" (p.21). 

La segona part del poemari titulada "Possibles usos" expressa les vivències de despersonalització, de rebuig i de por generades per la cicatriu: mirall que evites/ reflex que t'intimida/ et converteix/ en la paraula pànic/ en la paraula" (p. 40). Aquest darrer vers explica la temàtica d'aquesta segona part, la cerca de la literatura, de la poesia com a refugi, "sembla literatura" (p. 41). Però, la reflexió poètica originada per una experiència carnal tan agressiva com és una cicatriu no es tracta d'un consol, d'un lloc on amagar-se de les mirades alienes; es tracta de reformular el seu cos de dona a partir de la cicatriu, "convertiràs/ daga en homenatge/ punt de mira/ mida justa/ tot farà 5 cm/ com tindràs/ 5 filles" (p. 42). Així, aquesta segona part explica el procés d'acceptació del propi cos transformat, llatzerat, que de resultes de l'agressió física ha estat vist com estrany, aliè, irreconeixible.  En aquests versos, la unitat del cos de dona es troba fragmentada després de l'exercici del domini de la medicina i cal reconstruir- lo a partir de la deformitat originada.  El pit deformat es percep com un altri, com el producte de gestos biomèdics que han arrencat tot el seu valor discursiu i tot el seu caràcter  simbòlic. Per a la medicina, el pit és només un espai de domini que, mitjançant la permutació dels seus elements, es podrà corregir tot allò que escapa als seus postulats homeostàtics. La medicina és cruel amb tot allò que es pugui qualificar d'inestable. Els metges entenen la inestabilitat com un fenomen que, de manera imprevisible, pot sorgir simultàniament en diferents llocs i amb comportaments o significats diferents. A més, en els versos... "com tindràs/ 5 filles" (p. 42) també es fa referència al tractament de la dona per part de la medicina. La representació tecnocientífica de la dona contempla només la seva vessant reproductora i el seu cos no pateix cap impediment per a dur a terme la seva funcionalitat establerta per la ciència. En segons quins contextos hospitalaris, No compten les emocions, ni els sentiments, ni dimensions tan importants com ara la sexual; només es tracta d'un cos vulnerable que ha estat guarit d'una possible malaltia. I és aquest acarament amb la inadaptació del cos al món el motiu de la desconfiança generada per part de la medicina (Le Breton, 2007).

La tercera part del poemari, "Refusos", explica el primer sentiment que va provocar en l'autora la visió de la cicatriu, "fàstic" (p. 51). Aquest moment representa la presa de consciència de la mort del seu pit, ..."el cadàver submergit/..." (p. 52) de manera irreversible. L'autora no reconeix el seu pit com un òrgan amb una cicatriu que tanca una petita deformitat sinó que la cirurgia ha estat un acte d'ablació del pit com a tret identitari que ha deixat una cicatriu, unes restes. I és a partir d'aquesta cicatriu que Vidal-Conte ha de reconstruir la seva identitat, el seu gènere i la seva sexualitat mitjançant la poesia: crees el més tens/ vers de fit a fit/ partir-lo rebentar-lo/ retibar-lo/ hi encastes aflicció/ poema tràngol...(p. 57). El fet de dirigir- se a ella mateixa en segona persona posa de manifest la despersonalització generada per la cirurgia i la negativa a acceptar la deformitat com a part seva. Cal doncs, reformular tot el procés mèdic a través de la literatura per tal de poder deixar enrere "...el noi fred i/ del tot aliena i forana/ la seva mà" (p. 53). Una mà aliena ha generat canvis en el pit fins a tornar- lo un objecte de rebuig. Es tracta d'un pit que cal reconstruir des de l'inici del procés, des de l'arpó: " inauguració del dolor/ l'arpó t'aferra marca/ (p. 22).S'anomena "arpó"  una agulla fina acabada en forma d'ham perquè no es mogui un cop col·locada que es clava, guiada per ecografia, com a marca de la lesió a analitzar. En l'acte quirúric, s'extirpa tot el teixit del voltant de l'agulla: "obren la precisió/" (p.18) i es deixa una cavitat que és com "el riure d'un vell sense dents/" (p. 38). 

Aquest tipus de discurs sobre modificacions de les parts del cos, sobretot les que defineixen el gènere, té lloc en un moment social en el qual es descriuen noves connexions entre la biotecnologia i les identitats del jo. La biotecnologia contemporània obre nous espais especulatius sobre el significat del cos humà. Ara, el cos es presenta com un espai parcel·lat, com un objecte de consum que pot ser reconfigurat mitjançant tècniques quirúrgiques i tractaments farmacològics per tal d'adapartar- se millor al prototipus ideal explicatiu de la identitat política de cada persona (Cooter, 2008). En aquesta linia de discurs, Sloterdijk (2006) accepta el poder d'elecció dels individus per a configurar- se com a individus bioculturals. És el que anomena "l' home autooperable" i accepta el poder d'autogestió de l'estil de vida associat als sentiments del plaer i del dolor. Aquest intent de creació humana per part dels propis humans és el producte d'una situació bastant novedosa ja que la biocultura barreja elements de l'entorn natural de les persones i elements tecnològics. La barreja d'aquests elements, tal com defineix Vidal- Conte en el seu poemari, és del tipus amo-esclau. És a dir que en les operacions sobre el cos es barregen informacions de diferents àmbits com els conceptes de sistemes, records, intel·ligència artificial, sentiments, volicions, etc. Tots aquests elements es modifiquen per tal que cada persona pugui apropar-se al seu estereotip ideal. D'aquesta manera, el ciutadà ideal queda construït discursivament, corpòreament i performativament. Llavors, l'aparença del cos extén el seu qualificatiu social a tots els àmbits de la persona (Hole, 2009). I és la ruptura del discurs social la que margina a Vidal-Conte. Ella ha construït un cos socialment acceptable que ara la ciència li deforma sense pietat, només per una sospita. Segons que es desprèn del poemari, la medicina mostra l'altra cara, la que és brutal i freda, la que no satisfà als seus clients (acaba-ho d'afinar). En els poemes VIII i IX s'intercalen la veu de la poeta i la dels metges i es posa de manifest la davallada total de l'autoestima de la pacient: "la paraula dolor/ vosté ho ha de mantenir així/ 14 hores adolorida/" (p. 22) "/ cares ressons/ no d'objectes intentes/ estimar-te és difícil/" (p. 23).  

La darrera part del poemari, "Sobre renovades propulsions", tracta sobre l'intent d'acceptació que fa el subjecte poètic mitjançant l'escriptura. Ara el jo poètic ja no construeix una identitat : escriu el cos. El descriu i intenta obtenir bellesa de les descripcions forjades amb els mots ja que  la realitat de la seva imatge n'és exempta: "aquest és el poemari/.../típica cicatriu/ que mai ningú no premia/ és clara lletjor manifesta/ típica cicatriu que/ fa lleig/ bruteja/ no decora/ dol" (p. 89).  Vidal-Conte no intenta sublimar el dolor amb la poesia sinó que intenta reconstruir un referent del cos femení a partir de la cicatriu i es troba sola "lluitar per la cicatriu/ mireia/ fa de tu" (p. 90). Llavors, la seva lluita es realitza a través de l'escriptura, que s'inicia amb la cerca de poetes que han viscut un dolor similar (poleix la frase). Així, aquesta darrera part del poemari s'inicia amb una llista d'escriptores que han dedicat alguns versos al dolor, amb una clara voluntat d'inserir-se en un cànon femení, en un continuum de veus poètiques de dones que han abordat una mateixa temàtica. I és que "a trones ermes i mamografies/ totes ens acostumem" (p. 88). Amb aquest inici i des de la lletjor, la poeta intenta trobar un nou ritme vital ja que ara "sóc només lloc" (p. 75). 

En l'actualitat, s'està abandonant la idea clàssica que el cos humà és un contenidor de la ment amb una funció generadora de signes i de significats d'acord amb la cultura. En l'actualitat occidental s'ha eliminat aquest dualisme entre el cos i la ment i s'interpreta el cos com un constructe cultural. Aquesta identificació del "jo" amb el cos només és possible si la corporeïtat es defineix sota unes coordenades d'espai i de temps. El temps regula la càrrega simbòlica del cos i la manera de presentar-lo a l'entorn. Mentre que el temps es pot considerar una coordenada interna, l'espai que és l'altra dimensió de l'experiència del propi cos, es considera una experiència externa ja que imposa els cànons i les normes (Martínez, 2004). Així, quan Vidal- Conte afirma "sóc només lloc" (p. 75), indica una actitud desvitalitzada i sense una frontera amb capacitat discursiva, sense pell i amb una cicatriu que cal reformular. Aquesta manera diferent de llegir el cos ha fet resorgir el discurs sobre les diferències de gènere en la societat actual. Sembla prou clar que no s'interpreta de la mateixa manera el cos femení que el masculí i que el femení està sotmés a una major càrrega de tècniques corporals femeneitzadones encara que s'ha diversificat l'exercici del poder que obliga al cos de les dones a ser un cos per als demés, bell i fèrtil. Ara, s'exerceix un micropoder continu i multidireccional que dóna la impressió que la generació de la feminitat és un acte voluntari i com una projecció natural de la pròpia personalitat. El biopoder ha sortit de les agències socialitzadores (família, escola, mitjans de comunicació) ja que les tecnologies i la medicina poden erradicar els elements prototípicament de gènere fins a l'ambigüitat indesxifrable difuminadora del binomi sexual del discurs social masculí. En el discurs social masculí, la tecnologia amb capacitat per expandir el domini de significacions corporals i la dona tenen un tractament d'alteritat ja que cal mantenir sota control. Alhora, també es reconeix una gran inestabilitat de les fronteres corporals ja que la tecnologia amplia el cos orgànic i li permet colonitzar espais de significacions diferents (Nelly, et al., 2004) com, per exemple, el poema veus formes a la guixada/ el riure d'un vell sense dents /inventes una cosa/ com art/ i és la mosegada/del Gran Masturbador (p. 38). En aquest poema, la cicatriu quirúrgica permet una nova articulació de la simbologia corporal, articulació que no hagués estat possible sense la intervenció tecnològica. Aquesta ampliació del camp simbòlic corporal no és gratuïta ja que implica una reformulació de tot el camp. Així, mentre s'esvaeix la simbologia orgànica, la determinada per la càrrega genètica, adquireix un significat simbòlic la nova configuració corporal híbrida. Vidal-Conte assimila aquest procés al discurs surrealista que s'enuncia entre la realitat i el somni tal com es pot entreveure en la seva referència al  Gran Masturbador, poema i tema pictòric de Salvador Dalí (Port Lligat, 1930) que mostra la interpretació d'una temàtica irracional. El poema de Dalí és ple de veus, d'estils, de fragments en prosa i de versos de diferents mètriques que moldeigen els seus neguits i les seves pors més primitives. El conjunt té una coherència temàtica com si fos un retrat caòtic (Docía, 2005: 49- 63).

Mireia Vidal-Conte presenta en "5 cm (la cicatriu)" dues vessants discursives ben delimitades: la vivència de la malaltia i del dolor en relació amb la tecnologia mèdica i la vivència del canvi en un cos sexuat, de dona, com a element de rebuig social, com a causa de "l'exili".  

Bibliografia

Cooter, R. (2008) Biocitizenship. The Lancet, 372: 1725.

Docía, J.L. (2005) El narcisismo creador daliniano. Análisis del poema y el cuadro de "El gran masturbador". Scriptura. Monográfico Salvador Dalí. J. Jové y M. Visa (eds.), Universitat de Lleida. pp. 49- 63.

Hole, R. (2009) The body and citizenship in social movement research: embodied performances and the deracialized self in the Black Civil Rights Moement 1961- 1965. The Sociological Quarterly, 50: 283- 307.

Le Breton, D. (2007) Adiós al cuerpo. Una teoría del cuerpo en el extremo contemporáneo. La Cifra, México. pp. 39- 50.

Martínez Barreiro, A. (2004) La construcción social del cuerpo en las sociedades contemporáneas. Papers, 73: 127- 152.

Nelly, M.; Calle, S. y  Messaguer, A. (2004) Feminismo de la diferencia. Revista de Antropología Experimental, 4: 1- 15.

Snockney, L. (2007)  Johns Hopkins Breast cancer. Jones and Barlett, United Kingdom. Pp 1-15 (risc) 15- 36 (diag)

Lo público y lo privado de la reproducción asistida.

El mayor alcance de las técnicas de reproducción asistida (RA) y el replanteamiento del concepto de “familia” en la sociedad postmoderna han permitido abrir un abanico de posibilidades de estilos de vida privada. La cultura “mosaico” propia de nuestra época y la tendencia a establecer relaciones más volátiles y plurales han cuestionado los estereotipos heteronormativos además de poner sobre la mesa prejuicios que parecían superados.  A veces, parece que se está dando un paso atrás en muchas cosas aunque también puede pensarse que en el pasado más reciente se ha vivido un espejismo y que nada ha cambiado. Puede que sea un poco de las dos cosas ya que algo se ha avanzado aunque no al ritmo que quisiéramos.

El 27 de julio de 1978 empieza la polémica sobre las técnicas de RA con el nacimiento, en Cambridge, de Louise Joy Brown mediante técnica de fertilización “in vitro” y transferencia embrionaria. Y desde entonces, estas técnicas han sufrido diferentes procesos de mejora en el sentido de número de éxitos, menores efectos secundarios, ampliar mercados y, siguiendo una economía de escala, conseguir abaratar sus costes.

La mayoría de las técnicas de RA se basan en la manipulación de los gametos (ovocito y espermatozoides. Células que se encuentran, respectivamente, en los ovarios o los testículos) o de embriones en fases de preimplantación (5- 6 días de edad gestacional).  

La fecundación tiene lugar en la trompa de Falopio (conducto que comunica el ovario con la cavidad uterina). El ovocito fecundado por un espermatozoide recibe el nombre de zigoto. A partir de las 30h el zigoto sufre una serie de divisiones dando lugar a unas células, los blastómeros, con capacidad para diferenciarse en cualquiera de los posibles tejidos del organismo. Todos los blastómeros son iguales.  Cuando se forma un nido de unos 12 blastómeros, éste se encuentra rodeado por una membrana gelatinosa, la zona pelúcida que sirve de nutriente al embrión en su trayecto desde la trompa a la cavidad uterina. Este nido celular recibe el nombre de mórula (Figura 1).

Durante las divisiones celulares siguientes, la mórula se cavita y se observa la primera diferenciación celular. El anillo de células trofoblásticas que formarán la placenta y el saco vitelino. Este anillo de células rodea a una cavidad y a la masa celular interna, un nido de células precursoras del embrión. Este estadio recibe el nombre de blastocisto.  

Hacia el 5º día de gestación, el blastocisto contacta con la cavidad uterina, pierde la zona pelúcida y se implanta embebiéndose en la mucosa uterina (Figura 4). La comunicación feto materna es imprescindible, por ahora, a partir de este momento de la gestación.

De la manipulación de las células embrionarias en estas fases se pueden describir las distintas técnicas de RA.  Estas técnicas pueden resumirse de la siguiente manera:

1.- Manipulación de los gametos: homóloga (de la pareja) o heteróloga (de donante anónimo). Consiste en el depósito del material seminal en el cuello o en el interior de la cavidad uterina. Es la técnica más sencilla.

2.- Fecundación en un medio artificial y transferencia de los embriones al útero (FIVTE). Se acostumbra a transferir mórulas de unas 16 células y de una edad gestacional de entre 36 y 48 horas.

Era de prever que al poner en manos de la población las técnicas de RA se iniciara una guerra dialéctica acompañada de justificaciones generadoras de seguridad. Las reflexiones venidas de casi todos los ámbitos del conocimiento han sido ambiguas cuando se trata de pronunciarse sobre los usos concretos de estas técnicas. Pronunciamiento que obliga a posicionarse y a dejar fuera a algunos grupos sociales. Muchos son los colectivos que han intentado convencer y todo lo que se ha conseguido es agrandar la brecha social en el espacio dialéctico del mercado reproductivo. Una posible solución a esta torre de Babel es la aceptación que los gestos reproductivos son actos propios de la privacidad y que lo que deberíamos intentar es una igualdad de garantías para quienes quieran ejercer el derecho a tener hijos. 

Parece que los grupos de poder intentan el control de la privacidad mediante discursos heterogéneos y moralizantes. Así, en Italia (“Boletín Oficial” 45 de 24 de febrero de 2004. Ley 40/2004) y bajo el supuesto de protección de los derechos del no nacido, manifiesta que las técnicas de FA no son un método alternativo y limita su uso a parejas heterosexuales con ambos miembros vivos, en relación estable, mayores de edad y en edad fértil. Y es que parece que el Vaticano no está en Italia porque sí. En el otro extremo del gradiente de posibilidades legales, se encuentra la Ley Española 14/2006 de 26 de mayo y acepta el uso de las técnicas de RA por cualquier mujer sea cual sea su estado y estilo de vida excepto cuando supongan un riesgo grave. La ley española defiende el ejercicio del derecho de las mujeres a la reproducción. Lo que sí prohíbe de manera explícita es la gestación subrogada o “vientres de alquiler” ya que no reconoce la maternidad de quien paga sino de quien pare. De todas maneras, sí que acepta la paternidad del donante y luego la pareja debe realizar un proceso de adopción.

No parece que el gobierno del PP esté muy feliz con estas leyes e intenta limitar su uso limitando su financiación a parejas heterosexuales con algún problema de fertilidad. Como bien dice Ana Mato (El País, 23/07/2013) “las parejas están integradas por un hombre y una mujer” y “la falta de varón no es un problema médico”. Estas sí que son frases para reflexionar. 

Bibliografía

https://embryology.med.unsw.edu.au/embryology

http://www.gestiopolis.com/bioetica-reproduccion-asistida-aspectos-medicos-cientificos-y-bioeticos

R. Germán Zurriarain (2011) Cuad. Bioét. XXII: 201- 214.

Embrión en fase de mórula (Fig 1).

Narración3

Un recuerdo recurrente

Esta tarde, María tiene fiesta en el trabajo. Hoy es martes y su quiosco está cerrado. Tarde de añoranza y de búsqueda de la intensidad de vivencias pasadas. Es cierto que María sale menos desde que perdió la vista hace un par de años. Ahora, le supone un gran esfuerzo de orientación salir con sus amigas y además, cuando conversa, se hace un lío con los turnos de palabra, nunca acierta. A todo hay que acostumbrarse y las amigas de María se han acostumbrado a estar sin ella.

María pasa las tardes de los martes en el sofá de su casa distorsionando recuerdos para abrir nuevas vías de encuentro ya que la realidad no permite lo que el olvido no destierra. Tardes de languidez y de búsqueda de quienes estropearon ese quererse tan personal, tan único y tan inocente, quererse aprendido por iteración hasta el martilleo. Querer que busca la intensidad del sentimiento, el gesto quirúrgico de quien arranca trozos de identidad con las uñas y con las manos sin lavar. Ella nunca pensó que quererse doliera tanto y que sentirse viva doliera cada vez más fuerte y más lejos.  Aunque ahora todo fluye a través del acto que da alas a la rigidez esclerosante y tóxica de un pasado lejano pero, aún vivo. Sólo por eso ya vale la pena.

No parece que nunca la hubiera querido demasiado, sólo le tendió una red a la que María se lanzó sin preocuparle demasiado lo que dejaba atrás. Cosas del deseo. Y mientras María repetía a cada intento: “Vuelve, que ahora irá bien”, se iba tragando la vida sin masticar. Intentos cada vez más intensos hasta perder la perspectiva. Intentos provocadores del zarpazo certero que arrancó sus señas de identidad. Y es que son estas vueltas las que la consumían a bocados y no le dejaban pararse a pensar que todo podía ser de otra manera. Vórtice mortal que sólo la pérdida de la sumisión podía romper aunque ésta siguiera creciendo alimentada por el acogotamiento impuesto por el poder deseado. Era un poder ejercido a trompicones y era lo único que le permitía seguir hacia adelante. Un empujón para decir que no y otro empujón más, “…ahí…duele…tú ya sabes…”, para seguir pidiendo otro que la llenara de vida. Y es que la vida estaba ahí afuera vertiéndose al son de un poder brutal e inalcanzable.

María aún no ha podido entender por qué le arrancó los ojos en el penúltimo acto de amor. Ella misma le ayudó ya que era para que el amor fuera pleno, para evitar más engaños. No parece una razón pero, lo que sí es cierto es que cada vez era más difícil superar la embestida anterior aunque todavía quedaban retales de vida para compartir. Retales de investidura con los que María volvió una vez más al altar del sacrificio para hacer salir espumarajos de la boca de quien la estaba esperando. Este último encuentro fue el más intenso. A cada paso crecía la garra que tiraba de su vientre hacia adelante aunque ahora ya no tenía miedo porque no podía ver los ojos enrojecidos por la ira ni tampoco veía el gesto anticipatorio de las manos que iban a rodearle el cuello. Gesto que le llegó por el aire como un vibrar de bienvenida que hizo estallar su deseo en gritos al aire como doblar de campanas. Siguió avanzando con confianza segura de que el rugir que oía era de deseo.  María estaba tranquila.

Lo que María aún no ha podido entender es el motivo de dejarla unos días después sin ninguna explicación. Parece que se cansó de buscar emociones en alguien sin respuestas. María aún está perpleja ya que el último día que se vieron fue el mejor, incluso fue divertido, jugaron al escondite.

Narración2

Mari Luz

A Mari Luz, lo que más le gusta hacer es pintar. Pero, lo que más le gusta hacer aunque esté pintando es hablar de ella misma, de sus pinturas, de su vida. Siempre reduce el mundo a unos enunciados en primera persona.

Contra lo que pueda parecer, Mari Luz es simpática y agradable. Explica con todo detalle su técnica de espátula y mezcla de color en el lienzo. Hay que arrancarle la luz a la pintura. Hasta el negro tiene su reverbero si se rodea de determinados colores. Mientras habla lo llena todo y cuando su voz no suena en el estudio es que se ha ido. Hoy está especialmente feliz porque ha vendido un cuadro. El dinero es lo de menos pero, hoy ha traspasado la frontera de los aficionados. Hoy está que se sale.

Va a pintar un ramo de flores y llena la paleta de colores chillones. Coge una paletada de amarillo y, mientras alza el tono de voz explicando dónde va a iluminar, el color escapa al contacto con el lienzo, sube entre sus dedos y se detiene en el hombro como esperando una nueva orden para desobedecerla. Queda un blanco grisáceo en el lienzo y Mari Luz parece un desvarío del fluorescente del techo.

Mari Luz sigue ajena a lo que hace. El rojo que llena ahora su espátula y apunta a los pétalos dibujados en el lienzo, salta hasta sus mejillas cuando contacta con el carboncillo al grito de Así, para que tenga volúmen!!! Mari Luz, ebria de risas, parece que esté a punto de embolizarse.

Los verdes tienen un comportamiento más discreto y desfilan de la paleta hasta su espalda rodeando la cintura cuando la pintora los roza. Mari Luz tiene la espalda verde hoja y en la paleta sólo quedan los azules en el lado de las tonalidades frías. Da igual, las hojas serán azules y mientras carga la espátula de añil, a la voz de quebienestaquedando, el azul salta a sus ojos y se desparrama por la cara. La mirada de Mari Luz es ahora azul marino.

El lienzo queda lleno de texturas cremosas blanquecinas mientras el aire recoge el eco de comopintarflores y Mari Luz refulge en su cromatismo. Ya no queda nadie en el estudio. Entonces Mari Luz calla y se apaga. Y es que es muy difícil pintar cuando no se mira hacia afuera.

ENCICLOPÈDIES VIRTUALS. DEFINICIONS DE LA DISCIPLINA SOCIOLINGÜÍSTICA EN EL SEGLE XXI

UNA DEFINICIÓ INICIAL

La sociolingüística és una disciplina relativament nova que defineix com a objecte del seu estudi les interaccions entre llenguatge i societat. Interaccions que es tradueixen bàsicament en variacions lingüístiques relacionades amb diferents contextos socials i que s’interpreten com maneres particulars d’internalització de l’entorn dels parlants. Per exemple, les llengües no només tenen una funció comunicativa sinó que també tenen una càrrega simbòlica que aporta significat a la identitat del grup social i a la identitat del jo.  En la revisió feta per Edwards (2013: 1-15), es conclou que els parlants de llengües de comunicació de major abast perceben el seu ús com la manera d’enregistrar les tradicions, la història i la literatura de la comunitat lingüística mentre que els parlants de llengües minoritàries tendeixen a cercar els seus orígens en un context més simbòlic. Així, les diferents tries lingüístiques i les maneres de realització dels actes de parla reflecteixen d’alguna manera, la càrrega cultural i social de cada parlant i, al mateix temps, els seus trets prototípics d’identificació amb un grup social.

L’objectiu de recerca de la sociolingüística permet intuir l’ampli abast de la disciplina a causa de l’heterogeneïtat cultural i idiomàtica. Fins i tot es troba una gran heterogeneïtat dintre d’una mateixa comunitat de parla definida per les situacions personals dels parlants. I és que l’única constant de la sociolingüística és la variabilitat (Edwards 2013: 1-15). Variabilitat que cal especificar amb la delimitació dels diferents àmbits d’usos lingüístics com per exemple, els usos professionals i els usos particulars de la llengua proposats per Bastardas (2003: 315- 322). Àmbits amb uns trets diferencials que cal definir i amb una evolució temporal particular. Al seu torn, aquests àmbits es poden subdividir i, a més, se’n poden afegir de nous com, per exemple, els generats per les TIC. I és que segmentar implica crear una frontera amb un dins i un a fora. Frontera borrosa atès que els parlants es representen alternativament  i de manera dual o múltiple segons els graus de llibertat generats pels nivells de segmentació poblacional que es considerin.  D’aquesta manera, es pot pensar que no és una bona eina per a la sociolingüística la cerca de “clusters” poblacionals de realitzacions lingüístiques especificadores de comportaments socials concrets. L’estudi que es proposa intenta definir el grau de variabilitat dins d’un context homogeni i amb un mateix comportament social com és la definició d’un mateix terme.

UNA PINZELLADA SOBRE ELS ORÍGENS DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA

Edwards (2013: 19-22) afirma que el primer treball publicat sobre variabilitat lingüística segons diferents zones dialectals alemanyes data de 1881 i va ser publicat parcialment a “Spach- Atlas von Nord- und Mitteldeutchland” per George Wunker. Aquest autor va realitzar un treball de camp entre estudiants alemanys els quals havien d’elaborar respostes sobre determinades realitzacions lingüístiques. Aquest tipus d’observació indirecta no va oferir gaires resultats a causa dels biaixos que oferien els mateixos participants en intentar identificar-se amb els trets definitoris d’inclusió amb el grup de parla de la regió de pertinença.

Quasi un segle després, Labov (1972: 168- 178) correlaciona la distribució social d’una variable lingüística, la presència o absència de la consonant [r] en posició post vocàlica, amb la classe social entre els parlants de la ciutat de New York. La conclusió del treball és que amb un mostreig finit es pot definir un tret diferenciador de classe social. 

Aquest enfocament variacionista proposat per Labov en els estudis de les relacions entre sistemes, usos lingüístics i fets socials va obrir un nou espai de coneixement multidisciplinari, el de la sociolingüística, amb l’objectiu de mostrar el funcionament de les llengües com a mitjà social de comunicació.  Labov proposa que l’estudi de la llengua en el seu context social significa definir o segmentar les comunitats lingüístiques segons la variable lingüística a estudi. Al seu torn, la mateixa sociolingüística també presenta una gran diversitat d’enfocaments així com encavalcaments amb altres disciplines. Per exemple, els enfocaments sincronicistes o de la variabilitat, diacrònics o de canvi, enfocaments dinàmics, historicistes, etnogràfics, qualitatius i quantitatius, estudis amb metodologies sobre variables fòniques, morfosintàctiques o lexicosemàntiques (Pradilla, 2011: 125- 140).  Aquesta pluralitat d’enfocaments, objectius i disciplines implicades en els estudis de sociolingüística fan replantejar els seus objectius des de la seva definició perquè el seu àmbit d’estudi es conforma com un domini de límits molt difusos. Això propicia les  aportacions teòriques i metodològiques d’altres disciplines i, alhora, una certa manca de consolidació com a disciplina autònoma.

El present treball proposa una anàlisi comparativa de diferents definicions de la sociolingüística per part dels mateixos sociolingüistes. Aquestes definicions es poden entendre com objectes autorreferents és a dir, com objectes tancats generadors dels seus propis atributs.  De totes maneres, això no sembla del tot cert, ja que la definició del terme i l'especificació dels seus objectius es realitza mitjançant elements propis de cada cultura. Es proposa l'estudi comparatiu de diverses definicions del terme “sociolingüística” des de diferents enfocaments per tal d'esbrinar el tipus d'influències en l'especificació terminològica.

En els darrers deu anys s'han incrementat considerablement, a tot el món, les possibilitats comunicatives de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (NTIC). La difusió del seu ús ha permès la creació de nous espais de comunicació de tipus col·laboratiu fins al punt que la unitat d'anàlisi comunicativa deixa de ser el context per esdevenir el desenvolupament de trets identitaris de pertinença a un grup (Castells, 2008). Les NTIC han propiciat l'aparició de noves xarxes de comunicació interactiva que connecten els gests comunicatius locals i els globals en qualsevol moment i permeten la participació d'un nombre indeterminat d'usuaris simultàniament. A hores d'ara, hi ha una participació creixent en aquests espais, participació afavorida per un canvi d'enfocament de l'esforç tècnic que ha abandonat el disseny de software d'ús individual com a línia prioritària a favor del disseny d'eines d'edició de continguts en treballs en col·laboració i de lliure accés. Tot això ha provocat un canvi en l'estil de treball dels mitjans de comunicació massius així com una nova manera d'adquisició de coneixements a causa de la gran oferta d'informació que obliga a una tria i a una reelaboració crítica de les unitats d'informació. Aquesta nova manera de comunicació és la que Castells (2009: 97- 103) anomena “autocomunicació de masses”.

Aquesta nova configuració dels espais socials de conversa i d'aprenentatge també han donat lloc a un nou tipus d'obres alfabetitzades, de tipus enciclopèdic o lexicogràfic, creades de manera oberta com, per exemple, la Wikipèdia. Aquestes obres registren la terminologia i la informació de dominis específics, en molts casos nous, poc estructurats i interdisciplinaris. La informació que recullen aquestes obres s'estructura segons models de contingut multidimensional i en nivells (Fernández et al., 2010).  Aquests canvis estructurals de la producció i oferta del coneixement fan qüestionar si la redacció i la lectura dels seus continguts es manté de la mateixa manera que en els continguts d'estructura lineal i seqüencial com els oferts per les obres de consulta escrites per ser editades en paper.

VIQUIPÈDIA: UN ESPAI GLOBAL DE CONEIXEMENT CREATIU

La Wikipèdia (http://www.wikipedia.org) és una enciclopèdia en línia dissenyada amb tecnologia wiki. Aquesta tecnologia està orientada a la publicació estructurada de continguts que van creixent i modificant-se a mesura que els usuaris hi fan noves aportacions. Així, es poden definir els viquis com pàgines webs editades des d’un entorn col·laboratiu i no jerarquitzat que permeten modificacions de continguts i noves aportacions per part de qualsevol usuari (Bruguera, 2006: 62).

La Wikipèdia (revisat per Martínez Rodríguez, 2012: 17- 25) neix el 15 de gener de 2001 amb la intenció d’agilitzar les tasques de desenvolupament del projecte Nupèdia. Aquest va ser un projecte de creació d’una enciclopèdia lliure i gratuïta dissenyat per Jimy Wales i Larry Sanger al març de 2000. En aquest projecte, les col·laboracions es realitzaven de manera jeràrquica mitjançant un equip d’especialistes encarregats de la redacció dels articles de manera voluntària. Aquest mètode de recollida d’articles era quasi un calc de la metodologia enciclopedista clàssica emprada per l’edició en paper. Calia doncs, agilitzar el desenvolupament de Nupèdia ja que moria de lentitud a la xarxa. Aquest projecte es va abandonar el 2003. Nupèdia no va tenir gaire en compte que la tecnologia modifica la forma de percepció de la realitat i que cal adaptar l’estructura i les potencialitats dels continguts als diferents suports. Aquesta adaptació afecta fonamentalment l’estructura de la informació fins al punt de poder afirmar que una mateixa realitat genera diferents models explicatius i diferents punts de vista segons el suport textual.

Amb la finalitat d’adaptar l’estructura enciclopèdica als sistemes de coneixement compartit va néixer Wikipèdia el 15 de gener de 2001. La llengua d’aquesta viqui inicial va ser l’anglès i és la llengua que hi té més articles. Actualment, la Wikipèdia té 283 versions en diferents llengües, d’entre les quals, el català va ser la segona llengua en tenir article. El 16 de març de 2001, s’estrena la versió catalana de la Wikipèdia amb una denominació adaptada a la fonètica del català, Viquipèdia (http://ca.wikipedia.org). La Viquipèdia és una enciclopèdia que permet diferents aportacions i modificacions i, encara que s’aconsella la limitació de la inclusió d’articles només amb informació enciclopèdica, la Viquipèdia pot incloure informació més típica de publicacions no reglades (revisat per Martínez Oronich, 2013: 3-8). La Viquipèdia disposa de diferents sistemes de correcció i de limitació de continguts de tipus cooperatiu i sense jerarquia de criteris.

Els sistemes de coneixement compartit trenquen el concepte d’autoria i dispersen la responsabilitat dels continguts entre els diferents col·laboradors. Així doncs, l’autoria dels articles ha estat substituïda per l’historial de cada entrada la qual cosa invalida un dels criteris clàssics de qualitat dels articles ja que la autoria és opaca en la Viquipèdia . Aquesta lectura amb una dimensió cronològica, dimensió oferta per la seqüència d’aportacions i de canvis, permet esbrinar els vincles amb els diferents contextos culturals dels articles (Cassany, 2011: 110- 113). En general, es pressuposa que els col·laboradors de la Viquipèdia seguiran el principi que els continguts tractaran, amb informació contrastada, el concepte que correspon al títol de l’aportació. La correcció i la fiabilitat dels continguts d’aquests sistemes depenen de la taxa d’aportacions no jerarquitzades. El sistema d’autocorrecció de la Viquipèdia es basa en la concurrència participativa i en l’acceptació dels continguts per part dels participants. Així, la Viquipèdia s’escriu en molts països, les entrades es reescriuen i es corregeixen contínuament. És un producte que canvia constantment i, per aquesta raó, ofereix un text mutable i inconsistent (Iribarren i Skrabec, 2012: 55-59).  I és aquesta estructura de l'obra, fluïda i variable, la que fa que el text sigui sensible a la densitat d'aportacions. S'han proposat diferents models de tipus probabilístic que permetin estratificar els articles de la Viquipèdia segons la qualitat de la informació continguda en els articles. Alguns del ítems representatius de qualitat són la llargada de l'article i el nombre d'interaccions d'altres usuaris com la citació de l'article, la seva traducció, comentaris, baixades i obertures (Hu et al., 2007: 243- 252). 

Malgrat que els sistemes de coneixement compartit afavoreixen la redefinició constant dels seus continguts, es proposa un estudi comparatiu de les definicions de la disciplina “sociolingüística” en diferents llengües de la Viquipèdia que permeti esbrinar les influències culturals en la definició i les semblances que  defineixen la “sociolingüística” com una disciplina amb un domini independent. Es realitzarà una primera anàlisi de la definició en català i aquesta servirà de patró per a la comparació amb altres llengües. Del text de l'article es mirarà la manera de definir la “sociolingüística” és a dir, el què és i les seves funcions o la definició dels processos que li són propis. També es recollirà l'historial de col·laboracions i les fonts citades. S'intentarà recollir el màxim de les definicions de les fonts recollides en l'article.

Cal tenir en compte que el català és una llengua minoritària i/ o minoritzada i que és possible que es trobin diferències entre les definicions de la interfase entre llengua i societat donades des de llengües minoritàries i des de llengües majoritàries o oficials d’un estat. Per aquest motiu, l'anàlisi es durà a terme en dos blocs separats.  

 MATERIAL I MÈTODES

De la Viquipèdia, es recollirà la definició de sociolingüística en diferents llengües.  Les definicions obtingudes de la Viquipèdia permeten l'agrupació de les fonts i de l'autoria segons les comunitats lingüístiques.  Cal afegir que el “Llibre d'estil” de la Viquipèdia ¹ ofereix una normativa de confecció de títols dels articles i de definicions adaptada als robots de cerca de la xarxa i als enllaços propis de la redacció en hipertext. Les normes d'estil de la Viquipèdia són normes homogeneïtzadores dels continguts adreçades a facilitar la cerca dels termes i de la informació que contenen les seves entrades.

Com a definició del terme se selecciona la secció de la introducció de l'article. Aquesta secció no conté encapçalament i està delimitada pel títol i per la taula de continguts que precedeix la primera secció. La introducció de l'article recull un resum dels punts més importants de la pàgina, una definició del tema i una delimitació del seu context. Aquesta composició estàndard dels articles facilita l'obtenció de les dades i es pot pressuposar que l'ítem de la introducció correspon a la definició terminològica de l'entrada “Sociolingüística” en les diferents llengües estudiades.

Es recolliran dades de la primera i de la darrera definició per tal de poder valorar l'evolució de la definició del terme i el treball afegit durant el temps de vida del terme a la Wikipèdia. Aquestes definicions es contemplen com fórmules lingüístiques descriptives del concepte generador de l'entrada a la Wikipèdia. Malgrat que la definició de la disciplina sociolingüística es pot considerar un enunciat autoreferent, el concepte descrit es considera una descripció lingüística o enciclopèdica que explica el concepte en  un àmbit de la lingüística general i no com una referència exclusiva a un camp d'especialitat científica. Cabré (1992:195-206) revisa els diferents tipus de definicions segons el context i  afirma que la descripció terminològica és un enunciat que descriu el concepte, de manera unívoca, dintre d'un sistema conceptual especialitzat. En aquest treball, es tracta de veure l'abast del concepte segons determinades variables socials.   

A més es farà referència a altres ítems que han estat contemplats i recollits per la mateixa Wikipèdia  que ajudin a definir l'autoria i la qualitat de l'article perquè en els treballs de col·laboració en xarxa, l'autoria sol ser opaca. Aquesta opacitat dels autors va més enllà d’una ocultació voluntària de la identitat de qui escriu cada fragment per motius personals diversos i es pot interpretar com un tret diferencial de la modernitat, el de la dissolució de la comunitat.

El concepte de “modernitat líquida” és una categoria sociològica definida per Z. Bauman (2003: 108- 118) que defineix a una comunitat en canvi, amb una vivència intensa de la transitorietat i amb unes relacions volàtils entre els seus integrants. Aquestes característiques generen tensions de desintegració i alhora d’assimilació de les minories per tal d’eliminar l’alteritat. Així, el grup esdevé per als individus un mitjà de circulació d’informació i el context minimitzador de les fragilitats i de les debilitats individuals. D’aquesta manera, la comunicació de la comunitat s’obre a la mateixa comunitat en comptes d’obrir-se a una destinació o finalitat futures. Aquesta definició de comunitat com una voluntat de resistència a tot allò que vol acabar amb el grup es defineix a partir de “l’altre” i es troba més enllà dels continguts i més enllà de ser una aposició d’individualitats. “No es una comunión que fusione los mi-mismo en un Nosotros superior. Es la comunidad de los otros...la imposibilidad de un ser comunitario en tanto que sujeto.” (Nancy, 1999: 35). “...a ti te toca dejar que se diga lo que nadie, ningún sujeto, podría decir, y que nos expone en común.” (Nancy, 1999: 147-148).

Aquests nous plantejaments dels mercats dialèctics fan cercar dades agregades i externes a la identitat dels autors.  Aquestes dades són:

• Nombre de revisions i de col·laboradors
• Nombre de parlants de la llengua
• Longitud de l'article, en paraules
• Temps de vida a la xarxa
• Bibliografia citada
• Nombre de cites bibliogràfiques
  Es proposa que l’estudi comparatiu d’aquestes dades es faci mitjançant una anàlisi del tipus anàlisi de correspondències per a les dades qualitatives i una anàlisi de contrast d'hipòtesi per a mostres petites per tal d’esbrinar les variables que tenen més pes en l’estructuració de les diferents definicions. No sembla gaire útil la comparació de dades obtingudes a partir d’anàlisis textuals de les definicions a causa de la nova configuració dels espais de conversa en els sistemes de generació de coneixement col·lectius.
  
  
  RESULTATS
  RECULL DE LES DEFINICIONS I EXTRACCIÓ DELS CONCEPTES
  Es presenten les diferents definicions trobades a la Viquipèdia per al terme “Sociolingüística” en les diferents llengües estudiades. Es fan constar les dates de la redacció de l'article.  S'inclouen les traduccions amb la finalitat de poder comparar paraules clau dels conceptes i objectius que es troben a les definicions, així, la traducció s'ha ajustat a la unificació de les paraules clau en significats unívocs i no a la traducció segons la màxima correcció sintàctica i gramatical.
  Català (http://ca.wikipedia.org/wiki/Socioling%C3%BC%C3%ADstica)
  La sociolingüística és la disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i usa la llengua com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics que es poden deduir del discurs.

La sociolingüística s'ocupa tant dels usos lingüístics efectius, conscients i inconscients, com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) estudia els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i, a més, tracta d'explicar el perquè d'aquests canvis, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma (16-07-2014).

Neerlandès (https://nl.wikipedia.org/wiki/Sociolingu%C3%AFstiek)

Sociolinguïstiek bestudeert het verband tussen de taal en een sociale groep. Taalgebruikers behoren tot verschillende groepen die in te delen zijn volgens klasse, netwerk, subcultuur, leeftijd en geslacht. Dit zijn de voornaamste onderzoeksvariabelen. Verder bestudeert de sociolinguïstiek stilistische variatie en de taal van één spreker in verschillende situaties. Doel is uiteindelijk inzicht in taalkundige en sociale factoren die de taalvariaties en -veranderingen tot stand brengen.  (26-04-2014).

(La sociolinguística estudia la relació entre la llengua i un grup social. Els parlants de la llengua pertanyen a grups diferents que es poden classificar segons la classe social, xarxes de relació, subcultura, edat i sexe. Aquestes són les variables d'estudi més importants. La sociolingüística estudia, a més, la variació estilística i la llengua (tria) del parlant en situacions diferents. Al cap i a la fi, l'objectiu és comprendre els factors lingüístics i socials que promouen les variacions i els canvis en la llengua).

Castellà (http://es.wikipedia.org/wiki/Socioling%C3%BC%C3%ADstica )

La sociolingüística es la disciplina que estudia los distintos aspectos de la sociedad que influyen en el uso de la lengua, como las normas culturales y el contexto en que se desenvuelven los hablantes; la sociolingüística se ocupa de la lengua como sistema de signos en un cotexto social. Se distingue de la sociología del lenguaje en que esta examina el modo en que la lengua influye en la sociedad.

La sociolingüística también tiene puntos en común con la antropología lingüística y con la pragmática (27-06-2014).

(La sociolingüística és la disciplina que estudia els diferents aspectes de la societat que influeixen en l’ús de la llengua, com les normes culturals i el context en qual es desenrotllen els parlants; la sociolingüística s’ocupa de la llengua com un sistema de signes en un context social. Es diferencia de la sociologia del llenguatge en que aquesta examina la manera què la llengua influeix en la societat.

La sociolingüística també té punts comuns amb l’ antropologia lingüística i amb la pragmàtica).

Gallec (https://gl.wikipedia.org/wiki/Socioling%C3%BC%C3%ADstica)

A sociolingüística é unha rama da socioloxía e da lingüística que estuda a relación entre a lingua e a sociedade (30-01-2014).

(La sociolingüística és una branca de la sociologia i de la lingüística que estudia la relació entre la llengua i la societat).

Francès (http://fr.wikipedia.org/wiki/Sociolinguistique )

La sociolinguistique étudie le langage en prenant en compte des facteurs externes à la langue et non en considérant uniquement les structures linguistiques internes.

La sociolinguistique envisage l'évolution de la langue dans un contexte social.

Facteurs internes : sémantique et syntaxe.

Facteurs externes : facteurs économiques, démographiques, sociaux, etc.

Les deux approches ont souvent été menées séparément et considérées comme contradictoires; toutefois, la sociolinguistique les considère comme complémentaires.

(La sociolingüística estudia el llenguatge segons factors externs a la llengua sense tenir només en compte les estructures lingüístiques internes (24-08-2014).

La sociolingüística estudia l'evolució de la llengua dintre d'un context social.

                Factors interns: semàntica i sintaxi.

                Factors externs: factors econòmics, demogràfics, socials, etc.

Ambdós enfocaments solen tractar- se per separat i es consideren contraposats; al seu torn, la sociolingüística els considera complementaris).

Alemany (https://de.wikipedia.org/wiki/Soziolinguistik)

Die Soziolinguistik ist eine Teildisziplin der Sprachwissenschaft. Sie steht in enger Beziehung zur Angewandten Linguistik und zur Allgemeinen Linguistik und wird je nach Definition von "angewandt" entweder zur einen oder zur anderen dieser beiden sprachwissenschaftlichen Hauptdisziplinen gerechnet. Werden sprachliche Phänomene aus diachroner Sicht untersucht, besteht auch ein Bezug zur Historischen Linguistik. Die Soziolinguistik weist darüber hinaus fachliche Überschneidungen mit der Soziologie, derAnthropologie, der Sozialpsychologie und der Erziehungswissenschaft auf.

Gegenstand der soziolinguistischen Untersuchungen ist einerseits die soziale, politische und kulturelle Bedeutung sprachlicher Systeme und der Variationen des Sprachgebrauchs sowie andererseits die kulturell und gesellschaftlich bedingten Einflüsse auf die Sprache (08-05-2013).

(La sociolingüística és una branca de la lingüística. Es troba en estreta relació amb la lingüística aplicada i la lingüística general. Es classifica, segons la definició de lingüística aplicada, en una o en una altra de les subdisciplines principals de la lingüística. Alguns fenòmens lingüístics s'estudien des del punt de vista diacrònic i, alhora, també es mostra interès per la lingüística històrica (fenòmens sincrònics). Per això, la sociolingüística comparteix camps de treball comuns amb la sociologia, antropologia, psicologia social i la pedagogia.

Per una banda, els estudis de sociolingüística tenen com a objecte d'estudi els significats socials, polítics i culturals del sistema lingüístic i les variacions dels usos de la llengua. Per altra banda, la sociolingüística estudia les influències culturals i socials sobre la llengua).

Italià (https://it.wikipedia.org/wiki/Sociolinguistica)

La sociolinguistica è una branca degli studi linguistici che mette in relazione linguaggio e società. Più che una disciplina è una "etichetta interdisciplinare", un termine ombrello che comprende studi di diverso tenore, fatto salvo il comune interesse per la dimensione sociale del linguaggio. Si tratta dunque di uno studio del linguaggio e i sociolinguisti si considerano più linguisti che sociologi.

Oggetti di ricerca tipici della sociolinguistica sono lingua e comunicazione, e il rapporto di queste con società e cultura. I dati empirici sono tratti da concreti messaggi linguistici, testi.

(La sociolingüística és una branca de la lingüística que tracta de la relació entre llengua i societat. Més que una disciplina és un “contenidor interdisciplinari”, un terme genèric que inclou estudis d’ estructures diferents però amb un interés  comú centrat en la dimensió social de la llengua. Es tracta doncs, d'un estudi de la llengua i els sociolingüistes es consideren més lingüistes que sociòlegs.

Els objectes de recerca propis de la sociolingüística són la llengua i la comunicació i la seva relació amb la societat i la cultura. Les dades de recerca són dades reals extretes d' enunciats o de textos).

Anglès (http://en.wikipedia.org/wiki/Sociolinguistics)

Sociolinguistics is the descriptive study of the effect of any and all aspects of society, including cultural norms, expectations, and context, on the way language is used, and the effects of language use on society. Sociolinguistics differs from sociology of language in that the focus of sociolinguistics is the effect of the society on the language, while the sociology of language focuses on language's effect on the society. Sociolinguistics overlaps to a considerable degree with pragmatics. It is historically closely related to linguistic anthropology and the distinction between the two fields has even been questioned recently.

It also studies how language varieties differ between groups separated by certain social variables, e.g., ethnicity, religion, status, gender, level of education, age, etc., and how creation and adherence to these rules is used to categorize individuals in social or socioeconomic classes. As the usage of a language varies from place to place, language usage also varies among social classes, and it is these sociolects that sociolinguistics studies.

The social aspects of language were in the modern sense first studied by Indian and Japanese linguists in the 1930s, and also by Louis Gauchat in Switzerland in the early 1900s, but none received much attention in the West until much later. The study of the social motivation of language change, on the other hand, has its foundation in the wave model of the late 19th century. The first attested use of the term sociolinguistics was by Thomas Callan Hodson in the title of his 1939 article "Sociolingistics in India" published in Man in India.. Sociolinguistics in the West first appeared in the 1960s and was pioneered by linguists such as William Labov in the US and Basil Bernstein in the UK. In the 1960s, William Stewart and Heinz Kloss introduced the basic concepts for the sociolinguistic theory of pluricentric languages, which describes how standard language varieties differ between nations (21-09-2014).

(La sociolingüística és l'estudi descriptiu dels efectes de les variables socials, incloses les normes culturals, expectatives i context, en l'ús del llenguatge i els efectes dels usos lingüístics en la societat. La sociolingüística es diferencia de la sociologia del llenguatge en que la sociolingüística estudia l'efecte de la societat sobre el llenguatge, mentre que la sociologia del llenguatge es centra en l'efecte del llenguatge en la societat. La sociolingüística es solapa en gran mesura amb la pragmàtica. També està molt relacionada amb l'antropologia lingüística i la distinció entre els dos camps, fins i tot ha estat qüestionada recentment.

També s'estudia com les varietats lingüístiques difereixen entre grups definits per determinades variables socials, com l’ètnia, la religió, estatus, gènere, nivell d'educació, edat, etc, i com la realització d'aquestes varietats s'utilitza per categoritzar els individus en la vida social o en classes socioeconòmiques. De la mateixa manera que l'ús d'una llengua varia d'un lloc a un altre, l'ús del llenguatge també varia entre les classes socials, i són aquests sociolectes l'objecte d'estudi de la sociolingüística.

Els aspectes socials de la llengua es van estudiar per primera vegada per lingüistes de l'Índia i Japó en la dècada de 1930, i també per Louis Gauchat a Suïssa l'any 1900. Cap va rebre molta atenció a Occident fins molt més tard. L'estudi de la motivació social del canvi lingüístic té el seu fonament en el model d'onada de finals del segle XIX. L'ús del terme sociolingüística per primera vegada va ser en el títol de l'article de Thomas Callen Hodson (1939) "Sociolingistics a l'Índia". A l'Oest, la sociolingüística va aparèixer en la dècada de 1960 de la mà dels lingüistes William Labov als EUA i Basil Bernstein al Regne Unit. En la dècada de 1960, William Stewart i Heinz Kloss introdueixen els conceptes bàsics de la teoria sociolingüística de les llengües policèntriques i descriuen com estàndard varietats lingüístiques que difereixen entre diferents països).

DADES QUANTITATIVES

Taula 1: Resum de dades quantitatives recollides per a les diferents definicions.

Llengua	Temps	Longitud1	Longitud2	biblio	participacions	col·laboradors	Visites	Parlants
Català	124	64	96	13	120	69	191	4.453.098
Castellà	123	11	85	19	288	160	7872	500.000.000
Neerlandès	129	9	64	14	134	86	364	24.000.000
Alemany	115	14	99	13	129	90	2469	120.000.000
Gallec	144	14	20	12	77	27	99	3.500.000
Francès	116	23	67	13	154	102	1293	77.000.000
Italià	118	11	89	12	112	68	1060	70.000.000
Anglès	141	48	321	31	685	367	14178	500.000.000

S’ha recollit, per a cada entrada, el temps de vida a la xarxa de les definicions (en mesos); la longitud en paraules de les definicions (entre parèntesis es recull la longitud de la primera definició); el nombre de cites bibliogràfiques; el nombre de participacions des de la primera definició fins a la darrera; el nombre de col·laboradors diferents; les visites a la pàgina fetes el darrer mes (sol ser un valor mitjà de les visites fetes en diferents mesos) i el nombre de parlants de la llengua com a primera llengua (dades extretes de la Vikipèdia posant com a entrada el nom de la llengua).

Per tal de veure si hi ha diferències entre les dades obtingudes de comunitats amb un elevat nombre de parlants en relació amb les minoritàries, se segmenta la mostra segons la mitjana dels parlants de les diferents llengües estudiades (mitjana= 73.500.000 parlants). La mitjana és un valor descriptiu de tendència central que divideix els casos en dos grups iguals numèricament. Un dels grups està format pels casos amb valors superiors a la mitjana i l’altre grup conté els valors que queden per sota de la mitjana. Per a la segmentació, no s’ha utilitzat el valor mitjà de parlants a causa de l’ampli rang de valors de les dades(rang= [3.500.000 – 500.000.000] amb un valor mitjà de parlants= 162.169.137).

Un cop segmentada la població, les dades queden subagrupades de la manera següent:

Taula 1a: Llengües majoritàries.

Taula 1b: Llengües minoritàries.

Llengua	Temps	Longitud1	Longitud2	biblio	participacions	col·laboradors	Visites	Parlants
Català	124	64	96	13	120	69	191	4.453.098
Neerlandès	129	9	64	14	134	86	364	24.000.000
Gallec	144	14	20	12	77	27	99	3.500.000
Italià	118	11	89	12	112	68	1060	70.000.000

Es pot fer un contrast d’hipòtesi (prova t-Student per a mostres petites) plantejant com hipòtesi nul·la (H0) que els dos valors mitjans no són diferents. És a dir, que el comportament a la xarxa no està determinat per la comunitat lingüística. Per a la decisió d’acceptació de la hipòtesi nul·la, es calcula el p-valor amb un grau de confiança (α) de 0.05 i amb n-2 graus de llibertat (n és el nombre total de variables). En aquest cas, els graus de llibertat (g.l.) són: (4-1) + (4-1)= 6. Els resultats obtinguts són els següents:

Temps de vida de la definició a la xarxa.

El p-valor per a la variable “Temps” que indica els mesos de vida a la xarxa de la definició indica que es pot acceptar la hipòtesi nul·la (p= 0.28) i que la magnitud de la comunitat de parlants no determina variacions en el moment d’inserir aquesta informació a la Wikipèdia.

Longitud en paraules. Variació de la longitud de la definició.

Un resultat semblant s’obté per a la variable longitud, en paraules, de la definició (variables “longitud1” (p= 0.49) per a la primera definició i “longitud2” (p=0.14) per a la darrera). De totes maneres, es pot cercar una explicació per aquesta davallada del valor de p entre les dues variables “longitud”. Si es calcula el p-valor per a la diferència entre les dues longituds es pot obtenir un valor encara més baix i dintre de valors de significació (0.12). El càlcul d’aquest estadístic de contrast és sensible a la mida de la mostra, als g.l. i al grau de confiança. En aquest cas, la mida de la mostra és petita i es podria esperar valor més petits de la p si es pogués augmentar la mida mostral. Segons els valors que es presenten en aquest treball, es pot observar una tendència a un creixement més gran per aquelles llengües amb un major nombre de parlants.

Cites bibliogràfiques

Per a la variable “biblio” que recull el nombre de cites bibliogràfiques, el valor de p=0.12 es deu al gran pes que té el valor “biblio” per a l’anglès i en menor mesura el castellà en el seu càlcul. Així es podria esperar un nombre de cites bibliogràfiques més grans en les definicions redactades amb llengües majoritàries.

Participació en les definicions

Pel que fa a les variables descriptives de la càrrega col·laborativa en les definicions, es troben valors de p significatius (“participacions” p= 0.1 i “col·laboradors” p= 0.08) que indiquen que aquesta càrrega és significativament més elevada en les llengües amb un nombre major de parlants. A més, es pot creure que els col·laboradors intenten respectar i accepten la bibliografia citada pels autors precedents perquè els valors de “biblio” no creixen de manera proporcional als valors numèrics referents a les col·laboracions.

Comportament dels visitants

El p-valor (p= 0.06) permet rebutjar la hipòtesi nul·la per a la variable “visites” que indica el nombre de visites rebudes el darrer mes. El comportament dels visitants sí que és proporcional a la mida de la comunitat de parlants.

Una possible interpretació d’aquests resultats és que en els treballs cooperatius en xarxa,  el comportament dels col·laboradors és similar i adaptat al voltant de l’entorn de treball de manera independent de la comunitat lingüística que es tracti. Les diferències degudes a la magnitud de les comunitats lingüístiques es troben en la concurrència a l’espai de treball cooperatiu.

DADES QUALITATIVES

Taula 2. Recull dels conceptes que inclouen les diferents definicions.

	Català	Neerlandès	Castellà	Gallec	Francès	Alemany	Italià	Anglès
Relació societat I llenguatge	1	1	1	1	1	1	1	1
Usos lingüístics	1	1	1	0	0	1	0	1
Canvi lingüístic	1	1	0	0	0	0	0	1
Factors causals del canvi	1	1	0	0	0	0	0	1
Variables socials	0	1	1	0	1	1	0	1
Variables lingüístiques	0	1	0	0	1	0	0	1
Aspectes socials determinants	0	0	1	0	0	1	0	1
Llengua com sistema de signes	0	0	1	0	0	1	0	0
Llengua en el context social	0	0	1	0	1	0	1	1
Punts comuns amb altres disciplines	0	0	1	1	1	1	1	1
Significat social de la llengua	0	0	0	0	0	1	1	1
Significat polític de la llengua	0	0	0	0	0	1	0	1
Significat cultural de la llengua	0	0	0	0	0	1	1	0
Contenidor interdisciplinari	0	0	0	0	0	0	1	0
Funció comunicativa de la llengua	0	0	0	0	0	0	1	0
Dades textuals	0	0	0	0	0	0	1	0
Sociolectes (varietats entre grups socials)	0	0	0	0	0	0	0	1
Punts de divergència amb altres disciplines	0	0	0	0	0	0	0	1

En aquesta taula (taula 2), es representen els diferents conceptes que s'han trobat en les definicions de la disciplina sociolingüística (els marcats en les definicions recollides). Un aspecte que es pot destacar, a un primer cop d'ull de les dades, és que les llengües minoritàries acostumen a definir la sociolingüística centrada en un sol àmbit de la seva definició extensa mentre que les llengües amb més nombre de parlants ocupen diferents àmbits de la sociolingüística en la seva definició. Així, les definicions en català i en neerlandès se centren en el canvi lingüístic mentre que la definició italiana proposa el protagonisme dels aspectes més socials de la sociolingüística. L'entrada gallega opta per una definició més acadèmica tot acarant la sociolingüística amb altres disciplines.

En els textos redactats en llengües majoritàries, es troben definicions que inclouen diferents àmbits d'abordatge de la sociolingüística. Aquest fet és més evident en la llengua anglesa que és una de les llengües vehiculars més importants de la xarxa, a més de ser la llengua originària de la Wikipèdia.

Es pot pensar que la contemplació d'un o més àmbits té una certa correlació amb la concurrència als espais de col·laboració de la Wikipèdia, ja que les definicions s'obtenen per aposició de les diferents aportacions. Si es mira l'històric de col·laboracions, se solen trobar correccions sense eliminació de textos (només els redundants) i les noves aportacions no invaliden el que ja s'hi ha escrit.

Agrupament de les dades qualitatives

Les dades de la Taula 2 són molt disperses i amb una gran quantitat de valors zero. Això dificulta el seu tractament estadístic. Per tal de reduir els graus de llibertat de la taula, s'han agrupat els diferents conceptes recollits en camps semàntics equivalents (Taula 3). Aquesta taula és una taula de correspondències o de contingència que recull l'agregat absolut dels conceptes anomenats en les definicions.

Els nous conceptes proposats permeten veure que no es tracta d'un agregat exacte de sinònims. Aquests nous camps semàntics equivalents s'enuncien aixoplugant-se en determinats corrents de pensament de la sociolingüística que els valida.

Relació societat/ llenguatge

En el recull de les diferents definicions de la disciplina sociolingüística, es troba una coincidència en totes les llengües estudiades i és l'estudi de la relació entre la societat i el llenguatge. Aquesta relació s'enuncia al principi de la definició per després seguir amb diferents conceptes segons la llengua estudiada. Aquest mateix inici del discurs es troba en moltes de les definicions de “sociolingüística” recollides de material editat en paper o en línia però amb una autoria definida per noms propis i amb el vistiplau d'un consell de redacció (revisat per Álvarez Muro, 2011: 7-10).  I és a partir d'aquest concepte comú que les definicions segueixen recorreguts diferents entre els altres conceptes agrupats segons diferents corrents de pensament de la sociolingüística.

Segons les definicions recollides, sembla que queda clar que els estudis sociolingüístics s'han de plantejar en els espais d'intersecció entre els contenidors dels objectes lingüístics i els socials. Aquests espais d’intersecció, ja que no són espais afitats, són més mal·leables en la seva definició i permeten incorporar objectius particulars en el moment d'aplegar heterogeneïtats per a la creació d'un corpus d'objectes amb valor autoreferent. És aquesta pluralitat d'enfocaments la que s'ha intentat recollir en els agregats de conceptes de les definicions. Es pot afirmar que els sociolingüistes coincideixen en l'acceptació que intervenen aspectes de diferents disciplines del coneixement en l'estudi de la visió social del llenguatge.

 Variables lingüístiques

Els conceptes agrupats en aquesta categoria es poden relacionar amb les teories de Labov (2007:1-3). Aquest autor afirma que llenguatge i societat són dominis separats sense interseccions ni espais comuns i proposa l'estudi de la distribució social de determinades formes lingüístiques per tal de poder relacionar els canvis lingüístics i les variants de la parla amb un context social determinat. Labov dóna molta importància a les variables lingüístiques que utilitza en les anàlisis del llenguatge quotidià per tal d'estudiar l'estructura de la llengua i els mecanismes i causes del canvi lingüístic. D'aquesta manera, la descripció de les variants dels usos lingüístics són el reflex de les actituds socials dels parlants mentre que les variables socials només tenen valor de descriptors del context social de la parla.

Variables socials

Hymes (2006: 67-69) proposa el terme d'etnografia de la parla o etnografia de la comunicació com una etiqueta de la teoria que defensa sobre que la lingüística representa un conjunt de maneres diferents de parlar segons el significat de la parla i de la seva economia. Hymes proposa que el context social és el determinant de la variació i alhora, de la coherència dels usos lingüístics dels parlants. Així, un text està format per un determinat patró formal de línies les quals generen un efecte narratiu. La seva lectura dins del context social generen el seu significat.

La idea de context aplega els trets no verbals de diverses naturaleses que emmarquen la conversa i permeten la interpretació dels enunciats mitjançant les convencions esperades del contingut del missatge i del seu estil (Serrano, 1998: 375-387).

Usos lingüístics

S'han agrupat en aquest camp semàntic, els conceptes que fan referència a la sociolingüística de la interacció. Aquest corrent de pensament contempla un conjunt de variables individuals i socials per tal de poder analitzar el significat social de la diversitat lingüística. Amb aquest objectiu, s'accentuen els aspectes funcionals de la interacció comunicativa i de la manera de reflectir la identitat social.

Gumperz (1982:131- 135) proposa desenvolupar models interpretatius del context del discurs i dels condicionants personals que permetin interpretar els efectes dels factors socials en el canvi lingüístic. A més, aquest autor afegeix la condició que les persones que pertanyen a una comunitat de parla han de sentir-se diferents de les altres per raó de les seves diferències lingüístiques. És a dir, el canvi lingüístic ha de ser quelcom conscient en els parlants per tal que es pugui considerar un tret identitari.

 Relació amb altres disciplines

Aquesta variable aplega conceptes extrets d'analogies amb models validats en altres disciplines amb la finalitat de construir models específics que expliquin la dinàmica de la interacció entre la societat i el llenguatge. La funcionalitat i la dinàmica d’aquests models sociolingüístics s'obtenen mitjançant la interacció de diferents components interdisciplinaris (Villena: 1992: 175-195). Val com a exemple el treball de Bastardas (2014: 143- 163) que estableix una analogia amb els models d'equilibri de poblacions proposats per l'ecologia per explicar alguns fenòmens sociocognitius de les llengües. Fenòmens com el contacte lingüístic i el multilingüisme en les societats globals troben la seva especificació en aquests models.

Els termes utilitzats en aquest treball per segmentar les definicions de sociolingüístics  recullen algunes de les vies de pensament marcades pels diferents objectes d'estudi de la sociolingüística. Per a totes les llengües estudiades, hi ha un acord a l'hora de definir la sociolingüística com la disciplina que estudia els mecanismes d'interacció entre el llenguatge i la societat. Interacció representada com un espectre borrós, no bidireccional i dinàmic que afavoreix que unes mateixes dades es tractin amb uns objectius diferents sota una mirada lingüística i/ o sociològica (Monroy Casa i Hernàndez Campoy, 1993: 177- 204).

Taula 3. Dades conceptuals agrupades.

Taula 3	Català	Neerlandès	Castellà	Gallec	Francès	Alemany	Italià	Anglès	Ni.
Relació societat/ llenguatge	1	1	2	1	2	4	4	4	19
Usos lingüístics	3	3	1	0	0	1	0	4	12
Variables socials	0	1	2	0	1	2	0	2	8
Variables lingüísti-ques	0	1	1	0	1	1	2	1	7
Relació amb altres disciplines	0	0	1	1	1	1	2	2	8
N .j	4	6	7	2	5	9	8	13	54

La prova X2 d’independència estadística no és significativa (X2= 0.999; g.l.= 11). Això indica que la distribució de cada variable depèn de la distribució de la resta de les dades observades i que aquesta distribució (no els valors) pot variar amb modificacions en la mida de la mostra o en les distribucions d’altres variables. En aquest cas, hi ha un número molt gran de graus de llibertat (g.l.= 11) amb una mida mostral petita (N= 54) que provoca que més del 25% de les caselles continguin valors per sota del 5% mostral. En aquests casos, és desaconsellable l’ús de l’estadístic X2 com prova de valoració de la independència entre les variables a causa dels efectes de la mida de la mostra i dels graus de llibertat.

En aquest cas, és millor l’ús de la Prova exacta de Fisher per mostres petites (p < 5%). Aquesta prova valora l’efecte de l’atzar en les distribucions mostrals sense valorar les distàncies entre les freqüències de les variables. La prova F permet la comparació de proporcions de mostres categòriques de dades en taules de contingència. En aquest cas, el valor de F és significatiu (F=0.003) la qual cosa indica que la distribució de freqüències absolutes de la taula estudiada no és deguda a efectes de l’atzar.  

De la taula de freqüències absolutes es pot obtenir una taula de perfils per files i per columnes per tal de veure les diferents distribucions de les variables. Primer, cal calcular els perfils marginals de les files ( fi.= ni./ N) i de les columnes (f.j= n.j/N). Llavors, es divideixen les freqüències observades pels seus valors marginals corresponents. Aquestes taules permeten veure les semblances i diferències entre els diferents grups de variables.

VARIACIONS CONCEPTUALS SEGONS LA LLENGUA ESTUDIADA

Taula 4. Recull dels valors dels perfils fila.

Taula 4	Català	Neerlandès	Castellà	Gallec	Francès	Alemany	Italià	Anglès	Marginal fila
Relació societat/ llenguatge	0.05	0.05	0.11	0.05	0.11	0.21	0.21	0.21	0.35
Usos lingüístics	0.25	0.25	0.08	0	0	0.08	0	0.33	0.22
Variables socials	0	0.12	0.25	0	0.13	0.25	0	0.25	0.15
Variables lingüísti-ques	0	0.14	0.14	0	0.14	0.14	0.29	0.14	0.13
Relació amb altres disciplines	0	0	0.13	0.13	0.13	0.13	0.25	0.25	0.15
Marginal columna	0.07	0.11	0.13	0.04	0.09	0.17	0.15	0.24	54

Aquests perfils permeten valorar els usos dels diferents conceptes utilitzats en la definició de la sociolingüística. La representació gràfica dels seus valors clarifica millor les relacions entre els valors de la taula tot facilitant la interpretació dels resultats.

Gràfic 1. Comparació, en percentatge, dels diferents conceptes segons la llengua estudiada.

Així, en el Gràfic 1 es pot veure que la distribució dels conceptes presents en les diferents definicions, no és superposable a totes les llengües estudiades. Això es pot interpretar com que cada comunitat lingüística conceptualitza de manera diferent un mateix terme i delimiten diferents objectius i línies d’actuació. Cal afegir que en aquest treball, l’estudi tracta de la definició de la disciplina sociolingüística a partir de les definicions donades per sociolingüistes, tal com es pot veure en la disciplina citada. Això també permet dibuixar les motivacions de la sociolingüística en les diferents comunitats de parla estudiada.

Gràfic 2. Comparació, en percentatges acumulats, dels diferents conceptes segons la llengua estudiada.

                                                                                                         

El gràfic 2 mostra els percentatges acumulats dels diferents conceptes inclosos en les diferents definicions. Els valors d'aquests percentatges són una mesura de la redundància en un concepte determinat. Aquesta redundància es pot interpretar com el grau d'importància d'un concepte concret en la definició.

Es poden apreciar diferències segons el nombre de parlants de les llengües. Així, les llengües minoritàries no inclouen tots els camps semàntics en la seva definició mentre que les majoritàries mostren una tendència a la inclusió de totes les variables conceptuals en la definició que proposen. Llevat de la variable que fa referència al concepte “relació entre la societat i el llenguatge” que està, en més o menys proporció, en totes les definicions, el català, defineix la sociolingüística centrada en estudis sobre els usos lingüístics mentre que el gallec ho fa centrant- se en aspectes més acadèmics com les relacions amb altres disciplines del coneixement. Ei neerlandès, amb tres variables semàntiques, i l’italià, amb dues, presenten un perfil intermedi entre el de les llengües minoritzades i el de les llengües majoritàries que solen incorporar tots els camps semàntics en la seva definició. Cal tenir en compte que tant el neerlandès com l’italià són llengües oficials de l’àrea geogràfica que es parlen.

Al seu torn, les llengües majoritàries, oficials i etiquetades de vehiculars incorporen tots els conceptes en la seva definició de sociolingüística llevat de la definició en llengua francesa que no fa referència a l’ítem que recull significats del camp semàntic sobre els usos lingüístics. 

VARIABILITAT DE LES LLENGÜES PER A CADA CONCEPTE DE LA DEFINICIÓ

Taula 5. Recull dels valors dels perfils columna.

Taula 5	Català	Neerlandès	Castellà	Gallec	Francès	Alemany	Italià	Anglès	Marginal fila
Relació societat/ llenguatge	0.25	0.17	0.29	0.5	0.4	0.44	0.5	0.31	0.35
Usos lingüístics	0.75	0.05	0.14	0	0	0.11	0	0.31	0.22
Variables socials	0	0.17	0.29	0	0.2	0.22	0	0.15	0.15
Variables lingüísti-ques	0	0.17	0.14	0	0.2	0.11	0.25	0.8	0.13
Relació amb altres disciplines	0	0	0.14	0.5	0.2	0.11	0.25	0.15	0.15
Marginal columna	0.07	0.11	0.13	0.04	0.09	0.17	0.15	0.24	54

La taula 5 recull els valors relatius de les participacions de cada llengua estudiada en el pes dels camps semàntics obtinguts de les definicions. La seva representació gràfica permet observar les tendències semàntiques de cada una de les llengües estudiades.

Gràfic 3. Perfils columna.

El Gràfic 3 mostra com les línies corresponents a llengües minoritàries tendeixen a acumular les puntuacions en parts del gràfic. Al seu torn, les llengües majoritàries tenen un traç més aplanat i tenen representació en la quasi totalitat dels conceptes.

  Gràfic 4. Percentatges acumulats dels perfils columna

El gràfic 4 representa la participació, en percentatge, de cada llengua en els diferents conceptes extrets de les definicions així com els seus pesos, el valor dels quals indiquen el grau de redundància en un concepte concret. Així, per a les llengües minoritàries, el grau de redundància conceptual és més elevat mentre que per les llengües majoritàries és més elevat el nombre de conceptes inclosos en la definició de la disciplina sociolingüística.

INDICADORS DE CORRENTS DE PENSAMENT SEGUITS EN LES DEFINICIONS. AUTORS CITATS A LA BIBLIOGRAFIA.

Taula 6. Recull dels autors citats a la bibliografia. 

Català	Neerlandès	Castellà	Gallec	Francès	Alemany	Italià	Anglès
Bastardas, A.	Appel, R.	Almeida, M.	Alonso X.	Bachmann, C.	Bastian, S.	Giglioti, P.P.	Gumperz, J.
Boix, E.	Bernstein, B.	Bastardas, A.	Ferro, X.	Bautier, E.	Dittmar, N.	Berrato, G.	Paulston, Ch.
Bourdieu, P	Boves, T.	Bourdieu, P.	Freixero, J.R.	Blanchet, P.	Fishman, J.A.	Giannini, S.	Hodson, T.C.
Ferguson, C.A.	Chambers, J.	Conde Silvestre, J.C.	García, P.	Bourdieu, P.	Hymes, D.	Klein, G.B.	Stewart, W.
Fishman, J.A.	Cornips, L.	Foucault, M.	Lakoff, R.T.	Boyer, H.	Labov, W.	D'agotino, M.	Kloss, H.
Foucault, M.	Crystal, D.	Halliday, M.	Monteagudo, H.	Bulot, T.	Izquierda, A.	Mazzone, M.	Ammon, U.
Halliday, M.	Hymes, D.	Lakoff, R	Moriño , R.	Calvet, L.J.	Löffer, H.	Cardona, G.R.	Kordíc, S.
Hymes, D.	Labov, W.	Moreno, F.	Portas, M.	Gumperz, J.	Schlieben, B.	Duranti, A.	Paolillo, J.
Labov, W.	Lakoff, R.	Muñoz , H.	Rei- Doval, M.	Marcellesi, J.	Trudgill, P.		Labov, W.
Mollà, T.		Reyes, R.	Rodríguez, F.	Moreau, M.L.	Veith, W.H.		Deckert, Sh.
Ruíz, F.		Silva, C.	Rubal, X,				Nordquest, R.
		Trudgill, P.					Wardhaugh, R.

Alguns dels autors recollits són comuns a més d’una llengua estudiada i d’altres autors són d’àmbit lingüístic local. Aquests autors es corresponen amb els conceptes recollits de les definicions.

 DISCUSSIÓ

Escribir comunitariamente, mediante las palabras de los otros irrumpiendo en las aseveraciones de uno; un escribir desde la ineludible fragmentación pero, al mismo tiempo, desde todos los sitios y por todos los medios, en definitiva, una imposibilidad de escribir sólo a ratos o una manera de estar escribiendo siempre.

Frente al melodramático vértigo de la página en blanco aparece el ilusionante reto del libro infinito, ....es la des-obra.

                                                                                  (Galiano y Roma, 2014: 9-11)

La cita que encapçala aquest epígraf fa referència a les diferències en les actituds participatives per la recepció i producció de coneixement segons el mitjà que s'utilitzi. La diversitat conceptual obtinguda en les definicions recollides en l’epígraf de resultats, permeten afirmar que la naturalesa de la sociolingüística és heterogènia, de límits borrosos i amb un domini d’actuació ubicat entre les fronteres de disciplines diferents. Els discursos en la frontera obliguen a una autodefinició, ja que es tracta d’un discurs que defineix una alteritat. Alteritat entesa com una relació funcional, més enllà dels trets identitaris, entre la sociolingüística i el que queda a fora (Maldonado Rivera, 2010:1-16).

De totes maneres, no sembla que en els enunciats recollits de les definicions de sociolingüística s'hi puguin trobar mecanismes de resignificació dels espais de trobada dialèctica amb altres disciplines. En aquests espais en la frontera amb altres disciplines no es defineix un discurs d'alteritat per tal de modificar la càrrega simbòlica dels parlants. Parlants que formen part de la frontera, ja que les modificacions en la xarxa de comunicació social impliquen modificacions en la infraestructura social (Van Dijk, 1999: 23-36), és a dir, en les motivacions i en el comportament dels parlants.

Les definicions de la sociolingüística recollides en aquest treball es poden considerar com enunciats autoreferents. Aquesta consideració permet interpretar-les com exercicis de pressa de consciència i delimitació dels espais simbòlics i d'enunciació propis. Seguint la mateixa línia interpretativa, els diferents conceptes extrets de les definicions poden interpretar- se com relacions entre objectes semiòtics que, des de la diferència, determinen la manera de ser subjectes diferenciats en els espais de comunicació. Així, aquestes definicions determinen la tria de patrons cognitius i d'interpretació que permetin seleccionar i donar rellevància a determinats aspectes del món real (Barranquero Carretero, 2012: 243- 258).

DADES QUANTITATIVES

Dades extretes de la Wikipèdia que reflecteixen el comportament de la concurrència a la definició de sociolingüística. Aquestes dades permeten concloure que el comportament en la manera d'accedir a la pàgina està determinada per la dinàmica de la Wikipèdia i no per la comunitat lingüística. La Wikipèdia és una comunitat en xarxa i es pot considerar un producte del procés de globalització. La globalització combina aspectes globals i regionals i estableix espais de diàleg a dos nivells diferents, local i global, sense barrejar-los a causa de la tendència a la fragmentació dels espais públics provocada per l'ús d'Internet (van Dijk, 2012: 171-173).

Les dades sobre la concurrència als espais de participació i consulta de la Wikipèdia no es troben afectades per la llengua estudiada.

En la societat xarxa, es modifiquen les dimensions espai/ temps. Dimensions relacionades amb les estructures socials públiques i privades. La globalització de l’espai fa que les relacions personals deixin de ser d’interacció interindividual per augmentar en nombre i en distància. Aquest allunyament de l’horitzó provoca un augment de la mobilitat personal. Les restriccions temporals també es troben modificades en la societat xarxa a causa de la disseminació de costums i de tradicions. A més, i és el més important, la societat xarxa afavoreix la individualització a causa de l'opacitat de l'entorn i del gran volum de dades que obliga a establir un ordre de rellevància en la tria de dades. Així, l'augment de subjectivitat de l'entorn social es veu contrarestat amb una major subjectivitat que fa que hi hagi diverses realitats diferents. Això provoca un trencament de les barreres entre els espais públics i privats i obliga a una major percepció selectiva. En la cultura digital, hi ha molta informació redundant a causa que hi ha molta producció, dispersió i consum d'informació (van Dijk, 2012: 211-220).

No només van Dijk proposa una individualització fins a la irreductibilitat. Individualització alhora dinàmica que separa les dues dimensions, pública i privada, que contextualitzen un discurs. Aquestes dimensions són, segons Simmel, la història, encarregada de imposar els límits dictats per la segona dimensió, la natura. La separació d'aquestes dues dimensions fa que la natura esdevingui un flux buit i homogeni mentre que la història s'estructuri com una cadena d'hàbits que alimenten la comunicació o l'enfrontament entre els individus. Aquestes comunicacions són circulars i autoreferents sense més finalitat que la seva iteració (Rafele, 2014: 16-24).

En una revisió sobre l'obra de Lukács, Abruzesse (2014: 26-29) també fa referència a la generació d'un discurs com un trànsit des de l'esfera exterior, esfera de la metròpolis i de la societat de l'espectacle, fins a l'esfera interior o espai de relació. Les tecnologies de la informació fan de pròtesi visual en el món exterior i de pròtesi del cos en l'esfera interior.

Al seu torn, Virno (2003: 35-55) en la descripció que fa de la “multitud”, afirma que hi ha una desaparició i dissolució dels “llocs especials” del discurs i de l’argumentació a favor dels “llocs comuns” que es tornen més visibles. De totes maneres, els “llocs especials” segueixen existint però, no ofereixen uns hàbits de dir i pensar específics d'una comunitat. Segons aquest autor, els “llocs especials” són els modes de dir i pensar propis dels diferents àmbits de la vida social mentre que els “llocs comuns” representen les formes lògiques i lingüístiques que dibuixen la trama cognitiva que estructura tots els discursos.

Segons aquests autors, la concurrència als espais de la xarxa, alterarien les dimensions del discurs per tal de donar prioritat al manteniment de les referències de grup associades als espais públics. A partir dels anys noranta, Internet ha propiciat cada cop més l'agrupament de persones en multituds híbrides, fluides, en canvi constant i desterritorialitzada. Això provoca una cerca de marcs contextualitzadors que en el present treball està determinat per les dades qualitatives, és a dir, per les dades de concurrència a l'espai de definició terminològica. A més, hi ha una tendència, al revés dels treballs individuals que cerquen trets diferenciadors, a afegir text i bibliografia tot respectant el que ja hi ha escrit. De fet, molta bibliografia citada (Taula 6) es troba en diferents llengües. En el treball col·laboratiu, l'argumentació està dirigida a recollir totes les possibles observacions i maneres de raonar que pressuposen la conformitat al grup i a les convencions socials. La valoració depèn d'un context relacional, és a dir, del sistema de funcionament i de la manera de presentar el text (Gielen, 2014: 30-55).

DADES QUALITATIVES.

Aquestes dades recullen els diferents conceptes inclosos en les definicions de la disciplina sociolingüística. L'anàlisi estadística demostra que hi ha diferències entre si el que s'estudia és una llengua en contacte amb una altra amb un nombre de parlants superior, de si és una llengua minoritària però oficial o si es tracta d'una llengua majoritària amb característiques de llengua vehicular a la xarxa. En el primer dels casos, l’accent es posa en un dels conceptes i en la seva iteració mentre que en el darrer cas, el que s'intenta és recollir les diferents propostes. Els casos de llengües minoritàries però sense estar en contacte lingüístic, presenten una distribució de camps semàntics entremig dels dos casos comentats anteriorment.

Es pot afirmar que els diferents grups de parlants donen un significat diferent dels usos lingüístics. Així, les llengües minoritàries tenen un grau de redundància conceptual més elevat mentre que les llengües majoritàries eleven el nombre de conceptes inclosos en la definició.

Aquesta clausura semàntica de les llengües minoritàries es pot interpretar com que la tria  lingüística es contempla com un tret de pertinença a un grup social determinat. Això no passa en les llengües majoritàries, una possible causa pot ser el seu abast. Abast format per diferents comunitats de parlants amb més punts de divergència que de proximitat. Aquest podria ser un motiu que fes que aquestes llengües no fossin vàlides com un tret identitari de pertinença a un grup social. Això podria explicar els diferents comportaments observats entre les llengües. Mentre que les llengües minoritàries cerquen la seva sostenibilitat mitjançant la dotació de significats als canvis lingüístics, les llengües majoritàries s’interessen per recollir els diferents aspectes de les definicions i proposar algunes conclusions. Per exemple, el treball de Vila i Galindo (2009) que revisen la història de la convergència cap al castellà de Catalunya. Aquests autors afirmen que des de l’Estat espanyol es presenta l’expansió del castellà com el resultat d’un procés històric molt llarg sense ser el resultat de cap imposició. A més, aquest canvi és volgut per els catalanoparlants. Al seu torn, l’explicació donada per als catalans és molt diferent i afirmen que la infiltració del castellà en els usos interpersonals és un producte del franquisme, com un acte de subordinació.

Sembla més fàcil pensar que els processos de convergència lingüística tenen un cert grau de violència, ja que es tracta d’una innovació social. Els sistemes socials són conservadors i resistents als canvis. En aquests sistemes, les innovacions socials només s’imposen per seducció o bé per no poder evitar-los. Aquests canvis no conservadors es deuen a interaccions de fora del sistema, ja que els trets identitaris tendeixen a la repetició constant. Interaccions que impliquen una reflexió en el llenguatge i que obliguen a fer la descripció de les noves circumstàncies en el mitjà en el qual es conserva la identitat i l’adaptació (Maturana, 2009: 7-16). Així, una de les llengües es veuria com un element exogen a la lògica del sistema del qual en forma part (Pont, 2014). 

CONCLUSIONS

1. En la definició de sociolingüística es troben reflexos de la realitat social que viuen els investigadors. Reflexos materialitzats en inquietuds relacionades amb els mecanismes autoreferents o amb els mecanismes generadors de trets identitaris.
2. Les diferents definicions de la disciplina sociolingüística s'interpreten com propostes de selecció d'objectes de la realitat i de mecanismes d'interpretació de les dades.
3. La concurrència als espais de definició està determinada per la dinàmica de la comunitat xarxa i no per les característiques de la comunitat lingüística.
4. La tendència per part dels col·laboradors a afegir text respectant el que ja està escrit s'interpreta com un reflex del treball col·laboratiu que cerca la confecció de marcs contextualitzadors més que l'obtenció d'un objecte singular definit per trets diferenciadors.
5. En els treballs col·laboratius en xarxa, es barregen motivacions i característiques  diferents: les aportades per la tecnologia de la xarxa i les de la llengua en ús. Per aquest motiu, cal revisar els criteris de validació d'aquests treballs.
   BIBLIOGRAFIA
   Álvarez Muro, A. (2011) Textos sociolingüísticos. Publicaciones Vicerrectorado Académico. Venezuela. Consulta en línia http://www.serbi.ula.ve/serbiula/librose/pva/Libros%20de%20PVA%20para%20libro%20digital/textos%20sociolinguisticos.pdf
   Abruzzese, A. (2014) El alma y los media. En: Mediología. M. Pireddu y M. Serra (eds.). Gedisa, Barcelona.
   Barranquero Carretero, A. (2012) Teoría de la autorreferencia mediática. Estudios sobre el Mensaje Periodístico, 18. Consulta en linia:      http://revistas.ucm.es/index.php/ESMP/article/view/39368
   Bastardas, A. (2003) Comunicacions institucionalitzades i comunicacions individualitzades: la complexitat de l’ús social de les llengües. Treballs de Sociolingüística Catalana, 17.
   Bastardas, A. (2014) Ecología y sostenibilidad lingüística: una aproximación desde la (socio) complejidad. Eugenio Coserius In Memoriam. XIV Jornadas de lingüística. Consulta en línia: https://www.academia.edu
   Bauman, Z. (2003) Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil. Ed. Siglo XXI.
   Bruguera, E. (2006) Els blocs. Editorial UOC.
   Cabré, M.T. (1992) La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions. Editorial Les Naus d'Empuries.
   Cassany, D. (2011) En_línia: Llegir i escriure a la xarxa. Editorial Graó.
   Castells, M. (2008) Comunicación, poder y contrapoder en la sociedad red (II). Http://telos.fundaciontelefonica.com/telos/articuloautorinvitado.asp@idarticulo=2&rev=75.htm
   Castells, M. (2009) Comunicación y poder. Alianza Editorial.
   Edwards, J. (2013) Sociolinguistics. A very short introduction. Oxford University Press.
   Fernández- Pampillón Cesteros, A.; Matesanz del Barrio, M. Y Pérez Broncano, O. (2010) Una metodología inductiva para la adecuación terminográfica de glosarios explicativos en Internet. Actas del XXXIX Simposio Interncional de la Sociedad Española de Lingüística. [Online] http://eprints.ucm.es/10693
   Galiano, A. Y Roma, V. (2014) El espíritu del siglo XX. Editorial Album.
   Gielen, P. (2014) El murmullo de la multitud artística. Ed. Brumaria.
   Gumperz, J. (1982) Language and social identity. Cambridge University Press. Consulta en linia: http://books.google.es
   Hymes, D.H. (2006) Ethnopoetics.Theory Culture Society, 23.
   Hu, M.; Lim, E.P.; Sun, A.; Lauw, H.W. and Vuong, B.Q. (2007) Measuring article quality in wikipedia: models and evaluation.In: Proceedings of the sixteenth ACM conference on Conference on information and knowledge management. ACM, New York, USA. Http://dl.acm.org/citation.cmf?id=1321476
   Iribarren i Donadeu, T. i Skrabec, S. (2012) Constel·lacions variables: literatura en la societat de la informació. Editorial UOC.
   Labov, W. (1972) The social stratification of (r) in New York City Departaments Stores. In: W. Labov Sociolingüistic Patterns , University of Pennsylvania Press.
   Labov, W. (2007) Sociolingüística: una entrevista con William Labov. REVEL, 9. Consulta en línia: http://www.revel.inf.br/esp
   Maldonado Rivera, C.A. (2010 Comunicación nomadológica. De la identidad a la alteridad. Vivat Academia 113. Consulta en linia: http://www.ucm.es/info/vivataca/numeros/n113/DATOSS.htm
   Martínez Oronic, O. (2013) Contribució sociolingüística a la Viquipèdia: entrades de conceptes i d'autors. 
   http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/24163/6/omartinezoTFC0613mem%c3%b2ria.pdf
   Martínez Rodríguez, C. (2012) Wikipedia: inteligencia colectiva en la red. Profit Editorial.
   Maturana, H. (2009) La realidad ¿objetiva o construïda? I Fundamentos biológicos de la realidad. Anthropos, México.
   Monroy Casa, R. y Hernàndez Campoy, J.M. (1993) La sociolingüística aplicada en la lingüística aplicada española. Consulta en linia: https://Dialnet-LaSociolinguisticaAplicadaEnLaLinguisticaAplicadaE-1958142[1].pdf
   Nancy, J. L.(1999) La comunidad desobrada. Arena Libros, Madrid, 2001.
   Pont Vidal, J. (2014) Aurorreferencialidad, tecnología y “autopoiesis reflexiva”: hacia una nueva comprensión sistémica. Sociología y Tecnociencia, 4:1-28.
   Pradilla Cardona, M.A. (2011) L’univers calidoscòpic de la sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana. Treballs de Sociolingüística Catalana, 21.
   Rafele, A. (2014) Medium y aceleración. En: Mediología. M. Pireddu y M. Serra (eds.). Gedisa, Barcelona.
   Serrano, M.J. (1998) Perspectivas actuales de la Sociolingüística. VERBA, 25. Consulta en linia: http://dspace.usc.es/bitstream/10347/3311/1/pg-377-390-verba25.pdf
   van Dijk, J. (1999) El análisis crítico del discurso. Anthropos, 186.
   van Dijk, J. (2012) The Network Society. SAGE Publications Ltd. London. Consulta on line: http://books.google.es
   Vila Moreno, F.X. i Galindo Solé, M. (2009) Sobre la història i l’extensió de la norma de convergència lingüística a Catalunya. Xarxa CRUSCAT IEC: 31-45.
   Villena, J.A. (1992) Fundamentos del pensamiento social sobre el lenguaje.Hybris, Ágora, Málaga.
   Virno, P. (2003) Gramática de la multitud. Ed. Traficantes de Sueños. Madrid.
   Consultes la la Viquipèdia
   1.- Col·laboradors de la Viquipèdia. Viquipèdia. Llibre d'estil [en línia]. Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2014 [data de consulta: 30 d' abril del 2014]. Disponible en <//ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Especial:Llibre&bookcmd=download&collection_id=96f9ce2a50e53fc4&writer=rl&return_to=Viquip%C3%A8dia%3ALlibre+d%27estil>.